Vivimos a menudo bajo la creencia de una justicia inmanente y ni siquiera somos conscientes de ello. A raíz de dicha creencia, que se origina en unas relaciones contractuales con Dios, pensamos: «Como Job era bueno, nada terrible podía sucederle» o «Ese hombre ya sufrió una grave enfermedad, no puede llegarle otra peor». Son pequeñas mitologías ?contratos confesos o inconfesables, conscientes o inconscientes? que sostienen nuestras vidas; son la defensa irracional de los sistemas de regulación del mal que elaboramos ahora aparte de cualquier catecismo. Y, sin embargo, el sufrimiento del justo existe: no hay sistema judicial supremo que garantice el bien por el bien y el mal por el mal. Y la irreductible Amenaza del azar planea sobre nuetras vidas.
Lejos de regatear con un Dios imaginario, debemos pensar Otro Dios que no se presuma garante de nuestra seguridad, sino de la lucha propia de cualquier existencia. Pensar a Dios no como esperanza escatológica, sino como brote de vida.

Vivim sovint sota la creença d?una justícia immanent i ni tan sols en som conscients. Fruit d?aquesta creença, que té l?origen en unes relacions contractuals amb Déu, pensem: «Com que Job era bo, no podia passar-li res de terrible» o «Aquell home ja ha passat per una forta malaltia, no n?hi pot arribar una de pitjor». Són petites mitologies ?contractes confessos o inconfessables, conscients o inconscients? que sostenen les nostres vides; són la defensa irracional de sistemes de regulació del mal que ara desenvolupem fora de tot catecisme. I, tanmateix, existeix el patiment del just: no hi ha cap sistema judicial suprem que garanteixi el bé pel bé i el mal pel mal. I la irreductible Amenaça de l?atzar plana damunt les nostres vides. Lluny de mercadejar amb un Déu imaginari, ens cal pensar un Altre Déu que no sigui garant de la nostra seguretat sinó de la lluita pròpia de qualsevol existència. Pensar Déu no com a esperança escatològica, sinó com a brot de vida.

¿Quiénes seríamos sin nuestra intranquilidad? Digamos que, si no tenemos otra opción que vivir con nuestra intranquilidad, mejor quererla un poco. Prefiero los intranquilos que los tranquilizantes. Perturbados, perturbadores, me gustan sus vuelcos, exigencia, su insatisfacción. Y si vosotros sois de naturaleza serena y pausada, no quisiera en ningún caso introducir esa piedrecita en vuestras almas tranquilas. Aunque puede que sí. Quizás os deseo que os sintáis un poco perturbados. Al menos os deseo la pequeña inconfortabilidad, la punta de impaciencia, el estremecimiento necesario para retomar el camino milenario que estira la masa de la que estamos constituidos los humanos y la revela a ella misma.» Releyendo su propia existencia, pero también los evangelios y otras grandes obras literarias, Marion Muller-Colard nos invita, en este libro bellísimo, a compartir nuestra condición de intranquilos. Acoger la intranquilidad, el desasosiego, la inquietud, es luchar contra el conformismo y el adormecimiento.

¿Què seríem sense la nostra intranquil·litat? Si, efectivament, no tenim més remei que conviure-hi, tant per tant, millor que ens l?estimem una mica. Abans que els tranquil·litzants, prefereixo els intranquils. Pertorbats, pertorbadors, m'agraden les seves giragonses, la seva exigència, la seva insatisfacció. Si de natural sou serens i pausats, no voldria introduir aquesta pedreta en les vostres ànimes tranquil·les. O potser sí. Potser us desitjo ser lleugerament pertorbats. Si més no, us desitjo el petit inconfort, la punta d?impaciència, l?alteració necessària per reprendre el camí mil·lenari que estira la massa amb la qual estem pastats els humans i la revela a ella mateixa. Rellegint la seva pròpia existència, però també els evangelis i altres grans obres literàries, Marion Muller-Colard, ens invita, en aquest llibre bellíssim, a compartir la nostra condició d?intranquils. Acollir el neguit, el desassossec, la inquietud, és lluitar contra el conformisme i l?adormiment.