Iván Tubau nació en Barcelona en 1937. Se educó cerca de Toulouse cuando era niño y en Madrid cuando era joven. Estudió arte dramático, periodismo y filología francesa. Sus libros de poesía publicados son Domicilios transitorios (Laertes, 1984, primera edición), Les ostres i el vi blanc (Edicions 62, 1987), Vendrán meses con erre (Hiperión, 1991), La quijada de Orce (Lumen, 1997) y Semen (Bromera, 2004). Ha obtenido premios de Poesía en catalán/valenciano (Enric Ferran, 1991; Jocs Florals de Barcelona, 2001; Ausiàs March de Gandia, 2003) y en 1998 se editó una antología de sus poemas en español realizada por Ana María Moix (Plaza & Janés).

El divan d'Ivan va ser, a finals del segle passat, el programa de televisió emblemàtic, dels catalans que van protagonitzar la transició entre el segle 20 i el 21. De la repressió sota la dictadura franquista a la llibertat sexual de les dones amb la píndola i abans de la sida, del somni comunista a la caiguda del mur Berlín. Al Divan d'Ivan van hi van parlar de la seva vida personal i dels seus sentiments, tal com raja, comediants, polítics, escriptors, artistes, futbolistes, empresaris o militants gais i veterans de la nova cançó. Transcrites amb fidelitat absoluta, les converses del Divan adquireixen, llegides en aquests inicis del segle 21, un interès històric excepcional i constitueixen l'autoretrat impagable d'aquella generació i en alguns casos el testament dels que van morir abans d'hora.
Afegint a la seva feina de periodista la de filòleg, Ivan Tubau analitza la llengua col·loquial dels entrevistats i en sotmet les seves característiques -dialectals o fruit del contacte de llengües- a una enquesta entre estudiants de periodisme i professionals destacats: locutors i periodistes; assessors i correctors; directius d'emisores; professors de periodisme audiovisual i lingüistes. Iniciat el segle 20 i en un context de rígida normalització lingüística escolar i mediàtica contrestada per noves allaus inmigratòries hispanoparlants procedents d'Amèrica llatina, les conclusions de l'estudi es poden considerar com a llibertàries, possiblistes i, sobretot, realistes.
Ivan Tubau és doctor en filologia francesa i catedràtic de periodisme cultural a la universitat de Bellaterra, on ensenya i investiga des de 1975.

Ivan Tubau efectua un discurs an- tinacionalistg que fins ara no s'havia fet en català. A Catalunya hi ha mitja dotzena de firmes que són irresistibles i ens obliguen a llegir des de la primera fins a l'última ratlla: la de l'Ivan Tubau és una d'aquestes firmes. És dels convençuts que, per anar bé, la llengua escrita ha de ser un reflex de la parlada: no renuncia mai a escriure res. Quan vaig llegir les primeres columnes de l'Ivan Tubau, ho vaig tenir molt clar: jo algun dia, quan fos gran, faria articles com aquells. Jo diria que és més antinacionalista espanyol que antinacionalista català, encara que és antinacionalista de tots els nacionalismes. Ha aconseguit puntuar sempre els seus textos d'acord amb l'entonació, de tal manera que es poden llegir en veu alta sense que l'oient perdi cap matis. Vaig aprendre a escriure articles amb aquest llibre, i ara me'ls paguen a un quart de quilo cada un.
Amb ironia, sarcasme i cachondeo, dóna a entendre que el nacionalisme és una estupidesa i el Freedom for Catatonía, que jo vaig cantar amb unció, un eslògan de pa sucat amb oli. Els articles aquí recollits són dels més brillants, incisius i amens que poden llegir-se.
No conec gaires periodistes tan preocupats per la llengua dels seus textos, i molt pocs escriptors que marquin tan de prop els correctors com ho fa ell. Un marcatge implacable, que demostra un gran coneixement de la normativa: només els qui la dominen es poden permetre el luxe de transgredir-la.
Aquests textos han motivat moltes cartes en pro i en contra als diaris, i això és bo. Però ningú li ha disparat al seu autor un tret a la cama, i això encara és millor: si com deia De Gaulle els antipatriotes també eren França, Ivan Tubau també és Catalunya.
¿De qui és cada una d'aquestes frases? ¿D'un director i presentador de telenotícies al Canal 33? ¿D'un ex-senador de l'Entesa dels Catalans? ¿D'una doctora en psicologia que parlava de sexe a la televisió? ¿Del cap d'edició i correcció del diari Avui? ¿D'un professor de la Universitat Pompeu Fabra? ¿D'un xarnego agraït contractat per l'Àngel Colom? ¿Del fundador lingüístic de Catalunya Ràdio? Qui llegeixi aquest llibre ho sabrà, i a sobre podrà aprendre a escriure articles en català.

Quina llengua espontània se sent als mitjans audiovisuals de Catalunya? Com parlen els entrevistadors i els entrevistats? Quin català fan servir els «famosos», siguin polítics, pintors, escriptors, humoristes gràfics, cantants, empresaris, sociòlegs, militants gais, actrius o futbolistes? Aquest llibre, seguint la línia de recerca iniciada per l'autor amb El català que ara es parin —un dels grans èxits editorials recents—, estudia la llengua televisiva de 26 personatges públics: Macià Alavedra, Vicent Andrés Estellés, Anna Balletbó, Maria Aurèlia Capmany, Armand Cardona Tor- randell, Alberto Closas, Xavier Elorriaga, Carles Ferrer Salat, Josep-Vicent Marqués, Andreu Martín, Ovidi Montllor, Federica Montseny, Guillermina Motta, Jaume Perich, Jordi Petit, Francesc Pi de la Serra, Núria Pompeia, Baltasar Porcel, Juanjo Puigcorbé, Carles Rexach, Rafael Ribó, Antoni de Senillosa, Julieta Serrano, Jordi Solé Tura, Manuel Vázquez Montalbán i Joan-Pere Viladecans. Fins a quin punt la parla viva s'allunya de la normativa? O potser ja és hora de preguntar: No serà que la normativa queda massa lluny de la parla?
Una enquesta raonada sobre dotze casos concrets en què normativa i parla divergeixen és contestada per periodistes, locutors, assessors lingüístics, directius d'emissores, lingüistes, professors de periodisme i estudiants. El resultat permet a l'autor d'argumentar la necessitat d'una reforma de la normativa establerta per Pompeu Fabra quan encara no existia la televisió.