L?àmbit religiós és un camp molt viu i molt actiu, i alhora globalment desconegut. Paradoxalment, aquesta desconeixença és àmpliament compartida per les persones religioses i les que no s?hi consideren. En aquest debat abunden tòpics tan corrents com la immutabilitat de les religions, l?aconfessio­nalitat de l?Estat, la laïcitat de l?escola pública, el diàleg com a base per a la resolució de conflictes o la preeminència del dret a la salut per sobre del dret de llibertat religiosa, entre molts d?altres. Aquests llocs comuns o bé són falsos o bé no tenen les derivacions que se?ls atribueixen habitualment. Mentre que la fe és una qüestió privada, la religió té repercussió en gairebé tots els àmbits: educació, sanitat, serveis socials, serveis funeraris, serveis penitenciaris, seguretat, treball, alimentació, consum, cultura, fiscalitat, etc. La legislació protegeix la llibertat religiosa, però queda en paper mullat quan els nostres prejudicis n?impedeixen l?exercici quotidià i normalitzat. Aquest llibre parteix de la convicció que la llibertat religiosa no és un privilegi de les persones i les comunitats religioses, sinó la base perquè ningú no s?imposi sobre els altres: ni els religiosos ni la resta.

La vida humana no puede eludir los conflictos, las rupturas o las incongruencias. Los momentos en los que todo encaja, los instantes solemnes en los que el orden reina, no dejan de ser oasis efímeros que se desmoronan como castillos de arena en la playa. Convertidos en problemas por nosotros mismos, nos formulamos preguntas que nunca podremos responder, pero tampoco podemos dejar de formulárnoslas. Vivimos en un mundo donde el mal, el sufrimiento y la indiferencia están obsesivamente presentes. Nuestra vida no puede esquivar la comedia ni la tragedia. La condición humana es vulnerable, porque los rostros de la finitud son ineludibles. La muerte, la crueldad, el sufrimiento y la pérdida son el sinsentido radical, y cualquier intento de superar este absurdo y de encontrarle una justificación es obsceno. La vulnerabilidad está ligada a una identidad nunca fijada del todo que se construye dentro de un universo de máscaras como el que es, en definitiva, el baile de la existencia.

És possible viure sense creure en res? ¿Què volen dir termes com espiritualitat, religió o no creient? ¿Seria millor un món sense ateus o sense reli­gions? ¿Els ateus no creuen en res? ¿Pot haver-hi una espiritualitat atea? ¿La indiferència és una perspectiva tan raonable com les altres? ¿Tots els déus s?assemblen? ¿El budisme originari és una religió? ¿L?estat-nació pot esdevenir una substitució dels déus? ¿Pot la cièn­cia donar sentit a la vida de les persones?
Mai com avui havíem viscut en un món amb tantes possibilitats d?optar entre diferents creences i alhora de perdre?ns completament en la confusió de termes, plantejaments i ofertes de sentit. Aquest llibre vol ser com un mapa a gran escala per orientar-nos i ordenar la complexitat, un mapa on s?hi dibuixen algunes de les creences atees, indiferents, agnòstiques, religioses i espirituals més pregones, alguns dels camins més transitats de la humanitat, remarcant sobretot allò que és més propi de cada viarany, però també els punts de contacte entre les cosmovisions més inconciliables. L?obra inclou una selecció de textos de les traces deixades per aquestes tradicions espirituals i filosòfiques que a voltes divergeixen i a voltes s?entrecreuen i s?enriqueixen en la marxa a les palpentes de la humanitat des de la nit dels temps.

