L?Elisa, la Sussanna, la Sofia i la Sílvia Viudeta observen, mastegant records d?amor i amargor, com en Simon reposa tan ben plantat com sempre al taüt que li ha preparat la família. Va vestit amb un trajo de llana i una camisa blanca immaculada, afaitat amb cura i clenxinat a la perfecció... Però té les orelles ridículament morades, i això és una burla per a elles, que no volen que l?última imatge que els quedi del mort sigui aquesta. Aquestes dones s?han guanyat a pols un record millor. Totes quatre tenen històries captivadores, carregades de sotracs però també de plaers menuts, i escoltant-les ens transportarem al pinyol d?un món fabulós. Som a Berd, una vila del nord-est d?Armènia, ben a prop de la frontera, i de sobte ens sorprèn una olor de mar; però com pot ser, si el mar ens queda tan lluny? D?on ve tot aquest mar terra endins? Potser és, simplement, el poder de les històries ben contades.
«Malgrat que la situació era força compromesa, el difunt semblava ben serè, fins i tot feliç. La viuda i les dones que ell havia estimat s?havien assegut al voltant del taüt, assaborien vi casolà i, esperonades bé per l?alcohol, bé per l?aspecte desemparat d?en Simon, es van anar sincerant en honor a la vida».

L?Anatòlia és una dona abonyegada per les desgràcies que es refugia a la biblioteca del poble (amagant els llibres del comte Tolstoi, per qui professa un odi rotund); en Hovhannés es fuma el tabac de la seva collita enrotllant-lo amb el paper de la «premsa babaua» i de llibres vells, perquè no n?hi ha cap altre. I només són dos dels personatges inoblidables d?aquesta novel·la. Maran és un món que sembla que té els dies comptats, però aviat ens adonarem que, en realitat, aquest poble perdut al cim de la humanitat, en un racó del Caucas, està empès per una energia immortal. Premi Iàsnaia Poliana, fenomen editorial a Rússia i traduït a una vintena de llengües, la commovedora rondalla armènia de Nariné Abgarian arriba a casa nostra de bracet d?una traducció que fa obrir la gana.