El règim de la informació és una nova forma de govern.

La digitalització avança inexorablement. Atordits pel frenesí de la comunicació i la informació, ens sentim impotents davant del tsunami de dades que desplega forces destructives i deformants. La digitalització també afecta l'esfera política i provoca greus trastorns en el procés democràtic. Les campanyes electorals són guerres d'informació que es lliuren amb tots els mitjans tècnics i psicològics imaginables.

Manel Esteller, tot un referent internacional en la lluita contra el càncer, explica en aquest llibre què cal saber per ser un bon investigador

¿Quines són les inquietuds d'una persona jove que es vulgui dedicar a la ciència? En vint-i-una cartes, el doctor Manel Esteller, a través de la seva experiència i dels coneixements que ha anat adquirint al llarg de la carrera, exposa les claus i les eines necessàries per arribar a ser un bon investigador.

A la manera de Rilke, el doctor Esteller s'ofereix per fer de mentor a un jove investigador i, entre molts altres consells, li recomana que l'afany de saber i la curiositat no es poden prendre mai, que cal tenir sempre en compte el llegat que han deixat els científics que t'han precedit i, finalment, que tan importants són les patologies més esteses com les malalties minoritàries. Però sobretot li recorda que tot bon investigador ha de saber formar-se contínuament, compartir els coneixements i els descobriments i investigar sempre amb una ment oberta.

«Quan inicies la vida d'investigador, els consells i les orientacions d'una persona que ja ha fet part del camí et poden resultar molt valuosos -explica Esteller-, perquè els científics hem de ser generosos i compartir dades, recursos i oportunitats per aspirar a una ciència de més qualitat».

Una novel·la intimista, que demostra l'afany de superació d'una dona que lluita per ser feliç i per superar uns fets que l'han marcat per a tota la vida.

«Vaig marxar de casa amb les mans buides i amb aquell secret ressonant-me dins del cap a cada passa. Però, per més que caminis, que t'escapis, que t'allunyis, la història de la qual escapes t'acompanya enganxada en forma d'agulla al pit».

La vida de la jove Mercè s'esfondra un vespre quan entra al galliner del mas. El seu món es capgira tot d'una i queda tacat de vermell, del vermell de la sang. Humiliada i obligada a callar el seu drama, es veu forçada a marxar ben lluny de casa seva i a lluitar per ser feliç.

Després de travessar la França de la postguerra, s'instal·la a París, on refarà la seva vida però «la infància és un mapa del qual poques persones surten».

Un clàssic universal, una festa de la intel·ligència

Hereva de la tradició cervantina i del Tristram Shandy de Laurence Sterne, Jacques el Fatalista és una de les grans obres de la Il·lustració francesa i una novel·la enlluernadora, en la qual la successió d'aventures, sovint d'una hilaritat escabrosa i rotunda, i els diàlegs càustics dels seus protagonistes -un criat i el seu amo que viatgen sense destí-, retraten de forma implacable i extraordinàriament brillant els homes i el món. Com demostren Raül Garrigassait i Marina Garcés en els textos que acompanyen l'esplèndida traducció d'aquesta edició, Jacques el Fatalista és un clàssic que seguirà seduint els lectors d'avui, de la mateixa manera que va fascinar el gran escriptor Milan Kundera.

«El fatalisme és la paradoxa de la llibertat. I Jacques el Fatalista, de Denis Diderot, és l'experiment literari i filosòfic que fa d'aquesta paradoxa una festa del llenguatge i de la intel·ligència».

Marina Garcés

«Quan s'obre un temps de transició entre dos mons, passen coses inaudites. Jacques el Fatalista i el seu amo no representa la vella poètica clàssica, tot i que li ho deu gairebé tot, ni encaixa amb el romanticisme que vindrà, perquè salta per sobre dels segles. De fet, qualsevol lector del segle XXI hi trobarà afinitats amb els experiments avantguardistes i els jocs postmoderns».

