Any 1929. Una noia de disset anys, Eugènia Duran, mira el món amb ulls esbatanats i el pinta tal com el veu, una figura cúbica que emmarca tots els universos: el dels vius, el dels morts i el dels qui encara han de néixer. Un món on es barregen la llum i el mar de Portbou amb l’ambient de la Girona dels anys treinta, el somni i la intuïció amb la passió i l’obsessió. El desig de sentir i d’expressar-se fins a buidar-se de tot, és la clau que guia la trajectòria vital i artística d’aquesta noia que mira més enllà de la realitat. Té un futur prometedor com a pintora i un pare que li dóna suport. Però un seguit de fets interrompen aquesta carrera brillant.
Any 1992. En la Barcelona preolímpica, l’Eugènia, una dona gran, voltada d’absències i immersa en la solitud, recorda el seu passat. Viu sense voler mirar. Existeix sense mirada. És la “dona sense ulls”.
En aquest altre univers fora del món no hi havia cases ni escales ni arbres ni cementiris: només la creació que neix d’un mateix. I vaig pintar aquest univers perquè m’hi vaig oferir sense por. Ho vaig donar tot, i només veia els àngels que encenien les estrelles amb la llum del sol i les mares amb els fills a la falda i uns altres àngels que eren les ànimes dels qui s’havien mort.

Año 1929. Una chica de diecisiete años, Eugènia Duran, mira el mundo con los ojos cerrados y lo pinta tal como lo ve, una figura cúbica que enmarca todos los universos: el de los vivos, el de los muertos y el de los que todavía están por nacer. Un mundo donde se mezclan la luz y el mar de Portbou con el ambiente de la Girona de los años treinta, el sueño y la intuición con la pasión y la obsesión. El deseo de sentir y de expresarse hasta vaciarse de todo, es la clave que guía la trayectoria vital y artística de esta joven que mira más allá de la realidad. Tiene un futuro prometedor como pintora y un padre que le da soporte. Pero una serie de hechos interrumpen esta carrera brillante. Año 1992. En la Barcelona preolímpica, Eugènia, una mujer mayor, rodeada de ausencias e inmersa en la soledad, recuerda su pasado. Vive sin querer mirar. Existe sin mirada. Es la “mujer sin mirada”. En este otro universo fuera del mundo no había casas ni escaleras ni árboles ni cementerios: sólo la creación que nace de uno mismo. Y pinté este universo porque me ofreció sin miedo. Lo di todo, y sólo veía los ángeles que encendían las estrellas con la luz del sol y las madres con hijos en el regazo y otros ángeles que eran las almas de los que habían muerto