Els portàtils de Pere Calders: vet aquí la destil·lació màxima d?una imaginació prodigiosa; una de les més importants de la literatura europea del segle XX. Per al microconte català, els breus caldersians són un pal de paller indiscutible, i aquí s?agrupen en un sol volum per primera vegada.
«El pensament de Calders és un pensament formulat des de la intimitat i que es resisteix a les totalitzacions. La manera com opera, i que es manifesta en els seus portàtils de manera esmoladíssima, sempre m?ha fet pensar en les incisions que Lucio Fontana obria a la tela dels seus quadres. Calders fa una mica el mateix, amb la seva prosa: esquinça el tel de la realitat, i aconsegueix que veiem tant el tel, que no vèiem, com el que s?amaga al darrere, que tampoc».
Del pròleg de Borja Bagunyà
«Hi hauran trobat aquelles qualitats que fan de Pere Calders un escriptor que hauria volgut ser però que no seré: la fluïdesa i l?elegància d?una manera de narrar, el somriure permanent dins l?estranyesa, el domini perfecte del tempo narratiu, la precisió (de ninotaire, al capdavall) en el dibuix dels personatges i en la construcció dels diàlegs. I sobretot, aquella rara destresa que Borges ?un autor que els capricis de la meva peripècia com a lector podia haver emparentat amb Calders, però que no ho va fer? va saber enunciar en aquestes poques paraules: "He dicho asombro donde otros dicen costumbre". No ho pot dir tothom, això».
De l?epíleg de Sebastià Alzamora

Pere Calders es un maestro del relato breve que maneja a la perfección la ironía. En sus cuentos indaga en las fronteras entre lo real y lo que suponemos real, la verdad oculta, la verdad transparente que quizá no es tal, la magia cotidiana. Además, es un escritor de estilo cuidadoso y preciso, que matiza muy bien para crear juegos de distanciamiento. Pese a su valía, por la razón que sea, en castellano apenas ha encontrado el eco que por su calidad merece. Por el uso que hace del humor y el absurdo integrandolo en la realidad otidiana se le considera precursor del realismo mágico que caracterizó al "boom" latinoamericano,ya que su formación y producción literaria son anteriores.

Pere Calders és un mestre del relat breu i dels seus recursos: juga amb la ironia de manera magistral. En els seus contes transcendeix les fronteres entre el que és real i el que és suposadament real, la veritat oculta i la veritat transparent (que potser no ho és del tot) i la màgia quotidiana.
El seu estil és curós i precís matisat per crear jocs de distanciament. Se’l considera un precursor del realisme màgic del “boom” llatinoamericà per l’ús que fa de l’humor i l’absurd i com aquests són integrats en la realitat quotidiana.

…El pequeño Sala tuvo un disgusto de muerte. Le pareció
que no hallaría la forma de continuar viviendo, que sin el perro todo resultaba insulso y sin objeto. Pasado el momento
de las lágrimas, el problema que se le presentó fue el de dar
un destino honorable a la cantidad de afecto que dejaba vacante la ausencia del Turco…
Brinca como un perro, reconoce su voz como un perro y ladra
como un perro… ¡pero no es un perro! En este entrañable relato,
que trata un tema cotidiano lleno de magia y ternura, la fuerza
del amor y la ilusión de un niño consiguen lo impensable:
que un simple cepillo se convierta en animal de compañía.

…O pequeno Sala tivo un desgusto de morte. Pensaba
que xa non atoparía a forma de continuar vivindo porque,
sen o can, calquera cousa era aburrida e sen sentido.
Tras o momento das bágoas, o problema que tiña que resolver
era o de atopar un destino acorde á cantidade de afecto
que a ausencia de Turco deixara…
Brinca coma un can, recoñece a súa voz coma un can e ladra
coma un can… pero non é un can! Neste entrañable relato,
que trata un tema cotiá cheo de maxia e tenrura, a forza do amor
e a ilusión dun neno conseguen o impensable:
que un simple cepillo se convirta en animal de compañía.

Més conegut com a contista, Pere Calders també és un novel•lista extraordinari, que ja als anys trenta va
escriure dues novel•les mo dernes, perfectament integrades en els corrents literaris de l’època, La Glòria del doctor
Larén (1936) i Gaeli i l’home Déu (1938), si bé aquesta darrera no es va publicar fins a l’any 1986. Tot i que les
seves altres novel•les sí que han estat reeditades en els darrers anys (Ronda naval sota la boira, per exemple, a La
Magrana el 2009), la darrera edició de La Glòria del doctor Larén és del 1994, i Gaeli i l’home Déu, guanyadora del
premi Crexells i el premi Ciutat de Barcelona, no es publica des de l’any 1988 (i, dins les obres completes, el 1991).