El contingut del llibre gira entorn de la variació i l'accés de variants dialectals a la norma. S'introdueix amb una caracterització del català medieval afaiçonat per factors interns, socials, històrics i geogràfics, amb sovintejats contactes amb l'occità, particularment intensos en el rossellonès; es mostra com el veïnatge amb l'aragonès ha provocat, des dels primers segles de la colonització, algunes interferències en el valencià. S'analitza, després, la contribució a la lexicografia d'autors com Joan Esteve, Onofre Pou, Antoni Font, Pere Torra, Joan Lacavalleria i Carles Ros (segles XV-XVIII), precisant-ne les fonts respectives i el grau de fidelitat a l'àrea dialectal pròpia de cada autor, una actitud que més tard es repetirà en l'obra restauradora de Fabra i els seus continuadors amb un impuls participatiu del model lingüístic. Segueix una discussió sobre l'oportunitat dels conceptes de gal·loromanisme i iberoromanisme aplicats al català, amb una nova llista d'antropònims d'origen occità. El llibre clou amb una distribució geogràfica dels noms populars de la Via Làctia amb la seva interpretació lingüística.

Aquest llibre té per base la consideració de l'espai com a denominador comú dels treballs recollits. Presenta en primer lloc una anàlisi dels mètodes d'estudi de la variació territorial, amb exemples catalans i romànics que demostren la utilitat de la geolingüística per a la interpretació històrica de fets dialectals; les mostres de l'Atles lingüístic del Domini Català i del Petit Atles Lingüístic del Domini Català il·lustren una nova manera d'interpretar l'evolució del lèxic i dels mecanismes fonètics i gramaticals en funció de l'espai, enriquida aquella amb noves aportacions sobre la procedència aragonesa i no mossaràbiga de certs mots així com sobre aspectes de la cultura popular, com és ara l'anàlisi del joc del Pare Carabasser, que podria semblar local però que coneix, amb petites variants, una àrea pràcticament pancatalana. En relació amb la normativa, queda palesa, des de Torra (1640) fins a Fabra, la voluntat integradora de variants diatòpiques en el model estàndard i també les limitacions en l'acceptació d'aquestes a causa d'un coneixement incomplet dels dialectes o de criteris restrictius.