«Si et pica un mosquit» és un divertiment que, a partir d?un petit accident quotidià, convida als prelectors i primers lectors a provar amb un remei atípic contra les molèsties d?una picadura. Saltar, fer ganyotes, jugar i compartir bons moments en bona companyia són algunes de les contrastades recomanacions d?en Jordi Gastó i el Christian Inaraja.

Avere pazienza, valorizzare la disciplina e rispettare i più grandi. Saper vincere e perdere, integrarsi in una squadra, essere solidale con i compagni. Saper ascoltare e approfittare del silenzio, affrontare dei rischi per superare le paure, essere prudente e perseverante. Apprezzare la bellezza dei momenti e delle cose che ci circondano... ?Grazie!? è un messaggio in forma di albo illustrato rivolto a tutti coloro che attraversano la nostra vita e contribuiscono alla nostra educazione, aiutandoci a forgiare il nostro modo di essere e a vivere nella società: la famiglia, gli amici, i vicini di casa, la scuola...

Il sole tramonta alla stessa ora per tutte le persone che vivono a Bombay. Rientrando a casa, quando ormai è sera, alcune di loro potranno aprire i rubinetti per lavarsi e preparare la cena. Altre, la maggior parte, non avendo rubinetti, né scorte d?acqua, dovranno condividere con tutta la famiglia l?acqua dei secchi che hanno riempito alle fontane pubbliche.

Encara que Philip K. Dick és un dels referents de la ciència-ficció, «Confessions d?un artista de merda» és una de les seves poques novel·les de literatura realista (i l?única que va publicar en vida) que ell mateix considerava com la seva millor obra. Ambientada a la Califòrnia dels anys 50, el protagonista és Jack Isidore, un tipus ingenu, incapaç de diferenciar la realitat de la fantasia i que observa a la societat des de fora. En situar-ho geogràficament en un poble anomenat Seville, Dick fa un paral·lelisme entre aquest personatge i Isidoro de Sevilla, un arquebisbe que va escriure una enciclopèdia de tan sols 35 pàgines.

«A la carretera» va ser la bíblia i el manifest de la generació beat; una novel·la de culte i un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX que va contribuir a la mitificació de la famosa Ruta 66. Amb una nova traducció a càrrec de Ferran Ràfols, avui dia es continuen reeditant milers d?exemplars d?aquest títol que la revista Time considera una de les cent millors novel·les en anglès de l?últim segle. A mig camí entre l?autobiografia i el monòleg interior, narra els embogits viatges de Sal Paradise ?que representa el mateix Kerouac? i de Dean Moriarty ?alter ego del seu amic Neal Cassady? a bord de Cadillacs prestats i Dodges atrotinats. I se sumaran també a aquesta història el poeta Allen Ginsberg (Carlo Marx a la novel·la) o el novel·lista William S. Burroughs (Old Bull Lee).

L?Oliver és diferent: gaudeix de la natura i la lectura, juga amb nines retallables i li encanta disfressar-se per cantar i, sobretot, per ballar. Al seu pare li agradaria que practiqués esports però, la seva manca d?habilitats per a l?exercici físic fa que els altres nens de l?escola el marginin, se?n riguin d?ell i l?intimidin. «L?Oliver Button és una nena», han arribat a pintar en una paret de l?escola.

«Les dues vegades del baró Lamberto» és un relat divertit i desbaratat que, durant dotze capítols i un epíleg, explica les peripècies d?un vell i adinerat aristòcrata que, tot posant en pràctica un antic remei egipci, experimenta una progressiva millora en la seva salut, entre altres sorprenents efectes. Es tracta d?un text amb una elaborada estructura narrativa, plena de punts d?inflexió que introdueixen nous personatges i trames que mantenen en suspens l?atenció i l?interès lector.

«Érase dos veces el barón Lamberto» es un relato divertido y disparatado que, a lo largo de doce capítulos y un epílogo, cuenta las peripecias de un anciano y adinerado aristócrata que, poniendo en práctica un antiguo remedio egipcio, experimenta una progresiva mejoría en su salud, entre otros sorprendentes efectos. Se trata de un texto con una elaborada estructura narrativa, llena de puntos de inflexión que introducen nuevos personajes y tramas que mantienen en vilo la atención y el interés lector.

Fruto del interés por la literatura infantil, en los años sesenta Gianni Rodari recorrió las escuelas italianas «a contar cuentos y a responder a las preguntas de los niños. Porque, de hecho, siempre hay un niño que pregunta ¿Cómo se inventan las historias?, y merece una respuesta sincera». A través del contacto directo con el alumnado, Rodari observa, conversa y toma apuntes, intentando descubrir los procedimientos del arte de crear historias. Esta actividad será la base de su obra teórica más importante, «Grammatica della fantasia» (1973), que tomó forma en un encuentro con docentes en el que Rodari participó en 1972, invitado por el Ayuntamiento de Reggio Emilia.

Acrósticos, palabras y letras bailarinas que se adueñan del papel, poemas traviesos que no tienen un pelo de tontos... al contrario de lo que sugiere el título. La obra de Beatriz Giménez es un conjunto de 25 composiciones estructuradas en un principio, un final y, entre ambos, tres partes dedicadas a ?los versos que huyeron? por aire, por mar y por tierra. Los primeros se los tragó un gallo-veleta; los segundos los encontró la sirena Flora; y los últimos los recogió un escarabajo pelotero.