En Grigori Mikhàilovitx Litvínov, un jove ben plantat, culte i raonable, espera la seva promesa Tatiana a la ciutat alemanya de Baden-Baden, el punt de trobada predilecte, a l’època, dels russos benestants. Però la seva vida fa un tomb quan topa per casualitat la captivadora Irina Pàvlovna, que anys enrere l’havia deixat per casar-se amb un militar ric i pretensiós que li va permetre assolir una posició social elevada. La flama de l’antic amor sembla que torna a néixer en ells, però ¿podrà trencar, aquest amor, les obligacions que tots dos han contret, o els destrossarà el cor per segona vegada? Retrat punyent i irònic de la burgesia, aquesta novel·la, que va suscitar indignació a la Rússia del seu temps, és una clara mostra de la millor narrativa del segle XIX.

En el Moscou més elegant i refinat, un jove queda encisat en conèixer l’enigmàtica Susanna Ivànovna, que és fillastra d’un despòtic professor de música. Necessita saber-ne més coses, i entendre les tràgiques circumstàncies per les quals es troba sola i desemparada entre estranys, com «una coloma blanca enmig d’una bandada de corbs negres». L’amor més tràgic i les passions és fosques brillen com mai en l’exquisida prosa de Turguénev.

En el Moscú más elegante y refinado, un joven queda prendado de la enigmática Susana Ivánovna, hijastra de un despótico profesor de música. Necesita saber más de ella, y entender las trágicas circunstancias por las que se encuentra sola y desamparada entre extraños, como «una paloma blanca en una bandada de cuervos negros». El amor más trágico y las pasiones más oscuras brillan con luz pròpia en la exquisita prosa de Turguénev.

Una nit, recordant els vells temps amb dos amics, Vladímir Petróvich rememora el seu primer amor. Amb setze anys, passa l'estiu a la finca dels pares, quan s'enamora apassionadament de la jove Zinaïda, de vint-i-un. No és l'únic, ja que els encants de la noia atreuen un eixam de pretendents, i la seva passió no corresposta aviat es transformarà en turment, tot i que desconeix qui és el seu rival principal. El primer amor és una mostra magistral del talent de Turguénev per plasmar les sinuositats de l'ànima humana, amb un retrat commovedor i poètic de l'amor adolescent, tan tendre, tan mal·leable, tan dolorós. Per a Turguénev l'amor era «una sensació que no hauria sabut anomenar, però que ho contenia tot: tristesa, alegria, pressentiment del futur, desig i por de la vida». «Per a mi Turguénev és el més gran escriptor de tots els temps.» (Ernest Hemingway)

Viazovnín, un hombre de mundo al que la fortuna dejó de sonreír hace tiempo, decide volver a la finca familiar, donde entabla amistad con su vecino Krupitsin. A pesar de que tienen poco en común: uno es culto y elegante, rubio y alto, y el otro es descuidado y poco leído, moreno y regordete. Los dos amigos dejan pasar los días tranquilamente, hasta que Krupitsin aconseja a Viazovnín que se case y que ponga orden en su vida, y se ofrece para presentarle unas cuantas mujeres que bien podrían merecer su consideración. Pero ¿cómo elegir la más conveniente? Y sobre todo, ¿qué supondrá la entrada de un elemento femenino en su amistad, hasta entonces inquebrantable?

Viazovnín, un home de món que de mica en mica ha anat perdent la seva fortuna, decideix tornar a la finca familiar, on es fa molt amic del seu veí Krupitsin. Tot i que tenen poc en comú: mentre que l’un és culte i elegant, ros i alt; l’altre és descurat i poc llegit, morè i cepat. Els dos amics deixen passar els dies mandrosament, fins que Krupitsin aconsella Viazovnín de posar ordre en la seva vida i triar esposa, i s’ofereix a presentar-li unes quantes dones que bé es podrien merèixer la seva consideració. Però com encertar en la tria? I sobretot, què suposarà l’entrada d’un element femení en la seva amistats, fins aleshores de pedra picada?

Poco antes de morir, Chulkaturin decide iniciar un diario con el que se despedirá de este mundo. No sabe qué puede contar, pues se considera, simplemente, un hombre superfluo, prescindible por completo. Su infancia fue normal y no ha hecho nada reseñable en toda su vida. Tampoco se ha preocupado por sus relaciones con los demás. Ni siquiera cuando conoció a Yelizaveta...
El concepto de hombre superfluo, como hombre inteligente, sensible e idealista pero nihilista e indeciso, se hizo popular gracias a la publicación de esta obra de Iván Turguénev en 1850. Este es un personaje tipo en la literatura rusa del siglo XIX y su recurrente presencia en poemas, novelas y teatro acabó convirtiéndolo en un arquetipo nacional.
Juan Berrio ha ilustrado magníficamente este clásico inolvidable.