On és exactament la Llitera? Com s'hi viu? Quin català es parla en aquesta comarca de l'Aragó? La passió per caminar i descobrir ha dut a Josep M. Espinàs, aquesta vegada, a una terra plena d'interrogants per a molta gent.

On és exactament la Llitera? Quin català es parla en aquesta comarca de l'Aragó? La passió per caminar i descobrir va dur Josep M. Espinàs a una terra de pas plena d'interrogants per a molta gent. El 1990, caminant per la Llitera amb sol i amb tempestes, amb totes les sorpreses d'un viatge com aquest, Espinàs converteix l'experiència d'anar a peu en una narració viva, en una crònica que es llegeix com si el lector també s'aventurés amb l'escriptor per camins desconeguts. "Tota la Llitera a peu?, això no ho ha fet mai ningú!", li van dir els lliterans.

Viatge a la frontera de la llengua és una obra excepcional en la literatura de viatges de Josep M. Espinàs, tant per l'escenari com pels fets que s'hi narren. Amb aquest llibre, l'autor aporta un testimoni directe i apassionat dels pobles de la comarca.

«Són molts anys d’escriure. Una colla de llibres i un article cada dia durant trenta-cinc anys. Naturalment, he rebut moltes cartes dels lectors. Cartes emotives, cartes inquietants, cartes divertides i cartes amargues. Rellegint-les, ara, m’he adonat que són una suma de vides. I quan he decidit contestar-les –o comentar-les– també he comprès que en aquests textos de resposta jo hi he posat una part de mi mateix, de les meves idees, dels meus sentiments, de la meva visió sobre els temes més diversos. De fet, aquesta col•lecció de respostes són successives confessions. Penso que el lector hi trobarà una mica de tendresa, una mica d’ironia, una mica de solidaritat amb qui m’escriu o una mica d’indignació. Aquest llibre, com diu el seu títol, és una història escrita entre els més diversos lectors i jo. Ells s’hi retraten i jo també. I potser, a més, aquestes cartes recullen l’aire d’un temps. I d’un país.»

Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta. «La vida fuig i no s’atura una hora», va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M’agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina. Perquè la vida sí que s’atura, admirat Petrarca. El que no s’atura és el temps. La vida s’atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la. Carrego lentament la pipa. L’encenc. S’enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener. Gener és una paraula que prové del llatí janua, que significa «porta». Obro ara la porta d’aquesta hora nova. La vida sempre escriu. És el temps el que esborra. JOSEP M. ESPINÀS La gran audàcia de Josep M. Espinàs, allò que el converteix en un escriptor singular, és la constant referència a la naturalesa transparent de cada cosa. No es refugia en allò que és concret per no haver de mirar el món. Al contrari. Només en cada objecte i en cada cas concret el món es fa visible. Aquesta selecció de 36 anys d’articles m’ha fet descubrir un Espinàs nou, més poderós, sensual i radical. Llegir-los tots d’un glop ha tingut en mi un efecte molt intens». JORDI GRAUPERA autor del pròleg

Aquestes són algunes de les frases que s'han dit sobre la prosa d'Espinàs, que els seus lectors poden retrobar ara amb La vella capitana, un llibre d'emocions i lucidesa.

«El respecte em sembla compatible amb alguns apunts satírics. He evitat tant com he pogut el to transcendent i solemne i m'he acostat a la mort com a fet natural, quotidià, repetit. Però ple de matisos.

»La meva mirada aspira a ser una personal reflexió sobre un fet íntim i alhora social, a vegades amb un punt d'humor, perquè la mort és, també, un fet vital.»
Josep M. Espinàs

Ressenyes:
«Una claredat expositiva poc comuna en els savis. Traspassa idees i emocions.»
J.C. Girbés

«Un català lluminós, planer, sense greix ni adjectius.»
J.D. Bezsonoff

«Darrere de la seva senzillesa hi ha un depurador tenaç.»
F.M. Álvaro

«És el nostre envit especial a la quotidianitat.»
T. Sala

«En la línia de Montaigne, examina racons de la consciència en què solem fer-nos trampes.»
A. Pla Nualart

L'últim traginer ens transporta a un temps en què el Pallars i la Vall Aran no tenien estacions d'esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó de menjador d'una antiga fonda. El lector s'aventura amb l'escriptor pels camins i les valls d'aquestes contrades, en una crònica que reviu un món rural perdut i nostàlgic de mitjan anys cinquanta.

Josep M. Espinàs, a través d'aquesta crònica del 1956, reviu uns fets, uns personatges i un paisatge que avui ja formen part del passat, però que l'autor manté vius per sempre amb el seu testimoni de narració viva.

Espinàs comparteix l'experiència de caminar per un Priorat en temps de verema, amb costums i personatges que avui semblen inventats.

El 1957 Josep M. Espinàs va conèixer un Priorat del qual, amb l'excepció del vi, se'n tenien molt poques notícies, en una època en què encara es traginava el raïm en rucs i s'anava a buscar l'aigua a la font amb àmfores.

En el llibre A la taula dels altres, l'escriptor camina per aquesta comarca durant la verema i passeja per uns pobles on un foraster és una raresa. Espinàs esmorza i conversa amb la gent que troba a les vinyes i coneix una sèrie de personatges curiosos que, a través de la mirada de l'escriptor, hi apareixen molt ben retratats.

El que era una crònica de viatge, fidel a la realitat, ara s'ha convertit en una narració que reviu un món que forma part del nostre passat.