Pedra de toc és molt més que un llibre de memòries o la crònica d’un temps. És una deu de cultura, de cultura en majúscules. Perquè, com diu Julià de Jòdar en el pròleg d’aquesta edició, «una dona indòcil al món fet pels homes només podia guanyar-se la llibertat no pas esperant graciosament que la hi concedissin, sinó exercint-la. I l’única manera de fer-ho no era pas fent-se "una" cultura, sinó apropiant-se de "la" cultura: una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec». Maria Aurèlia Capmany és alhora far i esperó per a unes generacions (les que traginen avui el seu llegat intel·lectual, polític, literari) que sense obres com aquesta anirien encara més a les palpentes.

La Nica i el Nano semblen fets d’una mateixa pasta. Ningú entén tan bé com la nena els capricis d’aquest gat negre salvatge i mala bèstia que ronda per casa i se n’apodera com un espectre capritxós. Són, fet i fet, dues bestioles lliures i irreductibles, que rodolen amb una gràcia que ja voldrien els humans de mida grossa. Però (sempre hi ha d’haver un però) la Nica va creixent i al Nano també li descobrirem alguna mania forta.

Nica y Nano parecen cortadas por el mismo patrón. Nadie mejor que la niña entiende a este gato negro salvaje y mala bestia que anda por casa y se apodera de ella como un espectro caprichoso. Son, en realidad, dos bestias libres e irreductibles, que ruedan con una gracia que ya querrían para sí los humanos de talla grande. Pero (siempre tiene que haber un pero) Nica va creciendo y a Nano también le descubriremos alguna manía importante.