Francesc Tosquelles (1912-1994) fue un psiquiatra republicano exiliado en Francia al final de la Guerra Civil. Instalado en Saint-Alban-sur-Limagnole hasta los años sesenta, llevó a cabo una práctica psiquiátrica transformadora que respondió a unas necesidades no solo terapéuticas sino también culturales y políticas, en un proceso que implicaba a la propia institución asistencial.
La apertura de los hospitales a su entorno, la vinculación con el paisaje, la exploración de sistemas de gestión cooperativa con los internos, el trabajo dentro y fuera de los centros, la producción artesanal y el teatro, el cine y la escritura como prácticas colectivas fueron algunas de sus propuestas al servicio del cuidado y de la humanización de la vida.
A través de una amplia selección de textos de Tosquelles y de documentos y fotografías de la época, Joana Masó propone un recorrido que permite dar vida a una memoria colectiva que trasciende la historia de la psiquiatría y sus instituciones.

Des de principis del segle xix l?evolució de la fotografia ha estat lligada a les innovacions tecnològiques, als avenços de la ciència i al progrés de les comunicacions, a l?abast d?una minoria Però des del moment en què la generació i difusió de les imatges ja és en mans de tothom, la fotografia ha adquirit una altra dimensió i juga un altre paper tant en les nostres vides individuals com en l?àmbit públic i col·lectiu.
La nostra societat contemporània ha forjat una cultura eminentment visual: allò que captura la càmera va molt més enllà de la realitat. La nostra mirada ja pot ser el producte d?una intel·ligència artificial aliena al nostre cos. ¿Què se n?ha fet del que revelava la fotografia, de la latència d?un temps que s?hi amagava? La sobresaturació de les imatges a què estem exposats ens ha fet adonar que ara les fotografies ens fan, més que no pas nosaltres a elles. La postfotografia ja és aquí i la nostra memòria hi haurà de dialogar.
Els dotze textos que componen el llibre van acompanyats de divuit reproduccions fotogràfiques d?obres de Joan Fontcuberta i de d?altres autors.

La violència i l?assetjament sexuals estan lligats a una certa manera d?exercir el poder. Més enllà dels efectes de l?educació i la cultura per combatre-ho, les lleis i les polítiques públiques hi haurien d?intervenir de forma urgent i radical. Encara hi ha massa escletxes, en tots els àmbits, que permeten que aquests abusos proliferin. En aquest assaig de filosofia moral, Nussbaum analitza i denuncia la supèrbia d?individus i d?estructures de poder (ja siguin de l?entorn judicial, de les arts o de l?esport) que perpetuen comportaments injustificables i denigrants, emparats per la força dels diners.
Baluards de supèrbia condemna la cultura del poder masculí que continua protegint els abusadors. Bandejant el ressentiment i encoratjant la generositat, anima les víctimes que expliquin les seves històries, i insta les institucions que apliquin reformes justes i adequades perquè es doni un ple reconeixement a la dignitat, que ha de ser igual per a totes les persones.

El psiquiatre Francesc Tosquelles llegeix el poema «In memoriam» de Gabriel Ferrater i en fa una interpretació possible: un examen minuciós
que li permet il·lustrar el que anomenem la «funció poètica» del llenguatge. La seva aproximació no és ni la d?un lingüista ni la d?un crític literari, sinó la d?un psicoterapeuta que para atenció al discurs de l?altre i cerca en aquesta escolta que el mateix llenguatge reveli «una altra cosa» en la qual qui parla es pugui reconèixer. La singularitat de la lectura de Tosquelles i la força de l?obra de Ferrater conflueixen en aquest volum per oferir-nos un diàleg original i obert, extraordinàriament suggestiu, en el qual la poesia apareix en la seva essència oral, fluint com flueix la veu en una sessió de psicoteràpia. I així descobrim que el llenguatge pot adoptar una altra lògica; una lògica pròpia de cada subjecte i que es mostra
a través del treball de la paraula.

CATÁLOGO DE LA EXPOSICIÓN
TOSQUELLES. COMO UNA MÁQUINA DE COSER EN UN CAMPO DE TRIGO,
MNCARS, MADRID, DEL 27 DE SEPTIEMBRE DE 2022 AL 27 DE MARZO DE 2023
Comisarios: Carles Guerra y Joana Masó
Francesc Tosquelles (1912-1994) fue un psiquiatra republicano exiliado en Francia, donde llevó a cabo una práctica transformadora en el ámbito de la salud mental y las instituciones psiquiátricas. Partidario de la interacción de los internos con el personal médico y los cuidadores, y de la relación con las gentes del entorno rural de la Lozère, fomentó la vida y el trabajo en común dentro de la dinámica terapéutica. En el hospital de Saint-Alban confluyeron la psiquiatría de vanguardia, el antifascismo y unas prácticas culturales, entre ellas lo que se ha conocido como art brut, que traspasaron los muros de la institución.
Convencido del carácter intrínsecamente humano de la locura, Tosquelles reivindicó la extranjería de la lengua y una forma de hablar desbarrada. Vio en el encuentro fortuito -como una máquina de coser en un campo de trigo- un principio para comprender mejor nuestro vínculo con los otros y con los lugares, así como una forma de cuidados basada en la capacidad humana de superar la adversidad.

