A l’aparador d’una rellotgeria situada vora l’Arc de Triomf de Barcelona, s’hi apleguen moltes coses a més de rellotges, joies o objectes de regal. Els seus vidres ens reflecteixen la vida de la Rita, la Julia, la Poma i el rellotger cinèfil, que ens ofereixen un mosaic narratiu d’amors intensos, d’episodis dramàtics, d’abnegació en la feina diària, de lluites personals contra la crueltat humana o la del destí.
La novel·la ens trasllada també a una Cracòvia que pugna per recuperar les llibertats, a la geografia plena de nostàlgia de Cabo de Gata i al record d’una Viena sota una pluja sempre torbadora.
«Rellotges en temps de pluja» és un profund homenatge literari a aquelles persones que, dia rere dia, ens trobem pel carrer i que poden ser protagonistes d’una història vital extraordinària, encara que ens sigui desconeguda.

Joan-Elies Adell ens exposa a Escandall bona part del seu dolor intern per un fet vital que, més que ferir, pot arribar a furgar fins la tortura. Si mal pot fer perdre els éssers estimats de cop, quan la pèrdua és lenta, lentíssima, la necessitat de verbalitzar aquest dol anticipat esdevé urgència per a l’observador, i més per al poeta. O parlar-ne o la desesperació. O escriure i llegir aquests sentiments descarnats o el buit de viure sense comprendre res.
És la figura del pare la que aquí s’ha perdut en vida: el seu pensament, el seu caràcter, les seves creences, els seus anhels, desitjos, emocions, sentiments... A canvi d’això només queda un cos envellit i una memòria minvant, que esdevindrà inactiva.
Com un escandall, em poso a l’extrem del cordill i, malgrat el caprici de les ones, determino la pregonesa de la teua memòria en un punt concordat.
Sovint la poesia, des del dolor més intens, pot llançar als quatre vents un crit fortíssim de consol i d’esperança, perquè el poeta sap omplir de paraules guaridores aquell tram íntim de dol que tots en algun moment passem.

Aquest esplèndid nou poemari de Salut Pla Girbés està dividit en cinc parts: El vel de la nit, Mirall del temps, L’esclat del gest, El despertar del silenci i El buit a l’abraçada de foc.
En la seva obra, Salut Pla ens ofereix la seva paraula apassionada a través d’un conjunt de trenta-set poemes on els elements amorosos plens de calidesa i de força es barregen amb una natura mediterrània de llum esclatant.
«Llum de rosada fendeix l’aire, batent les seues ales obertes.
Pètals del desig acaronen amb intensitat de flama
sorra silent a la geografia dels sentits.»
El vers de Salut Pla és fort i alhora amable, té la frescor de la natura que desperta, però també la fondària del sentiment més punyent. A El despertar del silenci trobem exactament això: l’arribada a la poesia d’una poeta que té moltíssimes coses a dir i a la qual hem d’agrair el final d’un silenci que, per a benefici dels lectors, ha de quedar enrere per sempre més.

La inspectora Marja Batelaar s’enfronta a un complicadíssim cas de mort violenta que, originat als carrers i canals d’una Amsterdam captivadora, la farà viatjar per una Europa on el passat fosc d’unes èpoques de joventut retornarà per sacsejar-ho tot. Marja haurà de desfer un nus de maldat, vexació i obsessions malaltisses que empresona la família Witsen i les seves amistats, en aparença un grup de professionals liberals amb una vida plàcida i acomodada. Marja Batelaar, a més, veurà com les relacions amb la seva família més directa tornen a complicar-se perquè cap dels seus membres encara no ha paït la terrible mort del seu germà Willem.
"Dibuix a les fosques" és una novel·la policíaca minuciosa, de recerca pacient, com un treball de rellotger que malda per encaixar les peces encara que calgui recórrer molts llocs i rescatar molts oblits.

(S)avis, lluny del silenci i de la queixa és el llibre del programa d’entrevistes en profunditat, emès per Televisió de Catalunya, amb tretze personatges que han tingut i tenen un paper clau en la nostra història recent, ja que no només l’han viscuda intensament, sinó que han contribuït a escriure-la. Entrevistats per Josep Puigbó, ens parlen de vivències i de la seva manera d’entendre el món Jaume Aragall, Assumpció Balaguer, Jordi Bonet, Roser Capdevila, Lluís Duch, Josep Espar Ticó, Ramon Folch, Josep Fontana, Ricard Fornesa, Valentí Fuster, Teresa Juvé, Joan Margarit i Joan de Sagarra.
Aquest volum ens permet conèixer, a través de les distintes converses, el testimoni i l’exemple d’aquests savis i sàvies, que també ens descobreixen aspectes desconeguts de la seva vida i ens revelen com contemplen la complexitat del moment actual i les nombroses incògnites que planteja el futur.

