Dins les fèrries i immutables estructures tradicionals del Japó dels anys trenta i quaranta del segle passat, amb la guerra de rerefons, en Koo-chan, un jove esmerlit i malaltís (alter ego de l’autor), s’inicia en la vida i descobreix que els impulsos que el mouen són ben diferents dels de la resta dels joves de la seva edat: les noies no li fan ni fred ni calor; l’olor de suor dels cepats portadors d’excrements i els pantalons arrapats dels xicots que fan gimnàstica l’esperonen d’allò més en la seva descoberta del sexe, i, per acabar-ho d’adobar, sent una fascinació irrefrenable pels vessaments de sang i per la mort. Per sobreviure li cal una màscara, una màscara que, en massa èpoques fosques de la història, ha permès camuflar, al Japó i a tot arreu, el jo veritable de moltes persones.

Quan Lessing va publicar L’educació del gènere humà, el 1780, havien de passar encara quatre anys perquè Kant adoptés el famós lema Sapere aude, que resumia el sentit de la Il·lustració. El valor que ell donava a aquest corrent se centrava en l’ús de la pròpia raó com a eina principal del coneixement, contraposada a la preeminència a Europa, durant força segles, de la mentalitat religiosa. El poder que havien assolit les institucions eclesiàstiques feia que qualsevol referència al tema fos susceptible de ser censurada o castigada amb severitat, i per això cal llegir amb molta atenció —i sovint entre línies— aquesta obra cabdal del pensament il·lustrat que reivindica la raó per sobre de tot i planteja la necessitat d’una divinitat prescindint de la revelació i dels escrits d’hermenèutica religiosa.

Com diu la dita, de tot hi ha en la vinya del Senyor, i a fe que ho corroboren les vides de les protagonistes d’aquest llibre: santa Maria Egipcíaca, durant una travessia a Jerusalem, va fer-s’ho, moguda per un desig irrefrenable, amb la tripulació del vaixell que la duia —fins i tot, com assenyala el biògraf, amb els homes que no ho volien—; santa Maria de Síria i santa Tais van ser les barjaules més sol·licitades dels bordells on treballaven; santa Pelàgia, reputada actriu de mim, va encisar pel seu atractiu una munió de bisbes reunits a Antioquia... En els segles IV i V de la nostra era, molta gent cercà la radicalitat cristiana fent vida ascètica als deserts d’Egipte. I el pas de la prostitució a l’eremitisme més fervorós és potser allò que demostra millor la forta personalitat d’aquestes dones.

Desferres de les grans civilitzacions desaparegudes, el dandi, el flâneur, el mendicant o el drapaire, entre molts altres éssers marginals, són el corol·lari de la ciutat moderna. Volten pels carrers sense rumb ni finalitat, preferiblement de nit, en cerca de tot allò que els permeti ser lliures i gaudir de la felicitat i de l’ideal. Aquests poemes en prosa —que van ser publicats parcialment amb el títol de Le Spleen de Paris i que són també deutors del Gaspar de la Nit, d’Aloysius Bertrand, i del gran Edgar Allan Poe— constitueixen una prova manifesta de l’immens enginy de Baudelaire i evidencien alhora que la vida, ahir com avui, «és un formigueig de monstres innocents».

El vent que s’endinsa en el pomar, el raig de sol tardà que llisca d’un cel ple de borrallons, l’aigua límpida entrevista per casualitat entre els pedregams d’un areny, els matins ancorats com barques en rada, l’hora en què el rostre més impassible és travessat per una crua ganyota... Montale, artesà del detall i la concisió, mestre egregi de la metàfora, ens suggereix en aquest llibre esplèndid, reblert d’imatges tan exquisides com aquestes, les diverses formes de la vida que s’esmicola, la inconsistència del món en què vivim i la puixança indeleble dels records. I ens permet descobrir, al mateix temps, una de les deus principals de la millor poesia italiana de la modernitat.

oncebut des del 1943 i publicat el 1947, aquest llibre constitueix una de les crides més impressionants i pertorbadores que s’han escrit mai perquè els estralls de la Xoà no siguin oblidats. Sachs hi obre una via poètica per dotar de veu els morts a fi que ens recordin, sense subterfugis, els horrors dels camps de concentració (el recull s’inicia precisament amb una colpidora invocació a «les xemeneies»), els éssers estimats que ja no hi són, els destins de tanta gent anònima truncats de soca-rel o els col·lectius desfets pel desastre. I aconsegueix que els estatges de la mort continuïn presents dins nostre perquè, entre tots, maldem perquè no tornin a existir.

En Kim és un marrec orfe, més llest que una fura, que sobreviu fent encàrrecs i demanant almoina pels carrers de Lahore. Un dia, per atzar, troba un lama tibetà que cerca la il·luminació, es converteix en el seu deixeble i la vida li fa un tomb. La seva intel·ligència precoç i el seu enginy innat no passen desapercebuts al lama —a qui en Kim acompanya per tota l’Índia—, però tampoc als serveis secrets britànics, que preparen el noi perquè dugui a terme missions ben agosarades en l’anomenat Gran Joc. Novel·la d’aventures, novel·la d’espies, novel·la d’iniciació, novel·la picaresca, la lectura d’aquest llibre fascinant, considerat una obra mestra de la literatura universal, és d’allò més enriquidora.

Teòcrit de Siracusa (segle III aC) és considerat l’iniciador del gènere bucòlic o pastoral. Els seus Idil·lis —títol amb què són coneguts els seus poemes més assenyalats, però que ell mai no va fer servir— recreen i transformen de manera esplendent les riques tradicions poètiques que el van precedir, i constitueixen el recull més exquisit i elaborat de la literatura hel·lenística. La influència d’aquests poemes en les lletres europees ha estat immensa, començant per les Bucòliques virgilianes i passant per l’Aminta de Tasso, L’Astrée d’Honoré d’Urfé, La Galatea de Cervantes o les Pastorals de Pope. Aquest volum presenta, per primera vegada en català, no sols tota l’obra conservada de Teòcrit, sinó també la dels seus epígons Moscos de Siracusa i Bió d’Esmirna, i, així mateix, els sorprenents poemes figuratius —precursors llunyans dels cal·ligrames— que se solen incloure en el corpus bucòlic grec.

Vivim una època infausta, atès que la poesia ha estat arraconada en una societat en què la pretesa raó ha guanyat la partida a la imaginació. Com diu l’autor, els poetes «han abdicat la corona cívica en mans de raonadors i tècnics», però no hi ha dubte que els poetes han sigut sempre els legisladors no reconeguts del món, els promotors de les revolucions del pensament, i que la poesia és una font de saviesa i plaer per a qui vulgui sadollar-se’n. ¿Per què són divinals Homer, Dante o Milton? ¿Per què, a pesar de totes les misèries de la humanitat, la poesia no ha deixat mai d’existir? ¿Per què, malgrat la nosa que sol fer als insipients, continua alegrant la vida de molta gent? Trobareu les respostes a aquestes qüestions en aquest llibre captivador.

La suggestió, la subtilitat, l’emoció tàcita, el misteri, la tendresa, l’encís per les menuderies, la sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge... No hi ha prou mots per expressar l’excelsitud de la poesia xinesa. Com deixà escrit Marià Manent en el pròleg a L’aire daurat, «la lírica xinesa revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. S’hi troben aquells sentiments elementals que han servit sempre de primera matèria a l’alquímia poètica». I tenia tota la raó, com podreu comprovar quan obriu aquest llibre disposats a deixar-vos endur per la bellesa de les coses senzilles.