Quan Gerard Vergés (1931-2014) va guanyar el premi Josep Pla l’any 1985 amb 'Tretze biografies imperfectes', va confessar que se sentiria molt feliç si el llibre aconseguia salvar algú del tedi o de la soledat. Quines vides poden fer-ho, això? I, sobretot, com cal contar-les? Aquí llegim tretze biografies radicalment originals, on les especulacions sobre els orígens de Shakespeare es mesclen amb les desventures viscudes per la Circe homèrica o amb l’oblit a què estan condemnats bandolers i músics que van flirtejar amb la posteritat. Entremig, autobiografia, història del país, crítica literària, i un estil únic en la nostra literatura, alhora irònic, poètic i erudit. Feia anys que calia reeditar aquesta obra, i ara ho fem amb una catorzena biografia, a mans de Joan Todó, tan imperfecta com les que va signar el mateix Vergés.

La Nina té vint anys i dues cares. Té dies bons, en què es lleva d’hora, va a la universitat, es troba amb els amics. Encara i així, se sent desconnectada del món, una sensació que la desborda els dies dolents, aquells en què es tanca a la seva habitació i, dominada per una immensa tristesa, no té energies per a fer res. Animada pels seus pares, Nina accedeix a anar a teràpia. Allí coneixerà l’Amalia, qui l’ajudarà a retrobar-se amb la Nina de cinc anys, aquella Nina que va tenir una infantesa dura i que no deixa créixer una noia que ja s’ha fet gran. Nina aprendrà a bregar amb el trauma, a conèixer-se i, finalment, a cuidar-se.

Nina tiene veinte años y dos caras. Tiene días buenos en los que va a la universidad y queda con sus amigos. Aun así, se siente desconectada del mundo, una sensación que la desborda en los días malos, cuando se encierra en su habitación y, profundamente triste, no tiene energías para hacer nada. Animada por sus padres, Nina accede a ir a terapia. Allí conocerá a Amalia, quien la ayudará a reencontrarse con la Nina de cinco años, aquella que tuvo una infancia dura y que no deja crecer a una chica que ya se ha hecho mayor. Nina aprenderá a lidiar con el trauma, a conocerse a sí misma y, finalmente, a cuidarse.

Un drac amb indigestió, un cavaller amb el peu canviat i una princesa distesa amb cara de sorpresa. Si penseu que aquesta història ja us l’han explicada del dret i del revés, sortireu d’aquí volent-ne encara més. I no dubteu que en aquesta cançó s’hi dirà tota la nostra gran llegenda... Però vet aquí que l’aventura, per una vegada, comença amb una escopinada!

El senyor Lotari, escoliasta de capçalera del gran novel·lista desaparegut Gabriel Caballero, va morir quan estava a punt d’endreçar la biografia de l’escriptor entre 1962 i 1977. Una teranyina trenada per centenars de veus que despullen i escabetxen sense pietat tant l’home concret com totes les cares i caretes de l’antifranquisme dels anys seixanta i setanta. El món cultural i intel·lectual, la disputa entre grups (i egos) de l’esquerra i el catalanisme, les infidelitats als ideals i a les persones, la Gauche Divine, les Jornades Llibertàries... I al mig, tastant totes les olletes sense ficar-se fins a la cintura en cap fangar, un dels autors més importants de les últimes dècades. És més: un geni. Perquè el Gabriel era un geni, ¿oi, senyor Lotari? La continuació de l’aclamada trilogia L'atzar i les ombres s’ha fet esperar divuit anys, perquè calia pouar molt endins.