«En El grum i la morca Espí ens mostra una mirada plàcida sobre la vida i l’esperança —el grum, la flor de l’olivera—, sense oblidar, però, el regust amarg del dolor i de la mort —la morca, el solatge de l’oli—. El títol del llibre forja de bon començament una al·legoria reblida d’imatges de la natura i de figures amb ànima.
El poemari conté tres parts. La primera, Natura viva, es centra en el cicle vegetal, concretament en el “ritme vital” de l’olivera i està composat per poemes breus. Espí es mostra completament fascinat pel món vegetal i, més concretament, per les oliveres.
La segona part, Paisatge amb figures, s’esdevé a la vora de la mar, on el jo líric contempla la natura i s’hi fon. En aquesta part domina la placidesa, encara que també hi ha indicis o presagis de patiment, de decrepitud i de basarda.
La darrera part, Les morques, formada per poemes més llargs, és la més dolorosa o dramàtica: s’hi poetitzen defectes humans com l’enveja o la traïció i reapareix el tema de la mort de persones estimades. La morca és la part lletja de la vida i —sobretot— de la mort. Consegüentment, la mort d’unes persones molt estimades per l’autor ocupa les darreres pàgines del poemari.»
Del pròleg de Gemma Marrahí.
Llibre guanyador del VIII Premi de Poesia Joan Perucho Vila d'Ascó

«Els viatges, el fet d’estar constantment en una vida de dues realitats, entre dues cultures i dues llengües, o tres, la distància en quilòmetres i la distància mental que el separen del seu lloc d’origen, les pèrdues, les dels amics i les de vides compartides, els autors que han marcat una formació, tots aquests elements conflueixen en el darrer llibre de Xavier Farré, després d’haver iniciat, des d’Inventari de fronteres i, especialment, des de La disfressa dels arbres, la via de l’estranyesa, de saber-se en un lloc i a la vegada ser conscient que un no en forma part, ja que qualsevol espai i qualsevol moment esdevenen imaginaris i reals a la vegada. Per això, el llenguatge en la seva poesia expressa la intensificació d’allò que és estrany. La llengua també esdevé estranya, tot i ser, o potser perquè és, l’únic element a què agafar-se en l’existència, l’element que li dóna sentit i pot anar construint-la.» Xavier Farré

Vora les gèlides aigües bàltiques apareix estavellat el cos d’una dona bellíssima, de biografia tòrrida, que lliga molt poc amb l’entorn fred i boirós on és trobada. Emili Espinosa i la seva esposa Cinta estan gaudint d’un merescut viatge per les meravelloses capitals nòrdiques, però un policia sempre és un policia, mal que sigui un sotsinspector dels Mossos que intenta desconnectar de la feina a bord de l’Orion, un creuer, en aparença, de somni.
Espinosa, com d’habitud, no tindrà gaire sort i en lloc de fer vacances es veurà embolicat en una investigació digna de la negror de les novel·les escandinaves, però que, amb ell, prendrà un to decididament mediterrani.

«La meva estada de tres mesos a Paraguai i Argentina ha de ser la inspiració de cada frase, però no de cada paraula ni de cada nom. Amb això vull dir que la idea (no sé si resolta) és que no s’acabi de saber què és del tot cert i què no de tot el que llegeixes entre aquestes pàgines. He tingut entre les mans l’opció de jugar amb la veritat i la mentida i, juganera com sóc, m’ha semblat una iniciativa atractiva. És una novel·la que emmascara un diari? És una història personal que farceix una novel·la? És un recull de vivències de mi mateixa arrebossades i amanides amb matisos ficticis i personatges de noms mig inventats i caràcter manipulat? Segurament...» Marta Heredia
«Teniu entre les mans un diari amb gust de tereré, una novel·la amb olor de cafè i una història amb escuma cervesera. Una llibreta de notes que pren vida perquè senzillament és ‘Pura Vida’. Una ruta molt autèntica pels camins guaranís que us portarà a descobrir les dreceres cap als records més vius de la Bibiana. El seu és un viatge-fugida cap endavant. Amb ella, coneixereu i degustareu el dulce de leche d’un país que la mira i la mima, un indret on el Barça juga la Copa Libertadores, on el Perito Moreno beu whisky i on les muntanyes andines abracen somnis d’infantesa que es van fent realitat alhora que van caient cascades d’Iguazú avall...
Del pastís, la cirereta és música per al paladar. Un llibre ple d’Història, de Naturalesa i de Màgia, la màgia de la Senzillesa. Fet per Contemplar, Tastar i Sentir.» Núria Farizo Gómez

«Amb Flames a la fosca —el títol ja és un homenatge a Bartomeu Rosselló-Pòrcel: «Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca»—, l’obra poètica d’Esperança Castell es consolida, creix, esmola les eines de la memòria i tasta els sabors inèdits de cada paraula. Ho diu amb gratitud envers els que l’han precedit:
La teva veu va llaurar en mi
la terra on els records
d’herba i de blat madur arrelen.
Poesia de la vida, i a favor de la vida, que no combrega amb rodes de molí ofertes per qui ens vol entabanar. Poesia còsmica —i no banalitzo l’adjectiu—, de comunió i interdependència amb els altres éssers del nostre entorn, vivents o no:
Sóc lliri salvatge, xiprer, herba,
aire i brasa, oculta entre les cendres.»
(Del pròleg d’Ignasi Riera)