Els dotze apunts que integren aquest volum són un exercici d?indagació sobre el present, de comprensió d?aquesta època que Raimon Obiols titlla de «temps esquerp». ¿Com hauríem de llegir els esdeveniments actuals i els dels últims cinquanta anys? D?interpretacions n?hi ha moltes i, en tot cas, el lloc des del qual relatem la història és determinant. ¿Quines lliçons ens haurien de permetre dibuixar un futur engrescador i combatre la decepció política?
Obiols se situa en la distància justa que li dona haver-se allunyat de l?acció política, després de més de quatre dècades a primera línia. Amb una clara voluntat de fugir de polaritzacions reduccionistes i de suggerir altres maneres de fer, al llarg del llibre l?autor evoca les crisis del present, al món i al nostre país, i l'obra d?escriptors i pensadors, i companys de viatge que han estat fonamentals en la seva trajectòria
Aquest assaig és, sobretot, una reivindicació d'una política neta i constructiva.

Aquest assaig té lloc a la cua d?una oficina de correus. N?hi ha per a una bona estona. Després d?intercanviar quatre paraules amb l?home que té davant, Adrià Pujol Cruells es llança a especular: ¿Què passa quan ens posem a pensar al voltant del llenguatge, aquesta espècie d?eina que ens fa humans i amb què ens expliquem el món; aquesta mena de presó mental de la qual no podem fugir, però que ens serveix per dir la paraula llibertat, que ens és tan indispensable per fer literatura com per escriure la llista de la compra; aquest invent que permet els idiomes, els argots, les arengues i les declaracions d?amor?
Esmolades i amb un sentit de l?humor de vegades hilarant, les reflexions de l?autor (que apunten tant a ell mateix com als altres) són volgudament provocadores per tal de dur el llenguatge i la producció literària al centre d?una disquisició que es vol lliure i sense traves.

Més enllà del sentit de catàstrofe, Sreko Horvat proposa entendre l?apocalipsi com a revelació, com a alerta manifesta. Si volem prevenir l?extinció del nostre món, hem de fer una anàlisi atenta de diverses amenaces interconnectades, com ara la crisi climàtica, l?era nuclear i la pandèmia que hem viscut els darrers anys.
A partir de la lectura d?algunes de les obres del filòsof alemany Günther Anders i la recuperació de termes propis de les ciències ambientals, Horvat ens duu a identificar els punts de no retorn irreversibles que posarien en qüestió la continuïtat de la vida al nostre planeta.
Txernòbil, el Mediterrani i les illes Marshall són alguns dels llocs que il·lustren aquesta revelació que ens hauria de donar el coratge i el potencial subversiu per capgirar la tendència cap a l?extinció, reinventar el món i fer que una altra fi sigui possible.

Hoy nos enfrentamos a una creciente desestabilización global de los ecosistemas y de los ciclos naturales de nuestro planeta, como consecuencia de una economía extractivista y orientada a un crecimiento sin límites mundializado. Nos hallamos ante una gran crisis ecosocial. Yayo Herrero propone analizarla a partir de cinco elementos: agua, aire, tierra, fuego... y vida, para poder recuperar la memoria de lo que somos y de dónde venimos, y así desarrollar una conciencia que debería darnos fuerza para hacernos cargo del mundo como proyecto viable. Situando como prioridad la sostenibilidad de una vida digna, el gran reto es llegar a compartir casi todo bajo principios de suficiencia, reparto, cuidados y precaución. El presente ensayo es una invitación al activismo al tiempo que un canto apasionado a la vida buena en nuestro planeta.

Ludwig Wittgenstein proyectó una casa para su hermana Margarethe, situada en la Kundmanngasse de Viena. En el 2015, un grupo de gitanos búlgaros y rumanos son invitados a este lugar, la Casa Wittgenstein, sede de la delegación cultural de la embajada de Bulgaria. Lo que debía ser una celebración de unos pocos días se convirtió en una larga ocupación a la que se añadieron flamencos, bohemios y artistas venidos de media Europa. Cierta o no, esa circunstancia es un pretexto que Pedro G. Romero utiliza para desplegar un intricado juego conceptual que debe llevarnos a conocer «lo gitano», «lo flamenco» y sus derivas.
Ocupar la Casa Wittgenstein es, en cierto modo, poner a trabajar lo que el filósofo llamaba juegos del lenguaje: itinerancia y nomadismo, formas de habitar y de asentarse, grupo y comunidad, bohemia y desclasamiento, las clases peligrosas y las subalternas, lo no normalizado y lo no hegemónico... son algunos de los aspectos que configuran el sentido extendido de la identidad flamenca, donde los gitanos tienen un papel fundamental.
Este ensayo inclasificable es un poderoso dispositivo que Pedro G. Romero utiliza para articular sus reflexiones a propósito de las clases populares y sus producciones culturales y políticas.