Raül Garrigassait

Una commovedora història sobre l'exili, l'amor i la traïció, del Premi Nobel de Literatura del 2021

Fugint de la mítica illa de Zanzíbar, terra de mercaders de perfums i espècies bressolada pels monsons, Saleh Omar, un comerciant de seixanta-cinc anys, arriba a l'aeroport de Gatwick amb una caixa de caoba plena d'encens i un passaport fals. Per comunicar-s'hi, els serveis socials recorren a Latif Mahmud, un poeta expert en suahili, professor i exiliat voluntari, que viu plàcidament en un apartament de Londres. Quan tots dos homes es troben en una petita ciutat al costat del mar, una llarga història d'amors i de traïcions, de seduccions i de decepció, de desplaçaments i de litigis atzarosos, encetats molt de temps enrere, comença a desembullar-se.

La crítica ha dit:

«És estrany que, en obrir un llibre, descobreixis que amaga els trets fascinants d'una història d'amor. [...] I mentre llegeixes, amb prou feines t'atreveixes a respirar per por de trencar l'encanteri.»
The Times

«Un manifest poètic contra la tirania del llenguatge quan es fa servir com una eina dels estats.»
The Observer

«Una novel·la absorbent, plena d'observacions encertades sobre el racisme, l'imperialisme i el desconeixement de les realitats africanes.»
The New York Times

Una novel·la fantàstica que ens descobreix un món futur que podria ser el nostre

Som al segle XXIII. S'han acabat les guerres i el menjar tradicional, els robots formen part de la família i tots els polítics són dones. Una societat gairebé perfecta, si no fos per les contínues i devastadores inundacions que assolen la Terra. El Bekele Jenklin, un físic víctima del canvi climàtic, proposa una solució radical: suprimir els mars i els núvols. La humanitat té dret a defensar-se de les agressions de la natura. Acabarà essent acceptada la seva idea demencial i demagògica?

Diatomea és una novel·la plena d'imaginació, intriga i aventura en què Núria Perpinyà fa un nou gir en la seva carrera brillant i, en una original aposta per la literatura fantàstica, ens descobreix un món que podria ser el nostre: amb empresaris corruptes, polítics populistes, científics il·luminats i uns resistents que, com la Fronei, lluiten pels oceans entre la tristor i l'esperança, per tal que el planeta continuï essent profundament blau.

«Cau una gota... i una altra... i una altra... Plou dins de casa i dins de mi. Gota, silenci, gota, silenci. Tot s'enfonsa dins una lletania que no calla. Res no em protegeix. Soc a mercè de la mala sort i de la natura més odiosa. Caminem per les habitacions convertides en piscines d'un pam d'alçada; aquesta nit o demà pot pujar més...».

Un elogi de la lectura, un itinerari a través de la narrativa catalana del present

Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir recull una selecció de les ressenyes que Ponç Puigdevall ha anat publicant a la premsa des del 1991 fins avui mateix, la gran majoria corregides i renovades de la mateixa manera que el pas del temps corregeix i renova tothom, i pretén defensar la bellesa d'un dels infinits itineraris que es poden traçar sobre el mapa de la narrativa catalana dels últims trenta anys. «En la tria dels títols és inevitable advertir-hi uns buits que es podran considerar clamorosos, però les absències més greus s'expliquen perquè m'he deixat endur pel criteri del meu gust particular -són uns llibres que m'han agradat i que admeten, em penso, la prova de la relectura-, amb l'esperança que un gust deixa de ser arbitrari no quan se'l considera correcte -¿i qui ho pot decidir, això?-, sinó quan se l'argumenta amb la màxima exactitud possible», escriu Puigdevall.

«Llegir inspira uns somiejos que ajuden a ser d'una altra manera, i sempre produeix una sensació infantil d'estranyesa i enlluernament, com si de sobte s'entrés en una casa diferent de la pròpia i es topés amb l'atractiu misteriós de la raresa, amb extravagàncies personalíssimes, amb singularitats capritxoses», s'afirma en aquest inventari d'experiències de lector, unes notes sobre la literatura del present que no tenen cap voluntat de fundar un cànon i sí, en canvi, la il·lusió de despertar el desig de llegir.

