Una cinquentena d'espectadors de teatre de 25 països van ser convidats, amb motiu del I Congrés Internacional d?Espectadors de Teatre organitzat per Àfora Focus del 24 i el 26 d?octubre de 2022 al Teatre Romea de Barcelona a redactar i consensuar un manifest dels espectadors de teatre que recollís les seves necessitats, els seus neguits, les seves declaracions i els seus desitjos respecte del seu rol en el futur de les arts escèniques. El text resultant, en format de Manifest, va ser llegit pel mateix grup d'espectadors com a cloenda del Congrés.

Aquí hi teniu la gran sàtira sobre el periodisme de guerra, una professió que només sembla divertida a qui no la coneix. Lord Copper, magnat de la premsa londinenca, envia per error un articulista aliè al món i dedicat a la botànica a «cobrir» la guerra civil d’un país africà que amb prou feines sap pronunciar. Les confusions, la manca de professionalitat i la falsa informació reescriuran la història d’un país que només volia tranquil·litat.

Enmig de l’edifici de foscor i les tenebres que és l’obra de Poe, hi ha una petita cambra per a l’humor més cru i condescendent. Nobles, autors frustrats, escriptors pèssims que triomfen, editors que publicarien el pitjor llibre del món per guanyar quatre cèntims i periodistes que lloarien el dimoni per rebre un copet a l’esquena. Tots hi tenim lloc. Passeu, d’un en un.

«Hay que hacer camino ignorando todo lo que sabemos, para tener ?al menos? la oportunidad de conocernos un poco más. El cuerpo no es sólo un medio ni un instrumento: es el objetivo.»
Ante la incertidumbre y el miedo a lo desconocido, Andrés Corchero propone la modestia: aceptar que no sabemos hacia dónde debemos ir y confiar. Así aparece la intuición y nos indica el camino para seguir adelante. Este bailarín, coreógrafo y docente, que ha dejado una impronta imborrable en la cultura coreográfica de nuestro país, tuvo que marcharse a Japón para encontrar a sus maestros, Min Tanaka y Kazuo Ohno, con quienes aprendió a bailar arraigado en el cielo tanto como en la tierra y se hizo consciente de la constante mutabilidad del paisaje y de la vida incluso más allá de la muerte.

«Cal fer camí ignorant tot el que sabem, per tenir
?com a mínim? l'oportunitat de coneixe'ns una mica més. El cos no és només un mitjà ni un instrument: és l'objectiu.»
Davant la incertesa i la por d?allò desconegut, Andrés Corchero proposa la modèstia: acceptar que no sabem cap a on hem d'anar i confiar. Així és com apareix la intuïció i ens indica el camí per continuar. Aquest ballarí, coreògraf i docent, que ha deixat una empremta inesborrable en la cultura coreogràfica del nostre país, va haver de marxar al Japó per trobar els seus mestres, Min Tanaka i Kazuo Ohno, amb qui va aprendre a ballar arrelat al cel tant com a la terra i es va fer conscient de la mutabilitat constant del paisatge i de la vida fins i tot més enllà de la mort.

L’Àlex Oscà arriba a l’edat atrotinada de quaranta anys reclòs en una casa de Malanyeu (Alt Berguedà). El precedeixen moltes batalles que no s’han explicat mai des d’on hauria tocat explicar-les, i entoma el repte. Trenant i reformulant històries viscudes per ell i la seva tropa de «pringats» més o menys estimats, anirà emergint davant nostre la realitat dels anys vermells de la droga viscuts a la Catalunya sense focus. Ja veurem si se’n surt, el Lex. Vet aquí una obra mítica. Carregada de música, èpica, amor i, és clar, misèries. La primera novel·la de Jordi Cussà va causar un impacte dormidable que encara ressona. L’autor es va mostrar incansable en la relectura de la seva obra més emblemàtica, i, tot i haver-la regirat ja de cap a peus una vegada, encara hi va fixar una altra revisió important durant els últims anys de la seva vida; és la que recollim en aquesta nova edició.

Vet aquí dos autors submergits en les profunditats de la salut mental: el primer, que ha patit en carn pròpia els desajustos que poden sorgir-ne, decideix dedicar-hi una obra; el segon, que n'està fent una altra, rep una carta misteriosa en referència al seu treball. Tots dos es reuniran amb un Virgili que s'ha posat la bata de psiquiatre i que els conduirà pels subsols de diversos centres psiquiàtrics i per les consciències de diferents residents, que viuen realitats no gaire allunyades dels inferns dantescos.
L?assaig gràfic que han creat Jose Valenzuela i Alfredo Borés és una obra rigorosa, vàlida com a ficció i com a eina terapèutica útil. Arrodoneixen l?obra una explicació sobre el procés de creació ?decisions artístiques, documents consultats, converses amb tot tipus de professionals? i un pròleg de Núria Bendicho tan crític com colpidor.

Sis persones són convocades per participar en un mostreig demogràfic. Es busca millorar la gestió política en cas de l’arribada de futures crisis. Aquestes persones són reunides en una sala, els han assignat una xifra i els han donat una capseta amb dos polsadors: un de verd i un altre de vermell. La intel·ligència artificial els preguntarà com volen actuar en cadascun dels casos que se’ls plantegi i aquestes persones hauran de votar si estan a favor o si estan en contra. Aparentment molt senzill. Aparentment molt fàcil de resoldre. Però hi ha un problema. Totes les decisions s’han de prendre per unanimitat. Tots han de votar el mateix. La ràbia i la frustració aviat afloraran per posar en perill el sistema democràtic que els planteja l’ordinador. La pressió, la necessitat i els nervis posaran a prova les seves habilitats per fer-se entendre, per convèncer, per seduir o per comprendre els altres.

Poques obres han influït tant i han anticipat tan bé la narrativa moderna i contemporània com ho ha fet la de Herman Melville. No només 'Moby Dick', sinó també narracions com «Bartleby, l’escrivent» han estat traduïdes, editades i aplaudides moltes vegades en la nostra llengua, però textos tan importants com «La veranda», «Els dos temples» o «El campanar» ens han passat massa desapercebuts. Amb els contes hi teníem, doncs, una assignatura pendent. Aquí en reunim vuit d’imprescindibles, més un poema i una carta. Més enllà de l’escrivent hi ha un Melville plural, melangiós i tragicòmic, inèdit fins ara en català, que per fi podem apreciar.

Sant Jordi és una dia únic, un orgull de país, una festa admirada mundialment... Però no ens enganyem: avui tot té els seus haters, i Sant Jordi no se n’escapa. Enguany, una greu amenaça plana sobre la Diada, i ja veurem com ens en sortim. L’amenaça és en Quim, el Grinch de Sant Jordi, un ésser monstruós que vol arrasar tota l’alegria que troba pel carrer. Se sortirà amb la seva, en Quim, o la màgia de Sant Jordi vencerà el monstre que porta dins? Sigui com sigui, ja ens podem arromangar!