¿On és la força transformadora del feminisme avui dia? Aquesta és la pregunta que es proposa respondre Rosi Braidotti en aquest assaig, posant en un primer pla la política d?esperança i l?ètica afirmativa dels moviments feministes, és a dir, la capacitat d?abraçar la diferència i constituir comunitats i subjectes humans alternatius. El feminisme posthumà és una força radical. La justícia, el respecte i la solidaritat continuen sent el seu centre, i la crítica i la imaginació, les seves millors armes. Ara, més que mai, cal situar les seves reivindicacions en el marc de la condició posthumana i postantropocèntrica contemporània per dibuixar els nostres futurs possibles.

Hem confós l?excés amb el progrés. La dinàmica del creixement exponencial i el consum desbocat ens ha dut a graus de desigualtat social extrems, a una gran inestabilitat financera i a una crisi mediambiental sense precedents.
Hi ha vida més enllà del capitalisme i Tim Jackson, en aquest assaig, proposa reflexionar sobre les seves condicions de viabilitat. L?economia de demà s?ha de construir al voltant de les tecnologies i energies renovables, unes condicions laborals justes, una governança transparent i la protecció dels actius socials i mediambientals, en lloc de la seva destrucció sistemàtica, amb empreses al servei de la comunitat i en harmonia amb la natura.
El final del creixement no és el final del progrés social. Postcreixement és una invitació a fer un canvi de vida i de sistema, en què les nostres accions i el valor de les interdependències humanes siguin més importants que els beneficis econòmics i el poder.

La pandemia ha alterado nuestra visión del mundo. Ahora, más que de un «mundo común», deberíamos hablar de muchos «mundos» que se superponen, si tenemos en cuenta que gran parte de los recursos no son compartidos equitativamente entre todos. ¿Cómo deberíamos vivir, en este mundo? ¿Qué hace falta para que el mundo sea habitable? La destrucción medioambiental, la pobreza, el racismo, las desigualdades, la violencia social, incluida la violencia contra las mujeres y las minorías sexuales, son, sin duda, cuestiones que condicionan el modo de vivir individual y colectivamente.
Para que la vida sea digna de ser vivida es necesario reivindicar nuestra interdependencia, la implicación de los unos con los otros, y adquirir un compromiso firme con el planeta y sus habitantes, humanos y no humanos, para respirar en un auténtico «mundo común».

Francesc Tosquelles (1912-1994) fue un psiquiatra republicano exiliado en Francia al final de la Guerra Civil. Instalado en Saint-Alban-sur-Limagnole hasta los años sesenta, llevó a cabo una práctica psiquiátrica transformadora que respondió a unas necesidades no solo terapéuticas sino también culturales y políticas, en un proceso que implicaba a la propia institución asistencial.
La apertura de los hospitales a su entorno, la vinculación con el paisaje, la exploración de sistemas de gestión cooperativa con los internos, el trabajo dentro y fuera de los centros, la producción artesanal y el teatro, el cine y la escritura como prácticas colectivas fueron algunas de sus propuestas al servicio del cuidado y de la humanización de la vida.
A través de una amplia selección de textos de Tosquelles y de documentos y fotografías de la época, Joana Masó propone un recorrido que permite dar vida a una memoria colectiva que trasciende la historia de la psiquiatría y sus instituciones.

Des de principis del segle xix l?evolució de la fotografia ha estat lligada a les innovacions tecnològiques, als avenços de la ciència i al progrés de les comunicacions, a l?abast d?una minoria Però des del moment en què la generació i difusió de les imatges ja és en mans de tothom, la fotografia ha adquirit una altra dimensió i juga un altre paper tant en les nostres vides individuals com en l?àmbit públic i col·lectiu.
La nostra societat contemporània ha forjat una cultura eminentment visual: allò que captura la càmera va molt més enllà de la realitat. La nostra mirada ja pot ser el producte d?una intel·ligència artificial aliena al nostre cos. ¿Què se n?ha fet del que revelava la fotografia, de la latència d?un temps que s?hi amagava? La sobresaturació de les imatges a què estem exposats ens ha fet adonar que ara les fotografies ens fan, més que no pas nosaltres a elles. La postfotografia ja és aquí i la nostra memòria hi haurà de dialogar.
Els dotze textos que componen el llibre van acompanyats de divuit reproduccions fotogràfiques d?obres de Joan Fontcuberta i de d?altres autors.