Jardins secrets és sobretot un elogi dels territoris inacabables de la lectura i recorda que cada lector, de fet, és un crític que fa créixer una altra pell per damunt de la que ha construït l'autor amb l'art de la seva escriptura. Ho va dir Armand Obiols en confessar el secret de la seva avidesa insaciable de lectures: «Llegeixo per crear-me. Sense les meves lectures jo seria un ésser molt distint de qui soc». Amb la fascinant contundència de la seva prosa, Julien Gracq deia el mateix d'una manera diferent: «és prou sabut que cada llibre no només s'alimenta dels materials que li ofereix la vida, sinó que també creix, misteriosament, sobre altres llibres».

Una novel·la d'intriga en la qual res no és el que sembla ni ningú és qui creu ser.

«Jo no vaig néixer. Mai no vaig ser infant ni tampoc adolescent. No tinc passat, el meu passat és d'un altre. En realitat, jo vaig començar a existir el dia que aquell desgraciat li va engegar un tret entre cella i cella al vell armador».

La desaparició en circumstàncies estranyes d'Álvaro Stein, un milionari a qui han diagnosticat un tumor cerebral, és el final d'una història i el principi d'una altra. Dues històries en què conflueixen la por i l'esperança, la cobdícia i la gelosia, la mort i l'amor, i que, amb una trama trepidant, del Brasil i Costa Rica al Baix Empordà, conformen una intriga en la qual res no és el que sembla ni ningú és qui creu ser.

Amb La vida de l'altre, una novel·la sorprenent que beu del thriller i de la filosofia, Gabriel Marat explora els límits inquietants de la identitat i fa que ens preguntem, com el pensador anglès John Locke, si un mateix home pot ser més d'una persona al llarg de la seva vida.

La primera de les novel·les amb que Virginia Woolf revolucionà la narrativa del seu temps.

«Virginia Woolf es déu, ningú no ha escrit millor que ella.»
Milena Busquets

Londres, un dia de juny de 1923.

La senyora Clarissa Dalloway, instal·lada en la cinquantena, esposa d#un important membre del Parlament britànic, mare d#una filla adolescent i amfitriona perfecta, està embarcada en l#organització d#una festa que ha de celebrar a la tarda. Durant els preparatius va amunt i avall de la capital anglesa, es troba amb amics i coneguts, i es replanteja fets del seu passat: la relació amb un antic pretendent, amb una amiga afectuosa... Al llarg de la mateixa jornada, però lluny de la laboriositat festiva de la senyora Dalloway, un veterà de la Primera Guerra Mundial, Septimus Warren Smith, intenta gestionar com pot els horrors al·lucinatoris que el turmenten i la marginació social en què ha caigut.

Partint d#aquestes dues trames antagòniques, puntejades per salts enrere en el temps i que només s#uneixen a la fi d#una manera colpidora i subtil, Virginia Woolf construeix una de les novel·les més emblemàtiques del modernisme anglès. Gràcies a l#ús magistral, gairebé pioner, de les tècniques narratives més dispars i innovadores -el monòleg interior, la polifonia, el detallisme líric-, Woolf dona una visió exhaustiva de la realitat a la vegada que explora sagaçment el món interior dels seus personatges. El resultat és una novel·la impecable, plena de virtuosisme, de sensibilitat i d#intel·ligència.

Suite francesa descriu, gairebé en directe i amb una extraordinària prosa, l'èxode que van haver de patir molts francesos el mes dejuny de 1940. Un èxode que va suposar un tràgic desordre a tota mena de famílies, des de les més benestants fins a les més humils. Irène Némirovsky no estalvia res del que va suposar aquell tros d'història: ni els innombrables petits actes de covardia de la gent,ni les lleus espurnes de solidaritat d'una població desfeta.A poc a poc, l'enemic pren possessió d'un país inert i calat per lapor. I, com a molts altres indrets, el poble de Bussy es veurà obligat a acollit les tropes alemanyes. Però, alterades per la presència de l'ocupant, les tensions socials i la frustració no trigaran a desvetllar-se en els habitants...