La paciència del minotaure

Evian passeja sol per una València tardorenca al capvespre, immers en les contradiccions d’una vida universitària que ja toca deixar enrere i el món del ball que li ha descobert el seu amic Raimon. Uns personatges enigmàtics vénen a sacsejar el temps nebulós d’Evian: Andrea, una estudiant alemanya que coneix a la facultat; Kristal Nekone, una amiga mig eslovena de Raimon de l’ambient de la salsa, i un misteriós borratxo amb una estrella de David penjada al coll. Evian coneixerà, a més a més, el senyor Vicent Ciscar, un ancià que li descobrirà els llocs de la València de la Guerra Civil i que li parlarà d’un terrible succés de postguerra viscut al carrer La Pau. Com peces que ha d’encaixar a través de diversos viatges, Evian arreplega a Amsterdam fragments del diari d’Anna Frank; a Cracòvia troba rastres de jueus que escaparen del gueto; a Munic descobreix la senda daurada dels herois antinazis i a Friburg veu el cocodril que trau el cap del canal. I encara hi ha més peces per encaixar: gorres de Lenin a Rússia, quadres de Leonardo da Vinci a Cracòvia, fotografies de nazis de Frísia… Al final del periple, tot acaba a Ítaca, amb el minotaure enfront d’Evian, cara a cara, després de recórrer de punta a punta el laberint. Com Ulisses, Evian ja ha fet el viatge i com Tesseu, ha reconstruït el fil i sap que en trencar el darrer cantó trobarà el minotaure. I potser el minotaure també l’està esperant a ell, amb els ulls espurnejants de qui ha comés el darrer assassinat pendent des dels temps del diari d’Anna Frank.