Finals d’estiu. Després de separar-se, el Marcel s’instal·la a Altafulla, un poble de la costa que en ple hivern mediterrani està pràcticament desert, cosa que ja li va bé perquè busca solitud. A poc a poc, però, va entrant en la petita comunitat de baix-a-mar, un grup pintoresc i variat al centre del qual hi ha el Fran i la Marie, i els seus fills, l’Adriana i el Víctor, una família que aviat el Marcel sentirà com a pròpia malgrat l’atracció que sent per la Marie. L’arribada un any més tard de l’Edu, un músic de jazz aparentment sense passat, destruirà aquesta petita bombolla que el Marcel ha construït i alterarà la vida de tots els personatges de manera definitiva. A mig camí entre el relat d’intriga psicològica i la tragicomèdia, lluminosa i trista, plena de vida, de converses, d’amor i de menjar, El mar de cap per avall és una novel·la vital i poderosa que es va enfosquint i revolucionant a cada pàgina, com certes tardes de tempesta inesperada.

Una catàstrofe. Un cop més, l'agost ha passat volant. És l'hora violeta. A la platja d'Altafulla quatre amics aprofiten per fer l’últim bany de l'estiu. Al cel s'hi mou un gran núvol de tempesta. Un fil de lluna apareix i desapareix a cada moment. El Pitus, que sempre va a la seva, s'ha tret el banyador i s'ha posat de cap per avall. El Marcel, el narrador d'aquesta història, només vol que arribi la nit per trobar-se d’amagat amb la Guida, l’enigmàtica germana de l’Enzo. El Júnior, que no ha fet l'estirada ni sembla que vulgui fer-la, gaudeix de les onades com quan tenia deu anys. L'únic que no es banya és l’Enzo. Per alguna raó que desconeixem, s'ha quedat assegut a la vora, jugant amb una pedra a la mà. El Marcel el mira un moment i l’Enzo li torna la mirada. De tant en tant, un llampec il·lumina el capvespre. Uns instants més i l'estiu ja s'haurà acabat. Potser és el moment, doncs, de tornar al principi i donar una mica més de temps a aquest grup de nois, abans no es facin grans del tot.

En el relat central d’aquest recull, un home de quaranta anys recorda el viatge que va fer durant una escapada del servei militar per anar a buscar la nena de qui s'havia enamorat perdudament quan només tenia deu anys. ¿Qui va ser realment aquella nena, si amb prou feines van compartir una partida de dames una tarda d’estiu? ¿Per què aquesta necessitat d’anar-la a buscar als vint anys, o de recordar-ho ara que ja en té quaranta? ¿Quant dura en realitat l’amor de la nostra vida? ¿Quants amors de la nostra vida podríem recordar si els poguéssim comptar amb els dits d’una mà? ¿I a quants ens atreviríem a anar a buscar? Amb un humor entre lúdic i irreverent i una prosa viva i plena de matisos, Pep Puig basteix un llibre sorprenent que explora el final de la innocència infantil, aquella frontera entre la infantesa i l'edat adulta, i que va tant a favor de l’amor com en contra.

Tarda de juliol. Sabateria de poble. De cop entra a la botiga un foraster, un home gran, d’aparença misteriosa. La mestressa en aquests moments no hi és i surt a rebre’l un noi de catorze anys. Es miren. «Necessito unes sabates noves», li diu l’home, «aquestes ja han caminat prou». L’adolescent abaixa els ulls i quan els torna a aixecar pensa que qui ja ha caminat prou és ell. «La meva àvia és a comprar», li contesta, «si vol la pot esperar». Mentre el foraster s’asseu, el noi se’n torna al menjador, i novament agafa el retrat d’aquell jove que van matar a la guerra i que no va tenir temps de fer-li d’avi. Construïda com un fals relat detectivesc, íntimament antibel·licista i narrada amb la destresa, l’humor i la profunditat que ja són marca de la casa de l’autor, Si una tarda de juliol un borinot és una novel.la delicada i vibrant que ens proposa el joc d’una sospita insensata que de mica en mica es va transformant en la il·lusió que potser no és impossible retornar del passat.