L’autor no hauria considerat mai la possibilitat de parlar sobre la seva mare. No podia imaginar un tema més inadequat per fer-ne literatura. La Rosa era una dona trista i avorrida amb qui, a més, no s’hi avenia gaire. Però tot va canviar quan el maleït diagnòstic ho va trasbalsar tot: alzhèimer. Va ser l’inici d’una cursa contra el rellotge, ja perduda abans de començar-la, per intentar rescatar els records d’aquella dona menuda, òrfena de ben petita, que havia patit una guerra, s’havia casat amb un home al qual no estimava i havia criat tres fills. Havia tingut sentit la seva vida? És molt difícil d’escatir quan noranta anys només abasten per omplir un grapat de fulls.

Iulian Dumitrescu era catedràtic de Geologia i Paleontologia a la Universitat de Bucarest. Seguint un pressentiment, va presentar-se a Castellar de n'Hug, a casa d'un antic bidell d'institut. Miquel Palau guardava un fragment de tauleta del temps en què feia d'arqueòleg aficionat. Dumitrescu el va sorprendre mostrant-li l'altra meitat de tauleta... trobada a l'altre extrem d'Europa. Com hi havia arribat? Com havia estat la vida de la persona que l'havia fabricada i decorada catorze mil anys enrere? I què hi tenien a veure, els neandertals, amb tot plegat? El cas és que hi havia ossos seus en el jaciment, i eren milers d'anys més moderns que les estimacions acceptades sobre l'època d'extinció d'aquests homínids.
Lluna va ser la primera a conèixer el foraster que arribava a la tribu dels llunaplena. Tot en ell era estrany: la forma de vestir, l'accent que tenia en parlar, el color dels cabells i, fins i tot, el nom. Es deia Nanuc, una paraula que no volia dir res. Ell explicava que en la llengua de la seva tribu significava «os blanc», però gairebé ningú no creia aquella història de llengües diferents, igual com no creien que hi hagués altres tribus més enllà de la infranquejable serralada de muntanyes que Nanuc assegurava haver travessat.

Novela juvenil