La violència i l?assetjament sexuals estan lligats a una certa manera d?exercir el poder. Més enllà dels efectes de l?educació i la cultura per combatre-ho, les lleis i les polítiques públiques hi haurien d?intervenir de forma urgent i radical. Encara hi ha massa escletxes, en tots els àmbits, que permeten que aquests abusos proliferin. En aquest assaig de filosofia moral, Nussbaum analitza i denuncia la supèrbia d?individus i d?estructures de poder (ja siguin de l?entorn judicial, de les arts o de l?esport) que perpetuen comportaments injustificables i denigrants, emparats per la força dels diners.
Baluards de supèrbia condemna la cultura del poder masculí que continua protegint els abusadors. Bandejant el ressentiment i encoratjant la generositat, anima les víctimes que expliquin les seves històries, i insta les institucions que apliquin reformes justes i adequades perquè es doni un ple reconeixement a la dignitat, que ha de ser igual per a totes les persones.

El psiquiatre Francesc Tosquelles llegeix el poema «In memoriam» de Gabriel Ferrater i en fa una interpretació possible: un examen minuciós
que li permet il·lustrar el que anomenem la «funció poètica» del llenguatge. La seva aproximació no és ni la d?un lingüista ni la d?un crític literari, sinó la d?un psicoterapeuta que para atenció al discurs de l?altre i cerca en aquesta escolta que el mateix llenguatge reveli «una altra cosa» en la qual qui parla es pugui reconèixer. La singularitat de la lectura de Tosquelles i la força de l?obra de Ferrater conflueixen en aquest volum per oferir-nos un diàleg original i obert, extraordinàriament suggestiu, en el qual la poesia apareix en la seva essència oral, fluint com flueix la veu en una sessió de psicoteràpia. I així descobrim que el llenguatge pot adoptar una altra lògica; una lògica pròpia de cada subjecte i que es mostra
a través del treball de la paraula.

CATÁLOGO DE LA EXPOSICIÓN
TOSQUELLES. COMO UNA MÁQUINA DE COSER EN UN CAMPO DE TRIGO,
MNCARS, MADRID, DEL 27 DE SEPTIEMBRE DE 2022 AL 27 DE MARZO DE 2023
Comisarios: Carles Guerra y Joana Masó
Francesc Tosquelles (1912-1994) fue un psiquiatra republicano exiliado en Francia, donde llevó a cabo una práctica transformadora en el ámbito de la salud mental y las instituciones psiquiátricas. Partidario de la interacción de los internos con el personal médico y los cuidadores, y de la relación con las gentes del entorno rural de la Lozère, fomentó la vida y el trabajo en común dentro de la dinámica terapéutica. En el hospital de Saint-Alban confluyeron la psiquiatría de vanguardia, el antifascismo y unas prácticas culturales, entre ellas lo que se ha conocido como art brut, que traspasaron los muros de la institución.
Convencido del carácter intrínsecamente humano de la locura, Tosquelles reivindicó la extranjería de la lengua y una forma de hablar desbarrada. Vio en el encuentro fortuito -como una máquina de coser en un campo de trigo- un principio para comprender mejor nuestro vínculo con los otros y con los lugares, así como una forma de cuidados basada en la capacidad humana de superar la adversidad.

Els humans disposem d?una capacitat única d?entendre la nostra existència. Conèixer les nostres característiques genètiques, bioquímiques i cel·lulars, en el context de la història, la cultura i l?evolució, ens pot ajudar a comprendre?ns millor com a espècie i a respondre, des de la metodologia científica, algunes de les preguntes que ha plantejat tradicionalment la filosofia.
En aquest assaig, Macip proposa analitzar la condició humana a través del que anomena «biohumanisme racionalista», una eina que ens ha de permetre transgredir el determinisme biològic per assolir una vida en societat digna i justa.