Patrici Gil va naìxer a la primavera de 1966 a Benicarló, al carrer de Sant Benet, la seua infantesa transcorregué amunt i avall com qualsevol xiquet de carrer. Cursà els estudis a l?escola La Salle i a l?institut Ramon Cid.
Fou als quinze anys amb la colla d?amics i la bici quan descobrí els ports de Tortosa-Beseit, lloc que remarca en alguns dels seus poemes. També hi apareixen els neguits, les inquietuds viscudes, les il·lusions, les vivències, les anècdotes, les memòries de tota una vida, els amors, l?erotisme, la infantesa, l?escola, la muntanya, la mar, la mort, tot un entramat de la seua poesia.
Són poemes tendres i dolços, descarnats, enrabiats, tot intentant transmetre en un curt espai un cúmul de sensacions; la pau i la rauxa a la vegada s?ajunten, l?alegria i la tristor es confonen i es fan amigues.
Al cap i a la fi, poesia, poesia entretinguda i entenedora, sense floritures ni paraules rebuscades, poesia per al poble, poble planer carregat d?imperfeccions i injustícies, poesia de territori, de la terra que l?envolta i l?estima. Poesia farcida de vocabulari provinent del món del camp, de la fusteria, del taller del ferrer, de la cuina. Poesia del quotidià, de lectures i converses, és aquest Quaranta-nou poemes i un clavill. Busca, remena?l, t?hi trobaràs.

Fruit de sensacions, estímuls, observacions, anècdotes, són aquests Relats en vers, que mitjançant la ironia, el sarcasme, la ira, la tendresa, l’autor ha volgut traslladar al lector. La nostàlgia d’un temps passat, la disconformitat d’un temps que ens envolta, cada vegada més complicat i obscur, la il·lusió del que som i el que ens agradaria ser. Tot plegat, utilitzant un vocabulari casolà, quotidià, on les paraules rebuscades provenen de lectures de premsa i programes radiofònics. Sempre utilitzant el vers, la rima, un glossari entenedor per al lector. Com diu l’autor: “He escollit fer-ho amb la meua llengua, perquè és ací on he desenvolupat la meua vida. És la terra que m’atrau i la que estimo, en la qual desenvolupo el meu quefer. On tinc tota relació amb la gent, la natura, a la qual descric amb tota la cruesa i tendresa, de la manera més senzilla i entenedora possible, mostrant febleses, encert, joies i tristors. El lector es pot veure retratat en molts dels meus poemes on la quotidianitat és l’eina cabdal. Em surt de dins poder-ho fer”.