En Felipet Mauri és el protagonista d?aquesta narració de Prudenci Bertrana que va ser premiada als Jocs Florals de l?Empordà l?any 1923. En Felipet és un home que no fa nosa ni servei i que peca poc, tard, malament i amb conseqüències fatals per als altres.
«El seu pecat havia de ser fàcil com un dinar de fonda: un pecat de tant ne vull tant te?n daré, que no li ocasionés cap sacrifici, que no pertorbés la seva vida, que no l?amenacés amb cap escàndol sorollós.»

Josafat és, sense cap mena de dubte, la narració més llegida de Prudenci Bertrana. D'ençà de la seva publicació, l'any 1906, la història d'amor sacríleg entre el campaner de Santa Maria i Fineta ha despertat tant d'escàndol com fascinació entre diverses generacions de lectors. Al llarg del segle xx, Josafat ha conegut una cinquantena llarga d'edicions, la qual cosa la converteix en un clàssic indiscutible de la literatura catalana contemporània. Però Josafat ha despertat, també, l'interès més enllà de les nostres fronteres i se n'han fet traduccions a l'alemany, l'italià, el castellà, l'aranès, el francès i l'anglès. La més primerenca de les versions internacionals de Josafat és l'alemanya, publicada per Georg Müller Verlag, a Munic, el 1918. La traducció alemanya, a càrrec d'Eberhard Vogel, se'ns presenta, a més, acompanyada de vint-i-dues il·lustracions encarregades expressament a l'il·lustrador austríac Alfred Kubin, un dels principals representants de l'expressionisme gràfic alemany. Aquestes il·lustracions no havien tornat a veure la llum durant els darrers cent anys. Les presentem novament al lector, doncs, acompanyant el mateix text per al qual van ser originalment concebudes.

El vagabund, segona de les tres novel·les que formen la trilogia Entre la terra i els núvols, evoca la societat gironina del tombant de segle i els inicis de la vocació literària d’Innocenci Aspriu (àlter ego de Prudenci Bertrana). Si L’hereu és la novel·la de la infantesa al mas de l’Esparra, El vagabund ho és de la ciutat de Girona. Publicada l’any 1933, Bertrana descriu de manera magistral i minuciosa els carrers, les esglésies, els barris i els monuments de la ciutat, alhora que planteja situacions argumentals més complexes, com ara el seu empresonament, les dificultats per mantenir la família, la seva complexa relació amb la ciutat o la difícil decisió d’acceptar l’encàrrec de dirigir dos setmanaris humorístics barcelonins. La present edició es basa en la primera, del 1933, i esmena les modificacions introduïdes en edicions posteriors.

L’hereu, primera de les tres novel·les que formen la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, representa la consagració literària de Prudenci Bertrana. Publicada l’any 1931, guanyadora del Premi Crexells d’aquell any i reeditada en versió definitiva el 1933, L’hereu narra el període vital d’Innocenci Aspriu (àlter ego de Bertrana), que va des de la seva infantesa, fortament lligada a l’escenari rural del mas familiar de l’Esparra (la Selva), fins al seu matrimoni i establiment a la ciutat de Girona. En aquesta novel·la, on la descripció hi juga un paper predominant, hi excel·leix el talent incomparable de Bertrana a l’hora de pintar amb paraules els paisatges i els oficis, la personalitat entranyable de pagesos, surers i caçadors, el pas del temps dictat per la naturalesa. Aquesta edició recupera la versió definitiva del 1933 i esmena modifacions introduïdes en edicions posteriors.

Tot i ser conegut principalment gràcies a novel·les com Josafat, Jo! Memòries d’un metge filòsof o la trilogia Entre la terra i els núvols (L’hereu, El vagabund i L’impenitent), Prudenci Bertrana és un dels contistes més prolífics de la literatura catalana de la primera meitat del segle xx. Els seus primers contes van ser escrits el 1899 i els últims, el 1937, en plena guerra civil i només quatre anys abans de la seva mort. Gairebé quatre dècades, per tant, de producció ininterrompuda, que sumen un centenar llarg de narracions d’extensió molt diversa. Aquest volum aplega, per primera vegada, la narrativa breu completa de Prudenci Bertrana. El lector hi trobarà tots els reculls de contes publicats en vida de l’autor, els que van aparèixer en diaris i revistes i no s’havien tornat a publicar i, fins i tot, algunes narracions inèdites fins ara, que Bertrana va radiar entre els anys 1936 i 1937. Tot i que bona part d’aquests contes ja apareixien al volum d’Obres completes de Bertrana, publicat per Selecta el 1965, Agnès Prats ha portat a terme una laboriosa tasca de restitució dels textos originals que ens permet recuperar tota la riquesa del lèxic inesgotable de Bertrana i el seu estil més genuí.

