Després de l’èxit esclatant del Tristram Shandy, que el va convertir en un ídol de masses, Laurence Sterne va voler demostrar en l’obra que teniu a les mans, publicada per primer cop l’any 1768, l’esclat del seu enginy i la seva sensibilitat fora mida. Un viatge sentimental per França i Itàlia no és un llibre de viatges típic, sinó una novel·la genial sobre la vida quotidiana de l’època. En la descripció de les peripècies del protagonista —alter ego de l’autor—, no hi manquen la mordacitat, la picardia i la inventiva, però també hi trobem un capgirament de l’escala de valors d’una modernitat sorprenent. I és que, com diu Virginia Woolf en el pròleg: «Una noia pot ser més interessant que una catedral; un ase mort, més instructiu que un filòsof viu.»

Aquest llibre descriu els principals fets bèl·lics de la guerra de Successió. Com a jurista, Josep Plantí hi vindica l’opció política escollida pels catalans —en defensa de les seves constitucions, drets i llibertats— contra la Casa de Borbó. Com a testimoni ocular, descriu els fenòmens atmosfèrics que van esdevenir premonitoris (com el meteorit que travessà Catalunya el dia de Nadal del 1704), els episodis més cruels de la guerra i la repressió de la postguerra. I com a llatinista expert, ho fa amb una prosa treballada que vol recuperar el model clàssic. Gairebé tres segles després de la redacció del manuscrit, aquesta obra singular, d’una importància històrica cabdal, arriba en una acurada traducció catalana.

El riu i els inconscients, escrita entre el 1950 i el 1953, és una de les primeres novel·les en llengua catalana que narra l’experiència de la guerra i de la postguerra des del bàndol dels vençuts. Retrata la generació que sortia de la infantesa als anys trenta, que va viure la guerra en edat de combatre i que després va haver de fer front a una dictadura devastadora i inacabable. Es tracta d’un relat coral que té com a rerefons uns fets transcendentals, que condicionen els personatges i que, indirectament, són també protagonistes. Les veus dels «inconscients» es contraposen amb la del «riu», que fa d’eco de les seves experiències. Com va afirmar Agustí Bartra, aquesta novel·la aconsegueix «una estremidora unitat de lírica i acció».

Enric Lee, més conegut com a Enric el Verd perquè de petit sempre anava vestit d’aquest color, és un jove orfe de pare que, amb el suport d’una mare abnegada, decideix acomplir la sempre difícil tasca d’esdevenir un pintor cèlebre en una època de grans canvis polítics i socials. Però, tot i els seus inicis prometedors, un seguit de circumstàncies adverses fan que el desig inicial vagi a mal borràs, perquè els homes, esclaus de la vanitat, estan sotmesos tothora als tombs inescrutables de la fortuna. Novel·la de formació que se sol comparar sovint al Wilhelm Meister de Goethe, Enric el Verd és indiscutiblement un dels cims de la literatura suïssa.

El Poema de Gilgamesh és l’epopeia més important que ens van llegar les civilitzacions sumèria i babilònica, i l’obra culminant de més de tres mil anys d’escriptura cuneïforme. En aquesta primera fita de la literatura universal, la vellesa del text harmonitza com en cap altra creació amb la bellesa i la força de les imatges. No es tracta només d’un poema èpic que exalça les proeses de Gilgamesh, rei d’Uruk, i del seu company Enkidu, sinó també d’una obra que ens mostra amb tota justesa alguns dels temes que sempre han inquietat els éssers humans: la presència ineluctable de la mort, els lligams indissolubles de l’amistat, l’assoliment del poder, la cerca sempiterna de la immortalitat... En aquest volum presentem, a més de la traducció filològica —directament de la llengua accàdia— de tots els textos conservats, una versió poètica d’aquesta magna epopeia.

Gairebé dos mil·lennis després de la composició d’aquests poemes punyents i extraordinaris, sembla que la humanitat no ha canviat pas gaire: espavilats, lladres, vells lascius, caçadors d’herències, aprofitats, nou-rics, bagasses i un seguit inacabable de personatges ens ensenyen que les més nobles virtuts i els vicis més abjectes no passen mai de moda. Diuen els entesos que per conèixer de debò l’antiga Roma cal llegir indefectiblement el Satíricon de Petroni i els Epigrames de Marcial. Però pareu compte: com passa amb el roser, que ens captiva l’olfacte per l’aroma i la vista pel color de les roses, de tant en tant aquests epigrames us poden sorprendre amb una temible fiblada.

L’arrogància de l’home conquistador castigada per una dona que el menysprea massa per tenir-li por; la reina oriental que rebutja el poder i les riqueses per tal de ser completament lliure i no estar sotmesa al marit; un deliciós equívoc, amanit d’androgínia, que acaba amb una feliç història d’amor entre dues noies; les virtuts de l’amistat femenina; una proxeneta paradoxalment casta... En els bellíssims contes que conformen La dama de la lloba, la intrepidesa, l’altruisme, l’orgull i la passió de les protagonistes desafien les normes socials i capgiren els rols establerts al llarg dels segles. Renée Vivien va ser, sens dubte, una gran escriptora, però també sabia, com ens demostrà en aquest llibre prodigiós, que s’avançava de molt al seu temps.

Un americà, John Cort, i un francès, Max Huber, formen part com a exploradors d’una expedició en cerca de vori per les regions del riu Ubangui. En un dels bivacs, una estampida d’elefants destrueix el comboi, i només queden els dos protagonistes, el batedor Khamis i en Llanga, un nen indígena. A fi de tornar a Libreville, hauran de travessar la selva i davallar per rius desconeguts i plens de perills: tota una lliçó de supervivència enmig de paratges inexplorats. ¿Inexplorats? No ben bé. Tres anys enrere, el doctor Johausen, un alemany mig guillat, s’havia introduït en aquells territoris amagats per conviure amb els simis i intentar trobar la baula perduda en l’evolució dels humans. ¿Què se n’ha fet, del doctor? Només ho sabreu si descobriu, com els nostres amics, el sorprenent poble aeri.

Richard Rowan, un escriptor de passat crapulós, torna a la seva Irlanda nadiua després d’uns quants anys d’estar «exiliat», amb la seva muller Bertha, a Itàlia. Allà es retroba amb un amic de tota la vida, el periodista Robert Hand, i amb la cosina d’aquest darrer, Beatrice Justice, de la qual Rowan està enamorat. Aviat, però, la llibertat d’acció amatòria que ell predica per a si mateix i per a la seva dona —llibertat contrarestada per la seva dèria gairebé malaltissa de saber tot el que ella fa— el durà indefugiblement a un carreró sense sortida. Tots hem pres decisions importants moguts per la il·lusió, per un propòsit concret, per la passió, però les conseqüències d’aquestes decisions sempre són imprevisibles, com podeu comprovar en aquesta gran obra.

Fes memòria, Bel és un testimoni impressionant dels Fets d’Octubre del 1934 a partir dels esdeveniments públics de més relleu i dels fets quotidians de les classes treballadores, que constitueixen les veritables protagonistes de l’obra. Com tothom sap, la pugna entre el govern català i l’espanyol va provocar una gran tensió, amb aldarulls i fins i tot pèrdues humanes, i va desembocar en la suspensió de l’autonomia, l’anul·lació de l’Estatut i la detenció del president Companys i dels seus consellers (entre molts altres represaliats), que foren sotmesos a consells de guerra sumaríssims. Cinquanta anys després de rebre el premi Sant Jordi, aquesta novel·la excepcional és d’una actualitat esfereïdora.