Ramon Llull va redactar l'Art de fer e solre qüestions en català i, amb tota probabilitat, a Roma en 1295-1296; va ser traduïda al llatí molt posteriorment, el 1407. Es tracta d'una extensa obra de pràctica de l'Art lul·liana, fonamentada en l'Ars inventiva veritatis (1290) i en la Taula general (1293-1294), que té com a objectiu donar exemples d'aplicació de la doctrina cristiana. S'hi exposen els principis i els components del sistema de manera reiterada per facilitar-ne l'aprenentatge. Aquesta és la primera vegada que es publica la versió catalana original de l'Art de fer e solre qüestions, que és una de les últimes obres inèdites de Ramon Llull. Ofereix un veritable tresor d'ex-pressions i conceptes lul·lians fins ara desconeguts. Presentem el primer volum de l'obra, amb les distincions I i II; el segon (i últim) contindrà la distinció III.

El Libro del Amigo y del Amado es la obra más conocida de Ramon Llull. Se trata de un conjunto de 366 aforismos o composiciones versiculares destinadas a la reflexión contemplativa. La extremada delicadeza de sus imágenes y la intensidad de sus planteamientos y evocaciones dibujan en estas páginas una de las más bellas reflexiones sobre el amor jamás escritas. La expresión heterodoxa y ecléctica de la espiritualidad de Ramon Llull conformaron en este libro una literatura imbuida tanto de cristianismo como de judaísmo e islamismo, provocando con ello una importante influencia en lo que será la cultura europea del Renacimiento y hasta nuestros días. He aquí una relación espiritual traída a lo humano. Siempre, a todas luces, una construcción no solo moral o ética, sino didáctica en el mejor sentido. Expresado de un modo más sutil y siempre trascendente, leemos en otro pasaje: “El amado y el amor fueron a ver al amigo, que dormía. El amado llamó a su amigo, y el amor lo despertó. Y el amigo obedeció al amor y respondió a su amado” En todo momento queda establecida una relación no solo emocional, sino también de pensamiento, entre la dimensión carnal y trascendental en la que todos desplegamos la gran meta de nuestro amor.

L'Art demostrativa (Montpeller, ca. 1283) és la segona versió de l'Art, el mètode de trobar la veritat revelat a Llull. Tot i que segueix la mateixa estructura quaternària que la versió anterior (l'Ars compendiosa inveniendi veritatem), sembla més clara en la presentació sistemàtica dels principis i en l'aplicació rigorosa de la combinatòria. Però allò que destaca per damunt de tot en aquesta art és el recurs a l'analogia com a base de la demostració, que connecta significativament la creació material amb el món espiritual i diví. Es tracta, a més, de la primera versió de l'Art de la qual tenim un text català original, copiat en un manuscrit de primera generació: esdevé, així, una obra pionera en l'ús del vulgar com a llengua de transmissió de continguts filosòfics i científics. La present edició es basa en l'únic testimoni català manuscrit, sistemàticament comparat amb els manuscrits llatins i amb les edicions impreses anteriors, tant llatines com catalanes. Les Regles introductòries a la pràctica de l'Art demostrativa (ca. 1285-1287) són un dels molts materials didàctics que Llull produeix en relació amb aquesta versió de l'Art, però l'únic que va escriure en vers en aquella llengua occitanocatalana que caracte-ritza la poesia dels segles XIII-XIV. Volen ser una ajuda, gràcies a la rima, per a la memorització de les regles principals que permeten fer funcionar l'Art. Ja en vida de Llull l'obra va ser traduïda en prosa llatina, versió que havia restat inèdita fins a la present edició, que inclou també una traducció al francès produïda al segle XVII i la reelaboració feta pels editors de l'edició moguntina de l'obra de Llull al segle XVIII.

Des del primigeni Llibre de contemplació, Ramon Llull va utilitzar la metàfora de la malaltia i la medicina espiritual per representar el pecat i mostrar les vies que permeten seguir la primera intenció i aconseguir la salvació de l'ànima. La Medicina de pecat, acabada el juliol de 1300 a Mallorca, és una obra en vers bastida íntegra-ment a partir d'aquesta metàfora, que té una finalitat moral clara. Les cinc parts en què s'estructura el text (la contrició, la confessió, la satisfacció, la temptació i l'oració) corresponen a cinc remeis espirituals que permeten purgar el pecat, prevenir-lo i mantenir la salut de l'ànima. Durant l'edat mitjana, tant el conjunt de l'obra com la cinquena part, que des del temps de Llull també circulava com a opuscle autònom, van gaudir d'una difusió notable, especialment entre religiosos i grups de laics interessats per l'espiritualitat. La present edició és la primera que té en compte tota la tradició textual de la Medicina de pecat (catalana i llatina, del text complet i de parts que han tingut una difusió independent) i ofereix un text que respecta la llengua dels manuscrits més antics que l'han transmès.

