Es una noche inmensa y sin estructura. Pero se apostrofa con nuestro corazón. Es media tarde, hace buen tiempo, papá se levanta las mangas de la camisa. Un perro ladra fuera, los olmos rumorean, el grifo del lavadero gotea. Se oyen los golpes de mi hermano, trastea en el taller del jardín. Mamá está abajo, atendiendo el negocio o más bien esperando el primer cliente de la tarde. La casa huele a faena, a comida fría. Un cierto olor de tierra, de tomates, de patatas sobre la paja, de ausencia. Recostado sobre el fregadero, descansando del día, del trabajo, de la enfermedad, de la vida, que en los últimos años se emperra en considerar una farsa, mi padre contempla una nube. Sonríe bajo el bigote rojo.<BR>Te echo de menos.<br><br>

Hi ha una nit immensa i sense estructura. Però s'apostrofa amb el nostre cor. És mitja tarda, fa bon temps, el pare va arremangat. A fora borda un gos, els oms fressegen, l'aixeta del safareig degota. Se senten els cops del meu germà, feineja al taller del pati. La mare és a baix, atenent la botiga o més aviat esperant el primer client de la tarda. La casa fa olor de treball, de menjar fred. Una certa olor de terra, de tomàquet penjat, de patates sobre la palla, d'absència. Assegut sobre la pica, descansant del dia, de la feina, de la malaltia, de la vida, que als darrers anys s'entossudeix a considerar una farsa, el meu pare contempla un núvol. Sota el bigoti vermell, somriu.<BR>Et trobo a faltar.<br><br>