«Tot em separa d'un monjo catòlic. Jo no crec en Déu i ell, probablement, no creu en l'inconscient. Per ell, la veritat és divina, s'ha manifestat als humans i fins i tot s'ha encarnat en un home. Per mi, la veritat és humana, ens resulta amagada i no ens arriba si no és a través d'allò que no sabem. La paraula li arriba de fora; a mi, de dins. Ell ha buscat viure més enllà de la condició humana amb el celibat, la pobresa, una comunitat d'homes, la vida religiosa. La meva vida i el meu treball, al contrari, estan immergits en la diferència dels sexes i de les generacions, en la societat del meu temps i la recerca científica.»

A través d'una ficció dialogada —un autèntic diàleg filosòfic—, la psicoanalista Marie Balmary recrea la seva trobada i amistat amb el monjo Marc-François Lacan, germà de Jacques Lacan. En aquest intercanvi, Balmary explora les relacions entre religió i psicoanàlisi a la recerca no tant d'allò que guareix, sinó d'allò que salva. Es tracta d'una conversa on un déu que demana sacrificis és confrontat a un déu de la paraula que apel·la l'ésser humà a expressar un jo profund i un nosaltres significatiu. Un diàleg que oscil·la entre l'agnosticisme i la creença, entre el judaisme i el cristianisme, entre l'experiència interreligiosa i el manteniment de les identitats.

El viento se calmó de madrugada, después
de soplar cinco días seguidos. «Te volverás
loca ahí sola», le había dicho Quique desde
Madrid, o tal vez Londres —ya nunca sabía
dónde estaba su marido—, pero a Julia le
daba igual. Necesitaba estar sola en la
Playa de los Alemanes. El chalet era pequeño
y cómodo, y además ella había podido
decorarlo a su gusto. Desde hacía tres
años, Julia pasaba allí largas temporadas.
Llegaba en abril y se quedaba hasta octubre,
o quizá más tarde, si el tiempo era
bueno. No le daba miedo vivir sola.
EDUARDO JORDÁ nació en Palma de Mallorca en 1956. Narrador,
articulista, ensayista y poeta, «ha de ser tenido en cuenta como valor
indiscutible de la literatura contemporánea» (Enrique Turpin, Qué Leer).
Eduardo Jordá es uno de los mayores prosistas de su generación (Miguel Dalmau, La Vanguardia).

Por eso, no puedo negar que cada vez que cierro un libro y lo coloco religiosamente en los estantes de cualquier biblioteca, me salta la duda de que allí, al acecho, todavía hay algo no resuelto que nos espera.
Leornardo Valencia (Guayaquil, Ecuador, 1969). Residió durante algunos años en Quito y Lima. Realizó estudios de ciencias sociales y políticas y cursó el doctorado en teoría de la literatura de la Universidad Autónoma de Barcelona, donde es profesor asociado y dirige los cursos de escritura creativa. Se dio a conocer con la novela El desterrado (Debate, 2000)que tuvo una excelente acogida de la crítica: " Un escritor con un envidiable porvenir " (Enrique Vila-Matas, Letras Libres), " Muy ambicioso en sus planteamientos estéticos " (El País), " Notable primera novela " (Christopher Domínguez). Por su libro de cuentos, La luna nómada (1995) ha sido incluido en varias antologías europeas y latinoamericanas. sus cuentos han sido traducidos al inglés, italiano y búlgaro.

Ella busca rostros que pintar y cuerpos de los que enamorarse, tal vez porque ama los rostros que pinta y no deja de pintar los cuerpos de los que se enamora. Ella vive para el arte, porque el arte para ella es una forma de vida, y la vida un modo de arte. Ella permanece soltera, porque le gustan los hombres, casi todos, y las mujeres, casi todas. Pero Jeanine no lo entiende y pretende casarse con ella, aunque Jeanine ya está casada.
“Ella anda” es un relato sobre el amor, la vida, la muerte, el arte –sobre todo lo que preocupa e inquieta a los seres humanos– que mereció el XXII Premio Felipe Trigo de Narración Corta.

