El narrador d'aquest llibre ha decidit passar sol les últimes setmanes de la seva vida. Ho fa a Clarmont d Alvèrnia, a l'extrem nord d'Occitània. Camina, rumia, tasta plats, guaita prostitutes, beu vi, té converses variades, de banals a sorprenents. I fa el turista. Tot li serveix per parlar de la desaparició, la seva o, més sovint, la de la seva llengua. I no podent fer-se entendre dels seus, és a la humanitat sencera que parla.
"Res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda. Com més morta una llengua, més viu s'hi troba el fantasma." Ho deia Isaac Bashevis Singer parlant del ídix i ho podem aplicar a la llengua de Joan Bodon, escriptor genial i caçador de fantasmes: l'occità dels trobadors provençals cultivat en ple segle XX. La seva és una obra inconfusible que troba la transcendència en les coses concretes: una perla negra de la literatura, una troballa traduïda al català i prologada per Joan-Lluís Lluís.

A la França d'entre guerres, encara hi sobreviu una rara secta catòlica: la d'aquells que no reconeixen l'Església d'ençà que el Papa va pactar amb Napoleó més d'un segle enrere. El nen Catoia, dit l'Enfarinat pel costum d'empolvorar-se els cabells com al segle XVIII, és l'últim descendent d'una família occitana de refractaris. La seva infància hauria pogut ser la de qualsevol noi de la ruralia si no fos pel seu avi, que el prepara perquè sigui l'hereu de la Petita Església contra la voluntat de la mare. Catoia l'enfarinat és la novel·la major de la literatura occitana moderna, i una esplèndida metàfora de les comunitats que agonitzen en una marginació voluntària.