A pesar del aire de familia, el cristianismo no es una religión entre otras. Está más cerca del ateísmo que de una religión al uso (y acaso por eso mismo, sea la respuesta más firme al desafío nihilista). De hecho, podríamos considerar el ateísmo moderno como un hijo bastardo de la fe que proclama a un abandonado de Dios como Hijo de Dios. Pues esto se encuentra muy cerca de decir que no hay Dios. La proclamación de la muerte de Dios fue antes cristiana que nietzscheana. Y es que el Dios que se revela en la cruz es un Dios cuya voluntad fue la de no ser nadie sin la absurda fe del hombre. De ahí que el Dios que se revela en el Gólgota no termine de encajar con el prejuicio religioso, aquel que sostiene, precisamente, que Dios es con independencia de la fe del hombre. Como escribiera Bonhoeffer, «un Dios que existe no existe como Dios». Frente a las espiritualidades oceánicas de hoy en día, el cristianismo afirma que Dios no tiene otra entidad que la del cuerpo de un crucificado en su nombre. De ahí que la cuestión sea en qué sentido todavía podemos tomarnos en serio lo que el creyente espera de Dios. Anatomía del cristianismo es el tercer título de una trilogía integrada por Incapaces de Dios (2019) y La paradójica realidad de Dios (2020). Cada volumen puede ser leído de forma independiente.

Desde la prehistoria, el ser humano ha sido un creador de símbolos, que constituyen un puente hacia sus orígenes, el cosmos y el destino. Las entradas de este Diccionario de los símbolos, seleccionadas del vasto repertorio en dieciséis volúmenes de The encyclopedia of religion, dirigida por Mircea Eliade en colaboración con Ioan Petru Couliano y redactada por destacados expertos internacionales, subrayan la emergencia y la persistencia de esta creatividad. Durante siglos, los símbolos se han vivido como portadores de un sentido capaz de romper los horizontes de los límites humanos para proyectarse más allá. Así, resulta que incluso los objetos más habituales —una llave, un tejido, un espejo, una joya— o los gestos más banales —comer, dormir, ofrecer un regalo, jugar— no son aspectos evidentes de nuestra vida: de hecho, en la historia de la humanidad se han cargado de una densidad que quizás hemos olvidado, pero que atestigua hasta qué punto la búsqueda de sentido está impresa en las profundidades del deseo humano.

Un pensador no es solo una obra ?un corpus de textos? que vehicula un conjunto de ideas e intuiciones. Es también la recepción de di­cha obra y de este conjunto de ideas e intuiciones. Y es la recepción la que acredita la fortaleza y el impacto de este pensamiento. De Raimon Panikkar se editan actualmente sus obras completas y se rescatan textos que generan nuevos libros (últimamente, Ecosofía). Se han publicado aproximaciones biográficas y trabajos monográficos de todo tipo sobre Panikkar. Toda esta tarea hermenéutica es la mejor prueba de la fortale­za de la obra y el pensamiento de Raimon Panikkar. No es ningún monumento del pasado, sino una aportación intelectual relativamente reciente que continúa siendo objeto de discusión y debate. Este libro quiere contribuir a la renovación de la recepción de Panikkar reuniendo tanto a estudiosos veteranos del pensador como a nuevas voces interesadas en su pensamiento. La obra sirve para pensar sobre Panikkar, pero también para pensar con Panikkar, desde Panikar y en algún momento incluso (¿por qué no?) contra Panikkar. La diversidad de lecturas y actitudes muestra la fecundidad de una propuesta intelectual que no deja indiferente a nadie.

Un pensador no és només una obra ?un corpus de textos? que vehicula un conjunt d?idees i intuïcions. És també la recepció d?aquesta obra i d?aquest conjunt d?idees i intuïcions. I és la recepció la que acredita la fortalesa i l?impacte d?aquest pensament. De Raimon Panikkar se n?editen actualment les obres completes i se?n rescaten textos que generen nous llibres (darrerament, Ecosofia). S?han publicat aproximacions biogràfiques i treballs monogràfics de tota mena sobre Panikkar. Tota aquesta tasca hermenèutica és la millor prova de la fortalesa de l?obra i el pensament de Raimon Panikkar. No és cap monument del passat, sinó una aportació intel·lectual relativament recent que continua sent objecte de discussió. Aquest llibre vol contribuir a la renovació de la recepció de Panikkar aplegant tant estudiosos veterans del pensador com noves veus interessades en el seu pensament. L?obra serveix per pensar sobre Panikkar, però també per pensar amb Panikkar, des de Panikkar i en algun moment fins i tot (¿per què no?) contra Panikkar. La diversitat de lectures i actituds amb què s?aborda l?obra de Panikkar és una mostra de la fecunditat d?una proposta intel·lectual que no deixa ningú indiferent.

