La Franky creix a Seattle en una família privilegiada: el seu pare és un comentarista esportiu molt famós i la seva mare és artista i molt carinyosa. Tot a la vida dels Pierson va de meravella, des de l’estil de vida extravagant en una mansió de disseny fins a les escoles privades i les vacances a les cases elegants de platja dels seus amics rics. Però quan els pares de la Franky se separen perquè la mare decideix marxar de casa, ella pren partit pel seu pare sense relacionar la fugida de la mare amb el caràcter violent i controlador del pare. Només quan els esdeveniments arriben a un punt culminant, la Franky s’adona que ha d’emprendre una dolorosa recerca de la veritat, tot i que això impliqui deixar enrere la seva infantesa.

?I així transiteu el món: construïts per fora i derruïts per dintre. Una destrucció íntima, invisible als ulls, ben amagada a les regions més interiors dels cossos. I envegeu tot allò que és material, tot allò que sap no consumir-se, que sap no corrompre?s, que sap existir ininterrompudament amb una impassibilitat de pedra.? Una dona s?està morint. En una habitació blanca i trista d?hospital, la seva filla, que després de molt temps ha tornat al poble on va néixer, haurà d?enfrontar-se als ulls buits de la mare moribunda, amb qui sempre va tenir una relació distant, i als ulls desconeguts del seu germà, a qui després de tants anys ja no reconeix. Haurà de tornar als carrers de la seva infantesa, i també a la casa on va criar-se, i a l?hort familiar que ja no hi és, i a tots els llocs que, per molt que se n?allunyés, han continuat existint sense ella.
La pell del món és una novel·la dura i colpidora que explora la incomprensió i la violència, la inclemència d?unes vides mal viscudes i la desfeta d?una família en la qual dos germans lluiten per entendre?s.

Plena de l’esperit i l’energia amb què Maggie O’Farrell va il·luminar la història shakespeariana de Hamnet, El retrat de matrimoni ens transporta a la Itàlia del segle XVI. La Lucrezia, tercera filla del poderós duc de Medici, és una noia discreta i independent que creix feliç a l’ombra dels seus germans, lliure per observar els tresors de palau, explorar els passadissos secrets i espiar feines i converses clandestines. Li agrada aprendre coses, pintar i mirar les musaranyes, i no acaba d’encaixar gaire en el paper de duquessa, ni tampoc en les expectatives de la família. Però quan la seva germana gran, que està promesa amb del duc de Ferrara, emmalalteix i es mor, la plàcida existència de la Lucrezia quedarà sacsejada per sempre: amb prou feines quinze anys es veurà arrossegada a una nova vida a Ferrara amb el seu marit, Alfonso, que és un misteri per a ella. El retrat de matrimoni, una novel·la potent i evocadora, explora la fina membrana que separa la vida de la mort, un dels temes centrals de l’obra d’O’Farrell, i ofereix el retrat inoblidable d’una dona molt jove, castigada per ser diferent, que lluita per la seva supervivència.

La Sara és una Quixot empatxada de lectures apocalíptiques i, arran d?'unes inundacions extremes a Barcelona, decideix fugir cap a l?'Empordà. A l?'expedició l?'acompanyen un marit que exporta pollastres al Brasil, una filla adolescent que vol un gos i una tieta excèntrica que no hi toca gaire. L?'objectiu és refundar l?'Edat Mitjana amb tecnologia del segle XXI. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb l?'amenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, el seu empatx filosòfic, les baralles amb la filla i la solastàlgia*. L?'amor i assumir la pròpia fragilitat seran les úniques sortides per sobreviure i recuperar el lligam amb els altres.
*La solastàlgia és un terme híbrid (consol + dolor) ideat per l?'activista australià Glenn Albrech. Designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra.

El despertar, considerada una de les novel·les precursores de la gran literatura del sud dels Estats Units, és el relat central d’aquest recull i narra la història d’Edna Pontellier, una dona de classe burgesa que viu una vida còmoda i respectable a la Nova Orleans del segle XIX, dedicada al marit i als fills. Però darrere d’aquesta façana aparentment plàcida s’hi amaga una dona decidida a ser lliure i independent i, quan una passió amorosa l’arrossega a un món ple de sensacions noves, olors torbadores i passejades plenes de possibilitats, no dubta a deixar-se arrossegar. Quan es va publicar l’any 1899, aquesta història sobre el despertar sexual i espiritual d’una dona va ser titllada de sòrdida i immoral, i Chopin va caure en l’ostracisme literari. Però la varietat dels contes mostra l’enorme talent narratiu de l’escriptora, que va ambientar els seus relats i novel·les a la Louisiana rural, però alhora va plantejar temes d’absoluta modernitat, com el qüestionament de la jerarquia social, les distincions arbitràries de classe, la cultura del sud dels Estats Units, la institució del matrimoni, l’adulteri o la desigualtat entre homes i dones.