«Nosaltres, els no religiosos, que procedim normalment de la ciència i de diversos medis i moviments ben allunyats de les Esglésies, entrem en aquells textos amb interès i respecte. Desconfiant dels seus traductors i comentaristes, confiem en la seva mateixa lletra, convençuts que diuen molt més sobre l’home que parla que les teories científiques o les doctrines polítiques que abans havíem donat per bones.»
Ni teòloga ni exegeta, la psicoanalista Marie Balmary ens proposa una nova lectura dels relats bíblics. La fidelitat estricta a la lletra, recuperant el que els segles han deformat, ens permetrà descobrir en la Bíblia l’adveniment del subjecte. El déu bíblic, que no exigeix submissió ni seguiment, es fa compatible amb l’afirmació del JO: l’ésser humà no és objecte sinó subjecte.
En aquesta obra, Balmary no dubta a polemitzar hàbilment amb Darwin, Freud i Lacan, al mateix temps que qüestiona dos mil anys de tradició exegètica.

«Tot em separa d’un monjo catòlic. Jo no crec en Déu i ell, probablement, no creu en l’inconscient. Per ell, la veritat és divina, s’ha manifestat als humans i fins i tot s’ha encarnat en un home. Per mi, la veritat és humana, ens resulta amagada i no ens arriba si no és a través d’allò que no sabem. La paraula li arriba de fora; a mi, de dins. Ell ha buscat viure més enllà de la condició humana amb el celibat, la pobresa, una comunitat d’homes, la vida religiosa. La meva vida i el meu treball, al contrari, estan immergits en la diferència dels sexes i de les generacions, en la societat del meu temps i la recerca científica.»

A través del diàleg filosòfic, Marie Balmary expressa la seva visió de les relacions entre religió i psicoanàlisi, a la recerca no tant del que guareix sinó del que salva.

És un diàleg on el verb creure es conjuga sense complements. Un intercanvi on un Déu que demana sacrificis —un ogre devorador d’ànimes— és confrontat a un Déu de la paraula que apel·la l’ésser humà a expressar un jo profund i un nosaltres significatiu. Una conversa que oscil·la entre l’agnosticisme i la creença, entre el judaisme i el cristianisme, entre l’experiència interreligiosa i el manteniment de les identitats.

La psicoanàlisi i la Bíblia es fonamenten en relats que donen compte, respectivament,d’experiències de l’inconscient i d’experiències del diví. No falten obstacles, però, a l’hora d’efectuar una doble lectura dels textos psicoanalítics i dels textos bíblics, atesa la desconfiança de la psicoanàlisi respecte de la religió i de la religió envers la psicoanàlisi. Balmary denuncia un «respecte excessiu» en la lectura de la Bíblia, respecte que ens fa incapaços de fer-ne una lectura viva, de trobar-hi un nou accés, d’apropiar-nos personalment del seu contingut. Si tan sagrat el considerem, el text bíblic pot arribar a esclavitzar-nos. La proposta de Balmary és llegir la Bíblia des de la psicoanàlisi per tal de comprendre per què la nostra cultura, que n’ha conservat el text, sembla que al mateix temps el vulgui amagar. La doble lectura de Marie Balmary se situa en un espai peculiar: «Tractant-se de les Escriptures a les quals es refereix la fe, he de precisar que aquí no em situo ni com a creient ni com a no-creient. ¿Potser seria més exacte dir: alhora com a creient i com a no-creient? Entre els humans, ¿qui pot dir de si mateix que és únicament una cosa o l’altra?»

El psicoanálisis y la Biblia se fundan en relatos que dan cuenta, respectivamente, de experiencias del inconsciente y de experiencias de lo divino. Sin embargo, no faltan obstáculos a esa doble lectura de los textos psicoanalíticos y de los textos bíblicos, como demuestra la desconfianza manifestada por el psicoanálisis hacia la religión y por la religión hacia el psicoanálisis. Balmary denuncia un «respeto excesivo» en la lectura de la Biblia, respeto que nos hace incapaces de hacer una lectura viva, de encontrar un acceso nuevo, de apropiarnos personalmente de su contenido. Si tan sagrado lo consideramos, el texto bíblico puede llegar a esclavizarnos. La propuesta de Balmary es leer la Biblia desde el psicoanálisis para comprender por qué nuestra cultura, que ha conservado el texto de las Escrituras, parece al mismo tiempo ocultarlas. La doble lectura de Marie Balmary se sitúa en un espacio peculiar: «Tratándose de las Escrituras a las que se remite la fe, debo precisar que no me posiciono aquí ni como creyente ni como no creyente. ¿Sería más razonable decir que lo hago a la vez como creyente y como no creyente? ¿Qué hijo de los hombres puede pretender ser únicamente uno, únicamente otro?»