Nuevo álbum ilustrado de Maria Barbal.

Una tarde de domingo, la ardilla de pelaje castaño oscuro descansaba sobre la rama del árbol donde vivía. De lejos oía las voces de hombres y mujeres que habían cocinado carne a la brasa. De repente, en el bosque hay más luz y hace más calor que de costumbre, y la ardilla se da cuenta de que las llamas empiezan a invadir su hogar. Asustada, huye saltando de árbol en árbol hasta llegar a una zona desconocida del bosque, lejos de su casa, donde conseguirá establecerse y ganarse la confianza de las otras ardillas, que lo menosprecian por venir de un lugar diferente.

Ambientada fonamentalment al Pallars nadiu de l'autora, Pedra de tartera narra la vida de Conxa, que va des de començament del segle XX fins a la dècada de 1960; una vida marcada per la supervivència i el desarrelament. L'adaptació teatral que presentem, a càrrec de Marc Rosich, il·lumina des d'una nova perspectiva un dels textos essencials de la literatura catalana contemporània.Víctima passiva del seu temps, Conxa representa totes aquelles dones que, mentre la vida les obliga a callar, han vist com el temps els passa per davant sense poder fer-hi res. A través de les seves paraules i, especialment, dels seus silencis, Barbal retrata la duresa de l'existència d'una dona pagesa, mentre els ecos dels esdeveniments històrics que sacsegen el país, des de l'adveniment de la República fins a la dictadura, van arribant, a poc a poc, a les comarques del Pallars.

De vegades passem anys de rutina i, en un instant, la nostra vida canvia. Un descobriment, una girada, que apareix com a crucial, i el present brilla i fins ens enlluerna.Cada un dels arguments que conté La pressa del temps ha enxampat l'autora i ha captat el seu interès fins a afermar-lo amb un bon ham de paraules, seguint cada personatge en la seva aventura.La mirada hi és maliciosa, dramàtica, irònica; a hores, tendra i, sovint, un flaix poètic irromp en l'aventura dels personatges, amb una claror densament humana.

"Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies...".La Conxa es veu així quan empresonen el seu marit al final de la Guerra Civil. D'adolescent, ella va haver de deixar la família en un poble del Pallars per viure amb la de la seva tia i, d'aquesta manera, ajudar-la en una altra població de la mateixa comarca. Allà va conèixer en Jaume, paleta i fuster d'un poble veí, de qui es va enamorar, i s'hi va casar. Per raó de la Història, a la protagonista li cal aprendre de la resistència pacífica dels minerals.

«Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies...».La Conxa es veu així quan empresonen el seu marit al final de la Guerra Civil. D'adolescent, ella va haver de deixar la família en un poble del Pallars per viure amb la de la seva tia i, d'aquesta manera, ajudar-la en una altra població de la mateixa comarca. Allà va conèixer en Jaume, paleta i fuster d'un poble veí, de qui es va enamorar, i s'hi va casar. Per raó de la Història, a la protagonista li cal aprendre de la resistència pacífica dels minerals.