En King té dotze anys i el seu germà gran, Khalid, s’acaba de morir. El nen està convençut que s’ha reencarnat en una libèl·lula des que en va veure una de col·locada sobre el taüt el dia del funeral, i cada tarda surt a trobar-se amb el seu germà, que encara el visita en somnis i li explica tot de coses, com feia quan era viu. I en King no pot compartir-ho amb ningú, perquè la seva família s’està desmoronant i el seu millor amic, en Sandy, fa temps que no li parla. Així, en un poble de Louisiana encara travessat per l’homofòbia i les tensions i contrastos entre blancs i negres, en King haurà d’enfrontar-se tot sol a la pèrdua i al dol, i aprendrà la lliçó més important de la seva vida: no renunciar a ell mateix.

Som a Copenhaguen l’any 1968. La Lise, autora de llibres infantils, casada i amb tres criatures, comença a sentir-se assetjada per cares sense cos i veus estranyes. Està convençuda que el seu marit, que li és infidel, la deixarà, i que hi ha gent que conspira per fer-li mal. I, sobretot, té por de no ser capaç de tornar a escriure mai més. Però quan finalment cau en un infern de pastilles i hospitals psiquiàtrics, la Lise es planteja si la bogeria, al contrari del que se sol pensar, no serà en realitat la millor manera de sentir-se lliure, d’escapar d’una realitat que se li fa insuportable. Basada en la seva vida, que l’autora va relatar esplèndidament al volum de memòries, Trilogia de Copenhaguen, Les cares és una novel·la breu, intensa i commovedora que explora la bogeria des de dins, amb tota la vivesa i intensitat de l’experiència viscuda.

Colum McCann, guanyador de diversos premis literaris i escriptor reconegut arreu del món, ha exercit durant vint anys de professor d’escriptura creativa a Nova York. A partir de la seva experiència en el terreny literari, i també en el docent, ens brinda cinquanta-dos assajos curts, cinquanta-dues cartes a joves escriptors —seguint les passes de Rainer Maria Rilke— sobre l’ofici d’escriure, des del lloc on escriure, com encarar la pàgina en blanc, la dedicació i la constància o la importància de la primera frase fins a com triar un agent literari, què demanar de la relació amb un editor i com gestionar els crítics literaris. Cartes a un jove escriptor és un recull il·luminador i elegant, clar, útil i precís, un homenatge al poder del llenguatge i una crida al compromís ineludible amb l’ofici.

La Lucie té tretze anys i ja no pot més. No suporta viure un dia més a casa seva amb en Michi, el nou nòvio de la seva mare que ha capgirat el fràgil equilibri familiar amb les seves notetes d?autoajuda tretes d?internet i els seus monòlegs interminables. El seu germà Janni està raríssim i, per postres, la mare li ha demanat que li cedeixi l?habitació a en Michi. Està decidit: vol independitzar-se i anar-se?n a Berlin a viure amb la Bernie, l?única parella de la seva mare que realment valia la pena. Ara només li falta reunir els diners, i quan veu un anunci de feina molt ben pagada com a passejadora de gossos sent que li ha tocat la loteria. Però resultarà que l?anunci no és el que sembla, i la Lucie viurà una aventura espectacular que li farà veure la fina línia que separa la realitat de la bogeria absoluta. La Lucie és una heroïna meravellosa i inoblidable, desacomplexada, valenta i amb tot el coratge que cal per atrevir-se a ser diferent.

«Vaig fer la foto de la coberta durant una manifestació a l’avinguda del Paral·lel, que llavors es deia Marqués del Duero. No recordo el motiu, però mirant els negatius del carret he vist que vam començar a la plaça Espanya i que la policia ens va dispersar quan no havíem recorregut gaire de l’avinguda, perquè les altres imatges ja són dels carrers estrets del Poble Sec, que eren uns carrers on m’agradava moure’m. Perquè podies jugar al gat i la rata amb la policia. Perquè podies amagar-te millor. Però el motiu no el recordo, la veritat. De fet, era un continu... Era algo que... En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida.»