Malcolm Macarthur és l?assassí més inquietant de la història d?Irlanda. I potser també el més fascinant; el que més tinta ha fet córrer i el més indesxifrable. Han passat quaranta anys dels seus homicidis, i en fa deu que Macarthur va sortir de la presó; en tot aquest temps, el mite d?intel·lectual salvatge que envolta l?assassí no ha parat de créixer, però fins avui ningú havia aconseguit accedir-hi, fer-lo parlar i treure a la llum els clarobscurs de la seva «versió». Mark O?Connell aconsegueix guanyar-se la confiança de Macarthur i entrar durant mesos al cau del monstre, que arriba a tractar l?escriptor com un amic. N?ha sortit una narració magnètica i una reflexió ètica impecable sobre les relacions entre veritat i ficció, bondat i maldat; sobre la necessitat i els perills de baixar a les tenebres de la ment humana.
PREMI A MILLOR LLIBRE DE NO-FICCIÓ DEL 2023 ALS IRISH BOOK AWARDS
«No s?oblida en setmanes. L?estranya relació entre el periodista i l?assassí continua el llegat de Janet Malcolm i de Truman Capote» ?Caitlin Doughty
«Del panteó d?escriptors fascinats per criminals, Mark O?Connell ha demostrat ser-ne un dels més brillants» ?Emmanuel Carrère
«Una fita excepcional, i una contribució valuosa als intents literaris d?entendre la propensió humana a la maldat» ?The Guardian

PANXACONTENT Quan la teva vida queda marcada pels abusos familiars i les morts de persones estimades, l?humor esdevé un escut per defensar i una espasa per ferir. La comicitat de Sedaris és una arma de doble tall, que tant pot traspuar la tendresa de l?innocent com la fredor de qui té el pare sedat abans de morir. Imaginem-nos-ho: «Soc un zombi», li diu el pare al caire de la mort, i a ell només li surt de dir: «En realitat, no. Els zombis caminen i mengen sòlid. Tu ets més aviat un vegetal».
David Sedaris És escriptor, humorista i articulista a The New York Times. Fill d?una mare que el deixava fora de casa congelat en dies de neu i un pare que quan no hi havia ningú li revisava el cul al lavabo de dalt per buscar hemorroides, viu a Anglaterra, on passa fred amb el pintor Hugh Hamrick, un eriçó i dues granotes.

El 1993, en plena guerra dels Balcans, una colla d’artistes va posar els nassos a la maleta i va decidir fundar una de les organitzacions de cooperació contra la guerra més importants de la història, i única al món. Des de llavors, més de dos mil pallassos sense fronteres han recorregut tot el món per regalar un moment de llum, un somriure, una riallada o una esbufegada de diversió als infants (i no tan infants) que més magre ho passen. En total, en els primers trenta anys d’expedicions, l’organització ha fet bolos per a milions de persones. Aquest llibre col·lectiu és un homenatge a tots ells (artistes i públic) i una reivindicació de la feina de pallasso, que queda reflectida amb tot el rigor i les imatges més emotives. Perquè fer riure és una cosa molt seriosa.

El 1993, en plena guerra de los Balcanes, un grupo de artistas metió las narices en la maleta y decidió fundar una de las organizaciones de cooperación contra la guerra más importantes de la historia, única en el mundo. Desde entonces, más de dos mil payasos sin fronteras han recorrido todo el planeta para regalar un momento de luz, una sonrisa, una risotada o un destello de diversión a los niños (y no tan niños) que peor lo pasan. En los primeros treinta años de expediciones, la organización ha hecho bolos para millones de personas. Este libro colectivo es un homenaje a todos ellos (artistas y público) y una reivindicación del trabajo de payaso, que queda representado con todo el rigor y las imágenes más emotivas. Porque hacer reír es algo muy serio.

Dos pallassos vells amb poca gràcia i dos fills perduts en si mateixos, la transgressió de l'art i l'èxit. Es tracta d'una família de joglars, embrancada en la creació d'un nou espectacle, que s'entenen més posant-se màscares que mirant-se als ulls. Serà l'últim espectacle?
'Travy' és un homenatge a la família Pla-Solina alhora que un (des)encontre entre dos corrents teatrals: el clown i el teatre folklòric, d'una banda, així com les formes postdramàtiques i teatrals, de l'altra.