En una ciutat futura i inhumana dirigida per un misteriós Constructor, un jove aspirant a escriptor de trenta anys, encara verge, emprèn un viatge. El seu propòsit és visitar un artista mític, en Iannis de Corfú, i arribar a conèixer- se plenament a si mateix. Les aventures d'aquest escriptor es van trenant amb dues històries més: la d'una jove embarassada, que vol escapar als estrictes controls de natalitat, i la de la serventa major de la mansió dels Fulkna, una de les famílies principals de la Ciutat. Al final, en un extraordinari gir narratiu, les tres històries acabaran convergint en una sorprenent línia argumental. La veu torrencial i vibrant de Pons Alorda imposa un ritme trepidant a les tres històries d'una novel·la que aborda conflictes d'identitat i de gènere, que estripa els destins preestablerts i la salvació dels personatges, que dinamita qualsevol signe de convencionalitat, que hibrida gèneres literaris i que s'enlaira sobre una llengua original, exuberant i festiva. Per al lector, una experiència intensa, totalment inoblidable. El jurat del Premi Pin i Soler n'ha destacat «una voluntat d'estil i un llenguatge molt expressiu» i la capacitat de «crear un univers apassionat i excèntric que, malgrat l'estranyesa, ens captiva». «Ciutat de Mal és un dels deliris més perfectes i fascinants que he llegit mai. El cim de Jaume C. Pons Alorda.» - Lluís Calvo «És un d'aquells llibres que encenen el lector.» - Ramon Mas, sobre Faula

Gira Barcelona és un recull de veus que descriu la ciutat amb tot el seu meravellós eclecticisme. Els dotze autors que signen aquest volum trenen, d’una manera perfectament ordenada vint-i-quatre hores de la nostra Barcelona. Un retrat coral format per petites glòries i misèries de la vida quotidiana. Parelles retrobades, parelles recordades, parelles estripades; d’altres que es fan el salt per trobar-se a si mateixes. Joves amenaçats, mares que lluiten, cosines que s’estimen per sobre de tot, periodistes implicats en les intrigues polítiques del moment, taxis que no s’aturen i un piano que vol tornar a casa. Tot això i més pot ser en un dia frenètic de la Barcelona d’avui.

Dirigida por Albert Serra (Banyoles, 1975) y galardonada con el Leopardo de Oro en el Festival de Locarno en 2013, Historia de mi muerte es una de las películas más importantes del nuevo cine europeo. Articulada alrededor de la contraposición de dos personajes antagónicos —Giacomo Casanova, la ilustración, la razón, el eros y la vida galante, frente al conde Drácula, el regreso romántico a la superstición, el instinto de muerte y el terror—, la obra es una reflexión alrededor de los mitos, las fuerzas viscerales que ordenan la noche y el eterno enfrentamiento entre razón y pasión. El rodaje de Historia de mi muerte, en localizaciones de Rumanía y la Provenza francesa, no fue particularmente tranquilo: el método de trabajo de Serra, una especie de autosabotaje permanente, está regido por una planificación precisa pero dubitativa y un espíritu anárquico que provoca a menudo situaciones imprevistas.
Jaume C. Pons Alorda estuvo en ese rodaje y observó los sucesos peculiares e incluso grotescos que rodean el trabajo de Serra: la libertad de acción de unos actores no profesionales que oscilan entre lo cultísimo, lo silvestre y lo antipático, los accidentes cotidianos de un rodaje en tierra lejana, extraña e incomunicada y, sobre todo, la autoridad napoleónica con la que el director observa, ordena y desordena las piezas que dan forma a su creación final. Apocalipsis Uuuuuuuaaaaaaa se sostiene sobre una prosa bellísima para exponer, con ojos imparciales, un momento de alboroto, caos y creación libre. Tanto el texto como el proceso de filmación son hijos de los dos polos que cubren la atmósfera de la película: el racionalismo ilustrado y el salvaje espíritu romántico.

