Aquest volum aplega tres estudis sobre la selecció dels auxiliars de perfet ésser i haver en la llengua catalana medieval, a partir de la descripció i l'anàlisi de dades obtingudes del buidatge del Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), que abraça des dels primers textos en la nostra llengua, del segle XI, fins a final del segle XVI. L'obra que el lector té a les mans s'interessa sobre-tot per l'inici del procés lent i gradual de substitució de l'auxiliar ésser per haver en l'àmbit que era propi del primer per herència llatinovulgar, i ho fa fixant-se en tres tipus de construccions que presenten força similituds: les estatives d'existència, les estatives de permanència i les esdevenimentals. Entre aquestes semblances hi ha el fet d'haver admès d'una manera primerenca la innovació en la selecció de l'auxiliar, atès que s'hi documenten vacil·lacions entre ésser i haver ja en la segona meitat del segle XIII i la primera del XIV. L'anàlisi de les característiques d'aquestes primeres mostres innovadores, amb l'objectiu de detectar-hi trets comuns que ajudin a comprendre les vies d'entra-da i d'avenç del canvi lingüístic, constitueix l'objectiu fonamental de la present recerca.

Aquest llibre recull una de les tres parts en què l'autora va estructurar la tesi doctoral La progressió d'isoglosses d'est a oest en el català del Principat: sis estudis de cas, dirigida per Joan Veny i tutoritzada per Mila Segarra, en la qual analitzava el procés d'introducció, en un dialecte conservador com és el català nord-occidental, de característiques lingüístiques innovadores generades en el català central. En els capítols continguts en aquest llibre s'incideix en l'acceleració d'aquest procés històric a partir del retorn de la democràcia a l'Estat Espanyol i de la posada en marxa a la Comunitat Autònoma de Catalunya d'una política lingüística basada en la difusió, a través del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació de massa, d'un model de llengua estàndard que reposa principalment en les característiques del català central. Com a resultat de l'anàlisi d'un corpus d'enquestes recollides sobre el terreny, l'autora estableix diferents àrees, dins del català nord-occidental, en funció de la rapidesa amb què s'hi produeix el procés d'adopció de les formes innovadores procedents del català central, i assenyala diversos factors extralingüístics que afavoreixen o dificulten aquest procés de canvi lingüístic.

El llibre Els mitjans escrits i audiovisuals com a formadors lingüístics completa la trilogia iniciada per L'extensió social de la normativa als mitjans de comunicació (2018) i continuada per La premsa, la ràdio i la televisió com a agents difusors de coneixements lingüístics (2020), publicats en aquesta mateixa col·lecció. Editat per Daniel Casals i Martorell i Mar Massanell i Messalles, el volum que el lector té a les mans està encapçalat per dos pròlegs, un de Maria Teresa Cabré Castellví, presidenta de l'Institut d'Estudis Catalans, i un altre de Nicolau Dols, president de la Secció Filològica; una presentació dels curadors, i un capítol marc de Joan Martí i Castell. Com a resultat d'un projecte de recerca sobre aquesta línia, el nucli del llibre el conformen dotze estudis monogràfics d'espais sobre la llengua catalana que els mitjans de comunicació han difós durant el segle XX i començament del segle XXI. Completa aquest volum una entrevista al periodista i divulgador lingüístic alguerès Miquel Serra.