Presències reals (1989) és un dels llibres més controvertits de George Steiner. En una exhibició d’erudició i clarividència, l’autor defensa la tesi segons la qual totes les arts estan lligades de manera indissociable amb la transcendència del diví, de manera que no hi pot haver una obra d’art autèntica, una poesia, una peça musical o una pintura, sense la presència d’un déu, el que sigui. En certa manera, l’art és, per Steiner, una reacció a la creació. El llibre planteja una defensa del significat de les arts i de la creació poètica per si mateixos, una invitació a mirar l’art autèntic de cara i a deixar-se posseir per la llibertat que pot atorgar l’experiència estètica de la lectura directa i activa, deixant enrere el comentari i la dissecció de la teoria literària, que afebleixen l’impacte estètic de l’art. Proposa, en definitiva, una interpretació activa i no passiva de les obres més importants de la tradició literària occidental, explorant els límits del llenguatge i dels significats. Una defensa en tota regla de l’accés a la transcendència per mitjà de l’experiència estètica: «El tors arcaic de la cèlebre poesia de Rilke ens diu: “canvia de vida”. I fan el mateix tota poesia, novel·la, obra de teatre, pintura i composició musical que valgui la pena trobar-se.»

Annick de Souzenelle va decidir un dia oblidar totes les interpretacions reductores, banals i moralistes de la Bíblia i rellegir el Llibre sagrat sense sacrificar la intel·ligència a l?altar de la fe, sense tabús ni aclucalls; llavors el va redescobrir, a la llum de les mil riqueses semàntiques de la llengua hebraica i dels principis fonamentals de la psicologia de les profunditats, i va intentar penetrar-lo com hauria escoltat la veu del seu propi mestre interior. Al mateix temps, restablint el lligam amb la veu reial del mite, es posà a rellegir el món exterior, el cos de l?Home i els seus símbols com un Llibre diví. A partir d?aquí, començà a treballar.
Sense ser sospitosa de segones intencions moralistes, és una de les poques dones de fe capaç de parlar a tots els que preocupa el pretès «retorn amb força del que és religiós» amb què ens inflen el cap, i que sovint s?assembla més aviat a l?última batalla dels benpensants. Aliena a aquest exotisme espiritua­lista que floreix en el nostre temps, s?adreça també als que tenen el pressentiment de la urgència d?una renovació espiritual ?o, simplement i humilment, d?una renovació humana?, als quals, però, desplauen les modes dubtoses que desprenen una flaire d?irracional i misteriós.

Los ensayos reunidos en este libro tantean definiciones de una categoría estética que se resiste a ser definida. La vocación ambivalente de lo «negativo» en el arte y la literatura (modos de creación que negocian con la destrucción, modos de expresión comprometidos con la negación) reproduce la tensión estructural y la fructífera imposibilidad que comparte con la religión (presencia/ausencia, encarnación/metafísica). Los ensayos de este libro hacen aproximaciones a esos registros negativos de la experiencia con los que están comprometidas las tradiciones místicas de Oriente y Occidente, y con las que los discursos de la filosofía del siglo xx (Heidegger, la Escuela de Kioto, Simone Weil), así como su giro teológico tardío (Derrida, Lyotard), han intentado hallar un punto de encuentro. Los textos aquí reunidos (escritos entre 1999 y 2021) dirigen su atención hacia las contradicciones y paradojas que provoca un acercamiento al vacío. Estas tentativas sobre la negatividad, o de lo que en estos ensayos se denomina «estética apofática», son el resultado de más de veinte años de preguntarse por lo que vemos en las obras de arte en las que, aparentemente, no hay «nada que ver», y por el tipo de significado que emerge en modos de lenguaje que lo rechazan o que buscan activamente sus excesos.