¿Què és el territori des del punt de vista dels animals? Durant la primavera, els ocells s?aïllen, canten tan fort com poden, no toleren la presència d?altres ocells, s?amenacen, s?ataquen i, sobretot, vigilen que ningú creui la frontera del seu territori. Una frontera que és invisible als ulls humans, però perfectament tangible en el món de les aus.
Aquesta constatació serveix a Vinciane Despret per analitzar el desenvolupament dels estudis ornitològics i adonar-se que, com més va, més complexos són els descobriments pel que fa a les formes d?ocupació del territori: per als ocells, l?assentament en el lloc expressa una manera de viure plegats.
Despret és una de les veus més singulars de l?anomenat «gir animal» en les ciències socials i la crítica cultural, i amb aquest assaig aconsegueix que fins i tot els més profans parem l?orella i escoltem el cant dels ocells amb una atenció renovada. Potser les seves melodies indesxifrables no ens diuen res d?intel·ligible però segurament faran que ens replantegem (nosaltres, els humans) la noció de territori i la manera d?habitar els llocs.

Per fer una bona planificació de l?espai públic hauríem de ser creatius i transgressors, apunta Richard Sennett en aquest llibre. Si volem viure en entorns flexibles, sostenibles i estimulants, tots els professionals implicats en el disseny de les ciutats haurien d?incorporar coneixements d?altres disciplines, com ara la biologia evolutiva, l?antropologia, la filosofia o la literatura.
A partir de la descripció d?un sistema urbà obert, en evolució inestable, Sennett ens convida a concebre l?espai públic en el sentit de «context», amb tota la seva complexitat dinàmica: com un procés sempre en marxa, capaç de respondre a la incertesa i al canvi continu a què està exposada la societat.

Escritos en las últimas tres décadas, los ensayos de Boris Groys sobre la lógica entrópica de la cultura, el arte y el museo, sobre la colección, la política de la vanguardia y el carácter medial del hombre y lo real –la teoría de los medios es la ideología de nuestro tiempo– constituyen brillantes ejercicios de esgrima intelectual: combinan el rigor del conocimiento, un estilo claro y elegante y argumentos punzantes suministrados con sutileza. Groys se mide en ellos con el contrincante más difícil de un ensayista: su propio presente. Casi cada texto comienza con una respetuosa inclinación de cabeza a los modos de pensar al uso, para acabar cada lance dejando al lector tan tocado como para continuar reflexionando y empezar a imaginarse las cosas de otros modos.

Escrits entre els anys noranta i els nostres dies, els assaigs de Boris Groys sobre la lògica entròpica de la cultura, l'art i el museu, sobre la col·lecció, la política de l'avantguarda i el caràcter mediàtic de l'home i la realitat ‒la teoria dels mitjans és la ideologia del nostre temps‒ constitueixen uns exercicis brillants d'esgrima intel·lectual. Combinen el rigor teòric i un estil entenedor i elegant amb una sagacitat que l’autor administra amb subtilesa. Groys mesura les seves forces amb el contrincant més difícil per a un assagista: el seu propi present. Gairebé tots els assaigs comencen reverenciant les idees establertes, però acaben cada embat deixant el lector prou tocat perquè hi continuï reflexionant, perquè desitgi pensar les coses d'una altra manera.

A finals del 2019, Ingrid Guardiola i Marta Segarra s?intercanvien un parell de cartes arran d?un encàrrec per a un programa de televisió. Aquest primer contacte les duu a continuar una correspondència que anirà revelant molts interessos comuns i, sobretot, una gran complicitat a l?hora d?observar i reflexionar sobre el propi món i el que les envolta. L?amor, la malaltia, les normes, l?acompanyament, qüestions de gènere, la cosa pública, l?anomalia, la intimitat i la privadesa, la pandèmia, les xarxes socials, la interdependència... són només alguns dels temes presents en aquestes cartes; fils que s?estiren i s?encreuen per teixir un assaig sobre la vida a dues veus.