¿Per què les legions i el poble romans van dipositar les seves esperances en el jove Gai Cèsar, dit Calígula, fill de l’enyorat Germànic? ¿Per què, després d’uns inicis prometedors al capdavant de l’imperi, va arruïnar Roma, va cometre tota mena de malvestats i es va convertir en un monstre? Al llarg de la història han estat nombrosos els intents de diagnosticar la pretesa malaltia que va patir, però el cert és que la seva figura continua essent un enigma indesxifrable. I la millor manera d’apropar-se a aquest personatge singular és llegint el Calígula que ens va deixar Suetoni, del qual va sorgir la imatge de l’emperador depravat que tots coneixem.

Els Pensaments són, substancialment, el que ens ha arribat dels materials preparatoris d’una apologia del cristianisme: un conjunt de notes sobre religió i altres temes que han aconseguit —cas únic en la història de la cultura— ser considerades un dels cims del pensament i de la literatura de tots els temps. Són susceptibles de diverses lectures: les dues principals són la filosòfica, que hi reconeix el pòsit de Montaigne i Descartes, i l’apologètica, que hi retroba el fons bíblic i augustinià, com també la influència dels catalans Ramon Martí i Ramon Sibiuda. Els Pensaments, que ara presentem en traducció catalana juntament amb alguns opuscles que els complementen, constitueixen un dels cims de la reflexió sobre la condició humana i tenen, a més, la virtut de fer entrar el cristianisme en el debat cultural.

Que dos adolescents s’enamorin no hauria de ser notícia, però de vegades una cosa tan freqüent es converteix, gràcies a l’enginy d’una ment privilegiada, en un fet d’una transcendència colossal. L’amor que Beatriu va inspirar a Dante quan tots dos tenien a penes nou anys fou un esclat de llum que va sacsejar la vida del poeta —que a partir de llavors esdevingué una «vida nova»— i, també, la història de la literatura. Ara bé, per superar la tradició i inaugurar la poesia moderna, calia que Beatriu morís jove, com després també morí jove la Laura de Petrarca. I aquesta absència, aquesta separació definitiva de l’estimada, va donar peu a aquest llibre, que ens continua meravellant com si hagués estat escrit avui mateix

En Pere Virolet és un porquerol humil i espavilat d’una masia de les muntanyes catalanes. Enamorat de la bella Florineta, la filla de l’amo, decideix anar-se’n del poble i sortir a córrer món per fer fortuna i, així, poder demanar al pare la mà de la noia. Havent embarcat com a polissó, convençut que va cap a Amèrica, el vaixell naufraga, i només ell i el temorenc Bolitx —que es converteix en el seu company inseparable— arriben sortosament a la costa africana. Allí els entrebancs que hauran de superar per assolir el seu propòsit no tenen fi ni compte, però la perseverança d’en Virolet és invencible, perquè, com diu l’autor, «amb ferma voluntat i amor al treball s’obté el que es vol, sempre que hi ajudi la bondat de sentiments i l’honradesa en les accions».

Dionís, amb aparença mortal, arriba a Tebes per instituir-hi el seu culte, però Penteu, el jove rei de la ciutat, s’hi oposa amb un capteniment despòtic: captura algunes bacants del seguici dionisíac i empresona el déu, malgrat els advertiments que li fan sobre els beneficis que Dionís atorga als humans. Tanmateix, l’encegament i l’arrogància sempre sucumbeixen al poder insondable de la natura, com podeu llegir en un dels desenllaços més colpidors que ens ha donat la literatura grega antiga. Les bacants és una tragèdia gairebé inexhaurible, no ens deixa mai indiferents, perquè, a part de la seva bellesa intrínseca, potser desvetlla les contradiccions no resoltes que sempre romanen dins nostre.