Tieta Claudina és una de les novel·les més desconegudes i injustament oblidades de Prudenci Bertrana. Escrita poc després de Josafat i Nàufrags, va ser publicada en traducció castellana l’any 1910, però no coneixeria la primera edició catalana fins a 1929. D’aleshores ençà, només havia tornat a ser reeditada en el volum d’Obres completes d’Editorial Selecta (1965). Malgrat el seu títol, que podria fer pensar en una novel·la innocent i de fulletó, Tieta Claudina és, potser, l’obra més madura del jove Bertrana, i dóna prova de la capacitat de l’escriptor per perfilar amb una gran precisió la complexitat psicològica d’uns personatges fortament condicionats per les convencions d’un entorn ofegador. La present edició, a cura d’August Rafanell, recupera per al lector d’avui el text i l’estil original de la novel·la i prescindeix de les modificacions introduïdes en la darrera edició de l’obra (1965).

Diego (o Dídac) Ruiz és un dels personatges més interessants de la cultura catalana de la primera meitat del segle xx. Megalòman, plurilingüe, amic de la controvèrsia, òptim narrador i filòsof de l’entusiasme, va exercir de metge psiquiatre i director del Manicomi de Salt entre 1908 i 1912. Josep Pla descriu el pas de Ruiz pel sanatori saltenc amb aquestes paraules: «És una de les coses més grosses que han passat en aquest segle en aquest país». Durant la seva estada en terres gironines, Ruiz va travar una forta amistat amb Prudenci Bertrana, amb qui arribarien a escriure, a quatre mans, l’escandalós opuscle La locura de Álvarez de Castro. Anys més tard, aquesta publicació valdria un consell de guerra a Bertrana. Ruiz havia emigrat i deixaria que el seu amic entomés en solitari les conseqüències de la publicació. Prudenci Bertrana covà durant anys la intenció de venjar-se literàriament de Ruiz i, finalment, l’any 1925, veia la llum la primera edició de Jo! Memòries d’un metge filòsof, un retrat de Diego Ruiz per personatge interposat. La societat de l’època va reconèixer perfectament qui s’amagava rere la figura de Daniel Pérez i l’escàndol va ser monumental. Les crítiques van ser nombroses i Bertrana hi va respondre amb un extens article a la Revista de Catalunya, que el lector trobarà reproduït al final d’aquest volum. La present edició, a cura de Guillem Molla, parteix del text definitiu establert per Bertrana l’any 1934.

«Estimat amic i mestre: li escric mogut del més viu entusiasme per felicitar-lo per la seva magistral novel·la Els nàufrags, que no he llegit fins ara fa pocs dies i que m’ha omplert d’admiració. És un treball de primer ordre. L’assumpte és interessantíssim i està tractat amb una delicadesa i una imparcialitat de ver observador, que no té prejudicis de secta i que sent i sap fer sentir pietat pel dolor humà. [...] L’estil és d’una harmonia plena d’inspiració. No hi ha cap capítol que no sia digne de ser llegit i rellegit i meditat. En fi, Bertrana, crec que la vostra novel·la, avui per avui, es la primera entre totes les del nostre renaixement: us felicito amb tot el cor.» Carta de Joaquim Ruyra a Prudenci Bertrana (20.01.1908)

Josafat és, sense cap mena de dubte, la narració més llegida de Prudenci Bertrana. D'ençà de la seva publicació, l'any 1906, la història d'amor sacríleg entre el campaner de Santa Maria i Fineta ha despertat tant d'escàndol com fascinació entre diverses generacions de lectors. Al llarg del segle xx, Josafat ha conegut una cinquantena llarga d'edicions, la qual cosa la converteix en un clàssic indiscutible de la literatura catalana contemporània. Paradoxalment, però, cada reedició del text s'ha anat allunyant progressivament de l'original fins al punt que les edicions recents de Josafat acumulen una quantitat gens negligible d'errors de lectura, substitucions injustificables del seu lèxic genuí i alteracions de l'estil original de Bertrana. Aquesta nova edició de Josafat, a cura de Xavier Pla, reprèn el text de la primera edició i n'ofereix una versió normalitzada amb criteris filològics moderns i respectuosos amb la intenció de l'autor.