Salvador Macip (Blanes, 1970) es médico, investigador y escritor. Estudió Medicina en la Universidad de Barcelona, en la que se doctoró en Genética Molecular y Fisiología Humana. Durante nueve años fue investigador en el campo de la oncología en el Hospital Mount Sinai de Nueva York. Desde 2008, dirige un grupo de investigación sobre el cáncer y el envejecimiento en la Universidad de Leicester, donde es catedrático del departamento de Biología Molecular y Celular. Desde 2020 también es catedrático e investigador de los Estudios de Salud de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha publicado más de cuarenta libros de diferentes géneros, como novela, ensayo y literatura infantil, que han recibido varios premios y han sido traducidos a nueve idiomas. Colabora regularmente en los medios haciendo divulgación científica.

Els humans disposem d?una capacitat única d?entendre la nostra existència. Conèixer les nostres característiques genètiques, bioquímiques i cel·lulars, en el context de la història, la cultura i l?evolució, ens pot ajudar a comprendre?ns millor com a espècie i a respondre, des de la metodologia científica, algunes de les preguntes que ha plantejat tradicionalment la filosofia.
En aquest assaig, Macip proposa analitzar la condició humana a través del que anomena «biohumanisme racionalista», una eina que ens ha de permetre transgredir el determinisme biològic per assolir una vida en societat digna i justa.

Francesc Tosquelles (1912-1994) va ser un psiquiatre republicà que es va exiliar a França, on va dur a terme una pràctica transformadora en el camp de la salut mental i les institucions psiquiàtriques. Partidari de la interacció dels interns amb el personal mèdic i els cuidadors, i de la relació amb la gent de l?entorn rural de la Losera, va fomentar la vida i el treball en comú en la dinàmica terapèutica. A l?hospital de Saint-Alban, hi van confluir la psiquiatria d?avantguarda, l?antifeixisme i unes pràctiques culturals, entre les quals el que s?ha conegut com a art brut, que van traspassar els murs de la institució. Convençut del caràcter intrínsecament humà de la bogeria, Tosquelles va reivindicar l?estrangerisme de la llengua i una manera de dir desbarrada. Va veure en la trobada fortuïta ?com una màquina de cosir en un camp de blat? un principi per entendre millor el nostre vincle amb els altres i amb els llocs, i una forma de cura basada en la capacitat humana de superar l?adversitat. El catàleg recull assaigs de Mireille Berton, Christophe Boulanger, Kaira M. Cabañas, Éric Fssin, Savine Faupin, Carles Guerra, Jean Khalfa, Rapgaël Koenig, Sarah Lombardi, Josée Manenti, Joana Masó, Julien Michel, Paul B. Preciado, Alejandra Riera, Valérie Rousseau, Mireia Sallarès i Annabelle Ténèze, a més de documentació gràfica i la reproducció d?una selecció de les obres exposades, en color.

La pandèmia ha alterat la nostra visió del món. Ara, més que d?un «món comú», hauríem de parlar de molts «mons» que se superposen, si tenim en compte que una bona part dels recursos no són compartits equitativament per tothom. ¿Com hauríem de viure-hi, en aquest món? ¿Què cal perquè el món sigui habitable? La destrucció mediambiental, la pobresa, el racisme, les desigualtats, la violència social, inclosa la violència contra les dones i les minories sexuals, són, sens dubte, qüestions que condicionen la manera de viure individualment i col·lectiva.
Perquè la vida sigui digna de ser viscuda cal fer valdre la nostra interdependència, la implicació dels uns amb els altres, i adquirir un compromís ferm amb el planeta i els seus habitants, humans i no humans, per respirar en un «món comú» de debò.

Del amor puede hablarse de muchas formas, y probablemente no hay ninguna que alcance a explicarlo por entero. En este libro, Mireia Sallarès hace una tentativa de aproximación, una investigación, a este concepto para desvelar su realidad poliédrica y su eventual poder subversivo. En él no encontraremos teoría. El amor se halla en las relaciones con los otros, puede expresarse tanto en el hecho de confeccionar un diccionario tanto como en el de organizar turnos de comedor; tiene una geografía y una ideología; es esencialmente nómada y en muchas ocasiones actúa como fuerza primordial. El amor, la verdad y el trabajo han vertebrado la «Trilogía de los conceptos basura», a la que Mireia Sallarès ha dedicado los últimos años. Este ensayo es solo un modo de desplegarla.