Malgrat que Ramon Llull hagi escrit més de 250 obres, algunes de tan monumentals com el Llibre de contemplació, la brevetat, la concisió i la síntesi van ser sempre ideals perseguits i preuats per l'autor. Tot i així, és especialment a partir de 1290 que Llull mostra un interès i una atracció notables per diversos tipus de formes sentencioses i aforístiques, entre les quals cal comptar el proverbi; hi descobreix una forma literària molt dúctil que atresora un potencial persuasiu i didàctic remarcable. Si als Proverbis de Ramon (1296) l'autor n'explora totes les possibilitats pedagògiques i les aplica a un ventall molt ampli de disciplines, en les dues col·leccions incloses en aquest volum s'ajusta als límits habituals del gènere i ofereix pautes de conducta i consells morals als lectors, tot i que els confereix, com és usual en les seves propostes, un caràcter marcadament personal. La present edició dels Mil proverbis (1302) i dels Proverbis d'ensenyament (1309?) s'ha bene?ciat d'un estudi sistemàtic d'aquest gènere en l'obra de Llull, ?ns ara parcialment desatès, i és la primera que té en compte la totalitat de la tradició textual de cada col·lecció.

Aquest tom ofereix tres exposicions de la fe cristiana que daten de diferents èpoques de la producció de Ramon Llull, escrites amb fins diferents i per a públics diferents. La primera en el temps és el Llibre contra Anticrist, que fou escrita vers 1275-1276. La segona, el Llibre dels articles de la fe, fou escrita a Roma durant la primavera i el començament d'estiu de 1296. La tercera, el Llibre què deu hom creure de Déu, fou acabada el gener de 1302. La primera i l'última se centren només en els articles de la fe més significatius: la unitat de Déu, la Trinitat i l'Encarnació, encara que també tracten qüestions com les dignitats divines, els set sagraments o la vida activa i la vida contemplativa. La segona és la més rellevant de les tres des del punt de vista doctrinal i, en la seva versió llatina, va arribar a ser una de les obres més difoses de Llull.

El protagonista del Libro de maravillas es un joven, llamado Félix, a quien su padre envía por el mundo llevando como tarea maravillarse y extrañarse de lo mal que funciona su entorno vital. En su caminar Félix observa y analiza todo el universo en diez libros o secciones: (1) Dios, (2) los ángeles, (3) el firmamento, (4) los cuatro elementos, (5) las plantas, (6) los metales, (7) los animales, (8) el ser humano, y su destino final: (9) el paraíso y/o (10) el infierno. Un orden de cosas que es copia de la idea del mundo como creación divina. Descripciones de objetos y narraciones de hechos se entremezclan con ejemplos, cuentos y episodios siempre en diálogo con algún sabio que le va resolviendo a Félix todas sus dudas y perplejidades con razones, enigmas y parábolas. Su peregrinar muestra el enorme contraste entre el perfecto y bello escenario en donde Dios puso al hombre y lo que el hombre destroza y hace mal en él. Mientras en las cosas creadas todo es orden y perfección, el ser humano, con su libre albedrío, haciendo lo que no debe hacer, pone todo patas arriba perturbando el orden perfecto de la creación. El Libro de maravillas es, pues, una exhortación al recto obrar humano en el trasfondo de la perfecta y ordenada creación divina. El hombre debería comportarse como el resto de las criaturas, pero solamente el ser humano —¡oh maravilla!— es capaz de actuar en contra de ese orden. Entender que el hombre puede y tiene que seguir libremente el natural orden querido por Dios, es la base de toda moral humana que Llull pretende exponer en un bello y delicioso escenario.

Una vegada hi havia un gentil, és a dir, un home que no practicava cap religió. Era molt savi, però no tenia
cap coneixement de Déu ni creia que hi hagués res després de la mort. Cercant remei a la seva tristesa, arribà a
un bosc ple de fonts i de bells arbres fruiters.
Mentrestant, s’esdevingué que tres savis es van trobar a la sortida d’una ciutat. L’un era jueu, l’altre cristià
i el tercer musulmà. En veure’s, es van saludar, acollir i acompanyar. Cadascú parlava als altres dos de la seva
creença i els seus pensaments, i parlant, parlant, arribaren al bosc per on caminava el gentil…
Amb el Llibre del gentil i dels tres savis, Ramon Llull (1232-1316) ens ofereix una sorprenent paràbola interreligiosa
amb un desenllaç desconcertant.

Era uma vez um gentio, quer dizer, um homem que não praticava nenhuma religião. Era muito sábio mas
não tinha nenhum conhecimento de Deus nem acreditava que houvesse alguma coisa depois da morte. Procurando
remédio para a sua tristeza, dirigiu-se a um bosque cheio de fontes e de belas árvores de fruto.
Entretanto, três sábios encontraram-se à saída de uma cidade. Um era judeu, o outro cristão e o terceiro
muçulmano. Ao verem-se, cumprimentaram-se, acolheram-se mutuamente e decidiram acompanhar-se. Cada
um falava aos outros dois sobre a sua crença e os seus pensamentos, e falando, falando, chegaram ao bosque
por onde andava o gentio…
Com o Livro do gentio e dos três sábios, Ramon Llull (1232-1316) oferece-nos uma surpreendente parábola
inter-religiosa com um desenlace desconcertante.