¿Què sentia Ariadna traïda pel seu amant i abandonada en una illa deserta? ¿Com és que Hèlena es va deixar seduir per Paris? ¿Quines angoixes afligien Penèlope després de vint anys d’absència del marit? ¿De què es dolien Fedra, Dido o Medea en els moments crucials de les seves històries? Amb un enginy extraordinari i una enorme voluntat d’experimentació, Ovidi ens presenta una col·lecció de vint-i-una cartes en vers en què dóna veu a algunes heroïnes mítiques, i també a alguns herois, decidit a explorar, no sense una bona dosi d’ironia i de manipulació juganera, els sentiments, les emocions i els turments que suscita l’amor.

En Grigori Mikhàilovitx Litvínov, un jove ben plantat, culte i raonable, espera la seva promesa Tatiana a la ciutat alemanya de Baden-Baden, el punt de trobada predilecte, a l’època, dels russos benestants. Però la seva vida fa un tomb quan topa per casualitat la captivadora Irina Pàvlovna, que anys enrere l’havia deixat per casar-se amb un militar ric i pretensiós que li va permetre assolir una posició social elevada. La flama de l’antic amor sembla que torna a néixer en ells, però ¿podrà trencar, aquest amor, les obligacions que tots dos han contret, o els destrossarà el cor per segona vegada? Retrat punyent i irònic de la burgesia, aquesta novel·la, que va suscitar indignació a la Rússia del seu temps, és una clara mostra de la millor narrativa del segle XIX.

Cap escriptor català no ha retratat mai com Ruyra les pors, els desitjos, els malsons, ni ha donat tanta força a les mirades: el llambrec fugaç i decisiu de l’enamorament; l’esguard colpidor de la pobresa; la mirada d’espant que els gironins adrecen al cel quan s’acosta la fi del món; els ulls penetrants d’en Jeroni Baltrons, que li permeten desemmascarar les interioritats més pregones de les ànimes humanes; i, naturalment, en el relat que dóna nom al llibre, la il·lusió de l’aventura que compartim amb en Ramon, en Lluís i en Xaneta quan munten una parada per caçar ocells al cor de la nit i han de plantar cara al despietat Llambregues. Per això, i per moltes coses més que hi descobrireu, La parada continua sent un dels llibres cabdals de la tradició narrativa catalana.

Fill d’una família aristocràtica d’antiga soca, l’Octave de Malivert és, als seus vint anys, un partit envejable, i més ara que la noblesa rebrà la indemnització dels béns sostrets durant la Revolució. Enginyós i cultivat, la seva sensibilitat, però, no encaixa amb aquesta societat àvida de diners i mancada d’escrúpols. En un món on per fer-se valer tothom desitja un lloc prestigiós, l’Octave no aspira a situar-se ni ambiciona res. És en l’Armance de Zohiloff, cosina llunyana, intel·ligent i plena de tendresa, que trobarà l’ésser a qui poder obrir el seu cor. Ella serà la confident, l’amiga, l’altre jo, però no aconseguirà entendre l’actitud desconcertant de l’Octave. El joc abominable d’uns nobles mesquins i corromputs impedirà que el jove li reveli un «secret inconfessable», i això tindrà conseqüències fatals.

Dins les fèrries i immutables estructures tradicionals del Japó dels anys trenta i quaranta del segle passat, amb la guerra de rerefons, en Koo-chan, un jove esmerlit i malaltís (alter ego de l’autor), s’inicia en la vida i descobreix que els impulsos que el mouen són ben diferents dels de la resta dels joves de la seva edat: les noies no li fan ni fred ni calor; l’olor de suor dels cepats portadors d’excrements i els pantalons arrapats dels xicots que fan gimnàstica l’esperonen d’allò més en la seva descoberta del sexe, i, per acabar-ho d’adobar, sent una fascinació irrefrenable pels vessaments de sang i per la mort. Per sobreviure li cal una màscara, una màscara que, en massa èpoques fosques de la història, ha permès camuflar, al Japó i a tot arreu, el jo veritable de moltes persones.