PREMIO NOBEL DE LITERATURA 1987
«Brodsky carga el mundo de intensidad y lidia con sus percepciones en frases que brillan con imparcialidad en aquello que se les pide que sostengan. No existe voz ni visión remotamente parecidas».

The New York Times Book Review
En Marca de agua, un mosaico de cincuenta y una breves secuencias, Joseph Brodsky se sirve de sus visitas anuales a Venecia para meditar sobre la relación entre el agua y la tierra, la luz y la oscuridad, el tiempo presente y el pasado, el deseo y su satisfacción, la vida y la muerte.
Estampas poéticas, estampas venecianas, estas reflexiones acerca de la ciudad abren brechas en la memoria del escritor, que entrelaza recuerdos personales con hechos acaecidos en esta ciudad de agua, agua que, como él mismo dice, «la golpea y la rompe en pedazos, aunque al final la recoja y la lleve consigo hasta depositarla, intacta, en el Adriático». Esa percepción y ese contrapunto entre imágenes y pensamientos se asociarán para siempre en la mente del lector con el nombre de Venecia.

En esta diversa y rica colección de ensayos, Joseph Brodsky dedica una mirada reflexiva a sus tempranas experiencias de vida en Rusia y posterior exilio en Estados Unidos. Dando prueba de una extraordinaria erudición, Brodsky explora en esta obra temas tan variados como la dinámica de la poesía, el arte de la lectura, la naturaleza de la historia y las dificultades que asolan al escritor émigré. Incluye también el hilarante relato de un desastroso viaje a Brasil, consejos a sus alumnos, un homenaje a Marco Aurelio, y estudios sobre Robert Frost, Thomas Hardy, Horacio y otros autores y pensadores que merecieron su estudio y atención. Asimismo recoge íntegro el discurso que pronunció en la ceremonia de entrega del Premio Nobel de 1987, titulado «Inusual semblante», en el que parafraseando a Ajmátova afirma que: «El verso crece en verdad de la basura; y las raíces de la prosa no son más honorables».

Joseph Brodsky és un poeta per canviar les nostres vides. És la desembocadura d'un riu que ve dels grecs i dels romans, que s'amara de la tradició jueva, que devora l'alta literatura russa i polonesa dels segles XIX i XX i que arriba esplendorós a la literatura que l'acull, l'anglosaxona. Considerava la poesia com la forma suprema de l'al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l'envolta, i afirmava que quan s'escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».
Arquitecte de les imatges poètiques i geògraf de la dimensió entre l'espai i el temps, Brodsky deia que un poema sempre li arribava per una via musical, que s'anunciava per un so determinat, amb un so suau: «Només em queda omplir de paraules noves les formes velles. Els meus poemes sempre parteixen d'un to, obro les orelles i la resta és com tocar el piano amb el suport del pedal; si un té sort, els primers tons ja sonen bé. La poesia és un art de formes cultes que ja han estat descobertes i utilitzades per altres abans». Els qui el llegiu us adonareu que no és banal assegurar que tots aquests poemes són a vida o mort.
El poeta i assagista rus Iósif Brodski, més conegut com a Joseph Brodsky, va néixer a Leningrad l'any 1940. Va estudiar fins als quinze anys i amb dinou va ser empresonat per primera vegada. Dos anys després, va repetir l'experiència i als vint-i-cinc el van condemnar a cinc anys de treballs forçats acusat de parasitisme social. La seva sentència va ser indultada l'any 1965. Exiliat de la Unió Soviètica el 1972 i després d'una breu estada a Europa, es va instal·lar als Estats Units, on el 1977 va obtenir la nacionalitat nord-americana. Tota la seva vida va dedicar-la a l'autoaprenentatge i va esdevenir professor a les universitats de Michigan i Columbia. L'any 1987 va ser guardonat amb el premi Nobel. Va morir l'any 1996 a Nova York i, tal com ell havia expressat abans de la seva mort, les seves cendres van ser enterrades al cementiri de l'Isola di San Michele, a Venècia.

La marca de l’aigua és un llibre sobre Venècia, però és, sobretot, una interpretació singular d’allò que ens sedueix d’aquesta ciutat fabulosa: la combinació de llum i penombra, l’empremta del passat sobre la pedra, els reflexos de l’arquitectura sobre la superfície de l’aigua, l’atmosfera especial que sorgeix del contrast entre el que és perible i el que podria semblar immortal... Fruit d’una sensibilitat molt poca comuna, aquest bellíssim cant d’amor a Venècia del premi Nobel Joseph Brodsky és una guia d’excepció per deixar-se perdre d’una manera real o imaginària per la ciutat dels canals.

En Marca de agua, un mosaico de 51 breves secuencias, Joseph Brodsky se sirve de sus visitas anuales a Venecia para meditar sobre la relación entre el agua y la tierra, la luz y la oscuridad, el tiempo presente y el pasado, el deseo y su satisfacción, la vida y la muerte. Estampas poéticas, estampas venecianas, estas reflexiones acerca de la ciudad abren brechas en la memoria del escritor, que entrelaza recuerdos personales con hechos acaecidos en esta ciudad de agua, agua que, como él mismo dice «la golpea y la rompe en pedazos, aunque al final la recoja y la lleve consigo hasta depositarla, intacta, en el Adriático». Para el lector esa percepción y ese contrapunto entre imágenes y pensamientos se asociarán para siempre con el nombre de Venecia.

ANCORA & DELFIN

POESIA

Menos que uno es, en el sentido más amplio de la expresión, una magnífica autobiografía intelectual. Al lado de textos que son homenajes a su ciudad natal o a la memoria de sus padres, aparecen ensayos sobre poesía y poética. Sus análisis de la obra de escritores rusos como Ajmátova, Tsvietáieva y Mandelstam y de autores como Auden, Montale, Cavafis y Derek Walcott son explicaciones luminosas y absorbentes de la poesía del siglo XX. «Catástrofes en el aire», que aborda la historia y el futuro de la prosa rusa, es una exposición original y emocionante de la vida y la muerte de una tradición literaria. Inevitablemente, Menos que uno trata también de política. Ensayos como «Sobre la tiranía» y «Huida de Bizancio» constituyen profundas meditaciones sobre la historia y la edad moderna.