El mètode Albert Serra segons Jaume C. Pons Alorda.
«Caos. Descontrol. Desorganització. No planificació. No forçar. Improvisar i enregistrar aquesta lassitud. El punt bàsic de viure en la crisi constant, el desordre absolut. Qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment, per tant cal estar atent sempre. No hi ha talls. No hi ha principi ni final. Des del primer dia es filma tot. Els no-actors haurien d’estar caracteritzats i a punt sempre. No són actors, són titelles. No hi ha interpretació sinó creació. Una personificació. I obeeixen la crueltat de la dictadura de l’art fins a les màximes conseqüències. Tals són les ordres del gran magnànim Serra. I això és perquè l’art exigeix sacrificis.»
És a l’Albert Serra que hem d’agrair l’encert d’encarregar a Jaume C. Pons Alorda aquest magnífic writing of de la pel·lícula Història de la meva mort, guardonada amb el Lleopard d’Or al Festival de Locarno i reconeguda com una de les millors pel·lícules de l’any per The New Yorker, que també destaca la interpretació de Vicenç Altaió en el paper de Giacomo Casanova.

Evidències cel·lulars és un recull integrat en una onada expansiva i magnètica de diferents antologies poètiques de noves veus aparegudes en els darrers anys. Les veus noves han destapat l'ampolla de cava de l'expressivitat en llengua catalana. Petites editorials, cicles de recitals, festivals, pamflets, revistes, blogs i altres espais cibernètics empenyen la festa poètica i fan dens un brou on cada ingredient enriqueix l'altra. ¿Com pot la Universitat ésser aliena a la intensitat humana que desprèn la concentració poètica? La xarxa uniVersos (www.xarxauniversos. net) vincula els grups poètics de les diferents universitats dels països catalans i la nebulosa d'estels que giren al voltant i en galàxies properes. Durant el mes de juliol de 2008, 26 persones entre alumnes i professors provinents de València, les Illes i altres indrets de Catalunya han conviscut poèticament durant una setmana en el si de la Universitat Autònoma de Barcelona i han libat aquest recull de versos.
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984), llicenciat en Filologia Anglesa a la UIB i doctorand de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UAB amb una tesi envers l'obra Miquel Bauçà. Ha participat a les revistes S'Esclop, S'Encruïa, Reduccions, Lluc, 452ºF i Pèl capell, de la que també forma part del consell editorial. Ha publicat els poemaris Exercicis aristocràtics (dins Els (in)continents eufòrics amb Emili Sánchez-Rubio i Pere Perelló i Nomdedéu, Jujube, Ciutat de Mallorca, 2007), Les deixalles del desig (Can Sifre, Eivissa, 2007), La victòria de la dona lluna (Premi de poesia Miquel Martí i Pol XII, Edicions de la UAB, Bellaterra, 2008), Llibre del silenci (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2008), Els estris de la llum (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2009) i Cilici (Premi de poesia Joan Alcover Ciutat de Palma 2008, Moll, 2009). En premsa té el volum Carn vol dir desaparicions. Poemes i relats seus s'han inclosos també dins els següents reculls: Enganxa't a la poesia, Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans i Antologia de joves narradors de les Illes Balears.

1ª edición.

Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2007. La victòria de la dona lluna és una successió de petits poemes numerats del 100 a l'1. Un compte enrere que significa no pas un retrocés sinó un avenç cap a un origen que és l'origen matriarcal. La gran matriarca és una deessa i està simbolitzada per una icona que sovint ha representat la feminitat: la lluna. El llibre d’en Jaume C. Pons Alorda va guanyar el premi de Poesia Miquel Martí i Pol de la UAB en l’edició de 2007 amb una reivindicació justa, que és la de l'essència perduda del matriarcat, d'un ordre on el poder no és la fita sinó la concepció d'homes bons que engendrin homes i dones bones.
Jaume C. Pons Alorda o el corn de l'abundància farcit de fruita confitada, de caramels i de confits; i vessa pertot aquesta mel que mai embafa, i ens torturen els seus versos que s'inflamen.