La faceta més coneguda de l?autor d?aquest llibre és, sens dubte, la d?haver estat un dels rostres més populars dels primers anys de TV3, quan va dirigir i presentar el Telenotícies Migdia, però aquest llibre es podria titular La vida abans de TV3, perquè recull la trajectòria de Salvador Alsius des del naixement fins que es va incorporar a aquell projecte.
Són unes memòries dividides en tres parts: ?Veni? (?vaig arribar?), que correspon a la infantesa; ?Vidi? (?vaig veure?), en què fa un repàs de l?adolescència, i ?Vixi? (?vaig viure?), en què narra la primera joventut. Hi va trenant aspectes molt diversos de la seva biografia: una infància que va acabar amb una dolorosa orfandat, l?estada en un noviciat religiós, els estudis universitaris en una època molt agitada políticament, la iniciació a l?ofici de periodista en els anys de la Transició, i la vida familiar portada en un entorn tan singular com és una comuna que es va fundar als anys setanta.

El jove aprenent Paul Manning, de Birmingham, viatja a una bucòlica localitat rural acompanyant l’enginyer encarregat de les obres que han de fer arribar el ferrocarril a la regió. Durant la seva estada al lloc, decideix anar a visitar uns parents llunyans, el reverend Holman i la seva família, tot i que té una mica de por de trobar-se un ambient encarcarat i retrògrad. Però, contra tot pronòstic, queda meravellat de la cultura i la sensibilitat que es respira a casa del reverend, i encara més de la filla de la família, la seva cosina Phillis.

Al Canadà, en una granja remota anomenada les Teules Verdes, necessiten urgentment que algú els doni un cop de mà amb les feines del camp. Per això, els propietaris de la granja, els germans Marilla i Matthew Cuthbert, pensen que una bona solució seria adoptar un nen fort i saludable. Però, per un error imprevist, de l’orfenat de Bolingbroke els envien una nena d’onze anys esprimatxada, l’Anne Shirley. Des del primer moment la Marilla té ben clar que no la poden acceptar de cap manera, perquè ja es veu que aquella nena pèl-roja, menuda i xerraire no està feta per a duríssimes feines de pagès. Però, a poc a poc, a mesura que va coneixent l’Anne i descobrint la seva contagiosa alegria de viure, s’adonarà que qui s’equivocava era ella.

El safrà es considera la flor de l’amor i de la mort en virtut de les seves propietats medicinals, i de l’ús que se’n fa com a afrodisíac o com a abortiu. 

El poemari Safrà mostra les diferents infidelitats que ens obren una ferida en el cos i en l’ànima. Una ferida que ens ajuda a sentir i a copsar la bellesa del món. Quan parlem d’infidelitat sempre pensem en la típica d’enganyar la parella, de «fer-li el salt». Però n’hi ha d’altres, d’infidelitats, les que ens generem nosaltres mateixos. No cuidar-se, no estimar-se, posar-se malalt de culpes que no ens corresponen, obsessionar-nos… I també hi ha la mentida, el maltractament, l’addicció. Tota mena de traïció, a un mateix o a un altre, és una infidelitat i genera un dol. 

Publicada el 1928, dos anys abans de la mort per tuberculosi de D. H. Lawrence, L’amant de Lady Chatterley és la seva obra més recordada, la més controvertida i, per aquesta mateixa raó, la més censurada. Fins a l’any 1959 no se’n va poder publicar la versió íntegra. 

Ambientada en els primers anys del segle XX, narra la vida de la Constance, una jove educada amb més llibertat que la majoria de les seves contemporànies, que es casa amb Sir Clifford Chatterley, un ric terratinent que queda paraplègic a la guerra. La seva vida transcorre d’una manera acomodada i plàcida, fins i tot monòtona, durant els primers temps del matrimoni. Però aleshores apareix el guardabosc de la mansió familiar, l’Oliver Mellors, que desperta en Lady Chatterley una sensualitat que creia extingida, i amb qui acaba mantenint una relació tòrrida. 

En la societat burgesa de l’època, marcada pel pes de la moral, L’amant de Lady Chatterley va ser acusada d’immoralitat i va suposar una revolució no només per les detallades descripcions dels apassionats encontres sexuals de la parella, sinó també per la transgressió social que suposava que una aristòcrata amb una bona posició s’arrisqués a l’escàndol per tenir relacions amb un servent.  

Durant la Primera Guerra Mundial, el conflicte entre Alemanya i els països aliats no només es va viure a les trinxeres del continent, sinó també molt més al sud, al cor d’Àfrica. Així, quan els alemanys van arribar al Congo i van ocupar una petita missió cristiana, aïllada del món, no van dubtar a matar l’única resistència que hi van trobar: el reverend anglès Samuel Sayer. D’aquesta manera, van canviar sense adonar-se’n el destí de la seva germana, la Rose, una fadrina que fins aleshores només havia viscut pendent de tocar l’orgue durant els oficis i de mantenir en ordre la precària cabana on vivien els dos germans. 

Un cop els alemanys van haver arrasat el poblat i dispersat la comunitat indígena, la Rose es va quedar absolutament sola i desemparada enmig de la selva, i va decidir fer l’únic que podia fer: abandonar el lloc remuntant el riu en una barqueta tronada pretensiosament anomenada La reina d’Àfrica, amb l’única companyia del capità Allnutt, un borratxo que fa anys que viu a la deriva i que duu un carregament de whisky. 

