El quotidià forma la trencadissa del temps, que és casa meva. Tessel·les multiformes, cromàtiques, contigües i en línia recta, tot ho delimiten. Entonen lletanies. Es projecten en l'aire. El record tremola en la intersecció on la màgia esclata, mentre el sol degoteja en la nuesa original que transita l'herba. Tant se val si res no se celebra. Sempre hi ha una mènada amb un càntir ple d'aigua celeste i vibra el món sobtat i renascut.
Els pensaments fan travesses. Caminen, lents i imprecisos. Enrajolen cromatismes en mapamundis sense ruta, on reguers de tinta prenen volada més enllà del que són; a prop del que significa el ris de les onades o l'olor de prunes que encatifen la terra. Els versos dansen, isolats. Amb el temps, amb la mandra. Amarats d'aromes que s'enganxen.

La poesia és aire que canta i reverbera, un enfilall de lletres que dringuen fràgils, els cercles d’onades que parpellegen, el zum-zum d’una abella sobre una flor.
També és poesia, però, unes imatges simbòliques que cerquen la metàfora, unes ombres que voleien en l’obaga, un cap absort, una tempesta, l’udol d’uns gossos, unes cendres, unes ales de corb, una boira afamada, un esbós, una aranya, el silenci, o un penell.
Miríades de lletres la componen i l’abstracció la dibuixa, amb ecos o notes descalces de simfonies prestades.
Si tu, que em llegeixes, et demores en qualsevol dels mots d’aquesta sinopsi, entra dins del recull i cerca’ls. Tal vegada així t’adonaràs que formes part d’aquest palanquí ple de nostàlgia, trencadís de teulades i de nit.