És innegable que el matrimoni ha comportat sempre avantatges i inconvenients, i els antics ja n’havien parlat a bastament. Però Poggio Bracciolini, el gran humanista, que es casà als cinquanta-sis anys amb una noia de divuit, va encara més enllà i planteja obertament l’escaiença de la seva decisió. ¿Té sentit casar-se si un ha viscut sempre sol? ¿Cal conèixer els costums de la parella abans del matrimoni? ¿Són preferibles les joves inexpertes o les vídues? ¿El sexe serà un problema si hi ha tants anys de diferència entre els cònjuges? ¿És adequat tenir fills en edat avançada? Estructurat en forma de diàleg, aquest llibre singular dóna resposta a aquestes i a moltes altres qüestions que avui continuen essent ben vigents.

Un baró cràpula i desvagat ordeix un pla per poder seduir Rosa, la filla d’un ferrer de tall íntegre i treballador. El patge del baró, tanmateix, obligat a col·laborar en la pèrfida acció, és captivat pels encants de la noia, i això fa que el pla tingui unes conseqüències del tot imprevistes per a l’aristòcrata. La crítica de la noblesa més depravada («¿És noble lo que ara feu / los nobles d’avui en dia? / Jugar, caçar tot lo dia, / dâ escàndols pertot arreu... / I entre tant folgar i riure / com raça degenerada / teniu l’espasa oxidada, / i ni sols sabeu escriure») contrasta amb la reivindicació de l’ètica del treball i de l’honradesa en aquesta obra, una de les més reeixides del període més fecund de Frederic Soler.

Un matrimoni d’enginyers, pioners en l’estudi de temps i mètodes per a augmentar la productivitat de les indústries, aplica els seus peculiars procediments professionals per dirigir —o, si més no, intentar-ho— els seus dotze fills, sis nenes i sis nens. Aquest sistema d’organització familiar resulta de vegades força útil: els infants són els més diligents a l’hora d’aprendre a escriure a màquina, fer càlculs, llegir, avançar cursos a l’escola... Però, com calia esperar, no tot resulta tan senzill, i les situacions còmiques i eixelebrades no tenen aturador en aquesta novel·la (escrita per dos dels fills de la parella) que farà riure fins i tot els lectors més seriosos.

Els mèrits de la literatura, la pintura, la música i les arts en general dins d’una societat cada vegada més dominada per la «ciència»; la dignitat dels versos; la dubtosa oposició entre clàssics i moderns; els encerts i els punts febles de les religions; el capteniment de la gent assenyada davant de l’estupidesa de la majoria; la naturalesa i els límits del pensament humà... Per mitjà de breus anotacions ―sovint tan sols per mitjà d’enginyosos aforismes―, Valéry ens convida en aquest llibre a una festa per a l’intel·lecte, un lluminós estat de la qüestió sobre la nostra civilització, sobre l’evolució o el retrocés intel·lectual de la humanitat i, principalment, sobre el paper de la literatura en la formació de l’esperit de les persones.

Autobiografia universal d’un moralista, d’un Sòcrates modern —com el van considerar un bon nombre dels seus contemporanis—, d’un home esquiu i malagradós, però alhora molt conscient de l’aspra realitat que l’envoltava («El bé és la infracció, el mal és norma, en la nostra existència»), les poesies de Cardarelli es nodreixen de la vida, de l’experiència, de les relacions sempre intricades entre el poeta i el món, i sorprenen el lector per una contenció acuradíssima, una estudiada musicalitat i una naturalitat esbalaïdora. En definitiva, una proposta poètica única, que només podia dur a bon port un nàufrag en el temps com el poeta de Tarquínia.

Poques vegades una obra literària ha respirat tanta veritat com Els teixidors. Basant-se en les revoltes que van tenir lloc l’any 1844 a Silèsia, on els treballadors del tèxtil malvivien en pèssimes condicions sotmesos al despotisme i l’arbitrarietat dels amos —com també passava aleshores a casa nostra—, Hauptmann escriu el primer drama en què una massa insurgida s’erigeix en protagonista. Potser mai no s’han descrit amb tanta precisió com en aquesta peça, considerada un dels moments culminants i no superats del teatre europeu, les perennes injustícies socials, els sofriments de la misèria extrema o la intrepidesa que la fam i la necessitat poden arribar a suscitar en els més desesperats.

Començat a compondre en el moment àlgid de la carrera artística de l’autor, el Poema del bosc, considerat el millor representant del prerafaelitisme literari a casa nostra, és un pletòric i ambiciós cant èpic a la natura com a espai de transcendència que l’home d’avui ha oblidat per complet. El bosc, sempre inabastable per més que el vulguem dominar, és un indret mític, misteriós, fascinant; el bosc és ple de goges, de sirenes, d’ondines, d’herois; el bosc, en definitiva, amb tota la seva puixança, és com una religió que recorre els cants d’aquest poema excels a fi que la poesia moderna, massa allunyada dels valors primigenis, retorni a la natura i a la vida.

Praga, la ciutat dels clarobscurs i dels misteris, la ciutat literària per antonomàsia, és el marc on se situen les dues històries que conformen aquest volum, la del «Rei Bohusch», un homenet geperut ben peculiar, i la dels germans Wanka, que arriben a la capital amb la mare després d’haver perdut el pare en un accident de caça. En aquests relats magnífics, que ja permeten entreveure l’empremta del geni, un jove Rilke ens acompanya a la terra natal i a la infantesa (la seva i la de tot un poble), i ens fa descobrir, com ell mateix anticipa en el prefaci del llibre, que «només posseïm del passat allò que estimem, i volem posseir tot el que hem viscut».

Hi ha molt pocs llibres que hagin tingut una influència tan profunda al llarg de la història com aquestes Odes. Poeta contingut, sobri i amb un gust exquisit, Horaci hi reivindica la poesia lírica com a gènere literari i, amb majestuosa elegància i volguda diversitat, ens fa reflexionar sobre les qüestions essencials que sempre han atret la humanitat: l’ideal de saviesa, la brevetat de la vida, les conseqüències de l’amor en totes les seves variants, el significat de l’amistat, la imminència de la mort o la futilitat de les riqueses són alguns dels inestimables ensenyaments que podem aprendre, més de dos mil·lennis després, d’aquesta gran fita de la poesia.

El camarada Nikolai Gavrílov, comandant en cap de l’Exèrcit Roig i heroi de la guerra civil, que pateix de fa temps una úlcera d’estómac però es troba força bé, rep l’ordre de l’estat major soviètic que ha d’operar-se tant sí com no de la seva malaltia. Ell accepta l’ordre amb resignació, preveient, tanmateix, que el desenllaç potser no serà tan falaguer com li pronostiquen. Poques vegades una novel·la ha provocat un escàndol tan majúscul com aquesta que teniu a les mans: mesos abans de la seva aparició en la revista Novi Mir a la primavera del 1926, Mikhaïl Frunze, líder bolxevic i comissari del poble, havia mort en una operació «aconsellada» pel mateix Stalin...