En aquestes circumstàncies, la Rose, tan prudent i tan puritana, haurà d’unir esforços tant sí com no amb el capità Allnutt, un tarambana no gaire de fiar, per fugir de les tropes alemanyes a través d’un cabalós riu africà, creuant ràpids perillosos, núvols de mosquits i cascades impossibles. I per a sorpresa fins i tot de la Rose mateix, l’emoció del perill esperonarà aquesta solterona beata a superar els seus rígids principis morals per acostar-se a un home que en un primer moment li havia semblat menyspreable. 

La reina d’Àfrica és una novel·la trepidant amb una parella del tot insòlita, però alhora és molt més que això: és la història de la transformació de la Rose, una dona a la quarantena que ha tingut sempre una vida grisa i subordinada, i que, ara, esperonada per l’aventura, decideix agafar el timó de la seva vida.

La Laura és la filla de la família que regenta el Cafè Norat, al bell mig del Barri Vell de Girona. De ben joveneta, els seus pares la comprometen amb un jove de família humil però amb un futur prometedor, en Laureà. Un cop casats, gaudeixen d’una casa nova amb servei, dels estius a Palamós, de l’arribada de dos fills... Una vida còmoda, agradable i fàcil. Però tot es capgira amb l’entrada del Laureà en política, l’esclat de la Guerra Civil i l’exili forçat a França... La parella haurà de superar reptes importants per conservar els valors, la dignitat i, fins i tot, la vida. 

La nena del Cafè Norat està basada en esdeveniments verídics i, a través de la veu dels diferents protagonistes, ens ofereix un retrat de la societat catalana de la primera meitat del segle XX. 

Xerrar boig és la millor targeta de presentació del seu autor, Emili de Balanzó (1939-2020). Un autoretrat en tota regla. Ras i curt, la lectura d’aquest centenar d’articles publicats als diaris Última hora i Menorca entre 2012 i 2020 traspuen de manera admirable la seva personalitat, i ens la retornen amb una frescor sorprenent: sembla talment que l’estiguem sentint. Aquests articles contenen la seva personalitat, l’han encapsulada, i per això la refracten quatre anys després d’haver-nos deixat, i uns quants anys més després d’haver estat escrits.

Ens està parlant de la seva Menorca, però alhora ho està fent de qualsevol altre indret o societat, perquè vivim en un món cada cop més global, uniformitzat, banal i domesticat, vet-ho aquí. Com qui no vol la cosa, però, cada article d’Emili de Balanzó ens carrega de raons per corregir actituds, despertar consciències, rebel·lar-nos i dir prou, perquè ell creu fermament en una ciutadania lliure, compromesa, proactiva, solidària i agraïda.

L’any 1972 es va signar la Convenció per a la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural, que estableix que determinats indrets de la Terra, que tenen un “valor universal excepcional”, pertanyen al patrimoni comú de la humanitat, una fórmula que permet garantir-ne la preservació i fomentar-ne el coneixement. Parlem de patrimoni natural i monumental, però també de patrimoni cultural “viu”.

A Catalunya tenim la sort de tenir una quarantena d’elements considerats patrimoni cultural de la humanitat per part de la Unesco, una mostra més de la gran riquesa patrimonial del nostre país, fruit de la nostra història i les nostres tradicions: des de l’art rupestre fins a l’arquitectura gaudiniana i des de la Patum de Berga fins als castellers. Repartits per tot el territori, aquests elements són una mostra de l’excepcional riquesa cultural del país i del compromís amb la seva conservació i protecció. Perquè no ens podem permetre perdre ni un bri de tot aquest patrimoni que ens parla del nostre passat, de les nostres arrels i de la nostra manera de ser, d’un patrimoni que explica com som i d’on venim.

Amb aquest llibre fareu un viatge màgic per tot el patrimoni Unesco que tenim a Catalunya. Un recorregut enriquidor per paisatges i tradicions que estan lligats a la nostra memòria per la seva qualitat excepcional i la seva aportació al llegat de la cultura mundial.

La tradició popular de fer catifes de flors per engalanar els carrers per Corpus ve de lluny. Aquest llibre fa un repàs de la història d’aquesta tradició, mostra com ha evolucionat la tècnica de fer catifes, ressegueix les associacions que apleguen els catifaires, i posa èmfasi en els valors d’aquests treball artístic, artesanal i col·lectiu, al mateix temps que presenta la Federació Catalana d’Entitats Catifaires i la candidatura a la Unesco d’aquest art efímer amb arrels profundes a Catalunya, que ha aconseguit créixer en valors, en creativitat, en qualitat i en espectacularitat. 

Quan va començar aquesta festa? Per què està relacionada amb el Corpus? Se celebra a tot Catalunya? I a altres països? Per què vol ser un Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO?

Il·lustrat amb fotos curioses, boniques i evocadores, el llibre que teniu a les mans dona resposta a aquestes preguntes i mostra la bellesa de les creacions florals, així com la dedicació, la creativitat i l’entusiasme dels catifaires catalans.