La història dels avis de l'autor, morts a Auschwitz, serveix per reconstruir l'Europa convulsa de la primera meitat del segle XX.

Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i docu-ments, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques... De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust.

En aquest marc, víctimes anònimes de la història que tot ho esclafa, sorgeixen els fantasmes d’aquest llibre, els avis d’Ivan Jablonka: jueus polonesos, ell tapisser, ella costurera, militants comunistes que van patir persecució i captivitat, van haver de fugir a França, van tenir-hi dos fills –un dels quals, el pare de l’autor– i van ser deportats a Auschwitz arran de l’ocupació, on se’n perd la pista i sorgeixen algunes hipòtesis sobre el que hi van viure, tot i que sobre el final no hi ha cap dubte.

L’autor, que com a historiador ha abordat amb gran habilitat, intel·ligència i estratègies narratives tant la crònica de successos –al bru-tal Laëtitia o la fi dels homes– com la crònica familiar –al deliciós Una casa amb rodes–, se submergeix aquí en el passat europeu a través d’uns avis desapareguts molt abans que ell nasqués. Allò particular il·lumina allò col·lectiu, i aquesta investigació en les arrels familiars perdudes a l’Holocaust serveix per reconstruir tota una època, un món les injustícies i atrocitats del qual del qual s’han de conèixer.

Un ensayo necesario que indaga en cómo deben superarse las masculinidades tóxicas mediante nuevos modelos no basados en la virilidad y la violencia.

Patriarcado, revolución feminista, sociedad igualitaria: he aquí los conceptos en los que se centra este ambicioso ensayo de Ivan Jablonka. Si en la impactante crónica Laëtitia o el fin de los hombres el autor exponía un caso extremo de hasta dónde puede conducir la masculinidad tóxica, aquí analiza ampliamente este tema desde las perspectivas histórica, sociológica y cultural.

Aborda en el libro los orígenes del patriarcado en las sociedades y en las religiones, basados en el hecho de que, al no tener la capacidad de procrear, el hombre optó por apropiarse del control de la sociedad. Esto da lugar a masculinidades tóxicas, que deben superarse mediante la asunción de unos nuevos modelos no basados en la virilidad y la violencia. Es el camino hacia una verdadera sociedad igualitaria, con justicia de género, que deje atrás el modelo patriarcal. Y esta redefinición de la masculinidad viene acompañada de la emancipación de la mujer en materias como la amorosa y conquistas como la autosatisfacción y el consentimiento explícito.

Un libro brillante y necesario, que aborda un tema de candente actualidad con mirada larga y sin dogmatismos.

Aquest és un llibre sobre una família francesa que als anys vuitanta solia passar les vacances en una autocaravana, una casa amb rodes, recorrent Itàlia, Portugal, Espanya, Grècia, el Marroc... És una història personal, ja que la família és la de l?autor quan era petit, però també és una història col·lectiva, perquè totes les famílies aspiren a acariciar la felicitat durant les vacances. També és un llibre sobre la infantesa com a paradís perdut; un homenatge de l?historiador Ivan Jablonka als seus pares; una reflexió sobre la relació entre generacions i sobre el moment en què un mateix esdevé pare i assumeix una responsabilitat envers els fills. En aquestes pàgines hi ha una mirada històrica sobre França i Europa (i, també, pinzellades sobre els Estats Units). S?hi entreveuen els horrors del passat ?el pare de Jablonka va ser un orfe de la Shoà? i l?esperança de poder construir un món millor. Després de la crònica punyent de Laëtitia o la fi dels homes, Jablonka agafa aquí com a punt de partida l?experiència personal. I construeix una obra concisa, estructurada en capítols breus, amb aire de quadern de notes, però que és un autèntic compendi d?experiències universals. El resultat és un text mestís que es mou sinuós entre la narració íntima i l?assaig sociològic i cultural. I és en aquest encreuament de gèneres on brota la força literària de l?obra.

Laëtitia Perrais tenia divuit anys quan va ser violada, assassinada i esquarterada la nit del 18 de gener de 2011. Al cap de dos dies, la policia va detenir l’assassí, però aquest es va negar a confessar on era el cadàver, que va trigar setmanes a aparèixer. El crim va arribar als mitjans de comunicació i va commoure tot França. D’aquí va saltar a la política, i el llavors president Nicolas Sarkozy, en un gest d’oportunisme populista, va carregar contra els jutges i les esquerdes del sistema judicial, perquè l’assassí acumulava un llarg historial de detencions. Aquest llibre recompon el macabre crim, la reacció política, social i judicial, la personalitat de l’assassí i la investigació policial, però sobretot reconstrueix la història de la noia a través dels seus missatges a les xarxes socials, el testimoni de la seva germana bessona i de l’entorn on va viure. I el que apareix és algú que portava molt de temps patint la violència masculina: fi lla d’un pare que abusava de la seva dona, acollida per una família el cap de la qual va violar diverses noies, inclosa la seva bessona, la Laëtitia ja era una víctima abans de ser notícia. En part crònica de successos, en part novel·la de no fi cció, en part història, sociologia i denuncia política, aquest llibre inquisitiu i pertorbador va rebre el 2016 el Premi Médicis, el Premi Le Monde i el Prix des Prix, atorgat entre els guanyadors dels principals guardons de la rentrée francesa. «Probablement l’obra de l’anomenada “no fi cció criminal” francesa més important des de L’adversari d’Emmanuel Carrère» (Baptiste Liger, Lire).

Laëtitia Perrais tenía dieciocho años cuando fue violada, asesinada y descuartizada la noche del 18 de enero de 2011. Dos días después, la policía detuvo al asesino, pero este se negó a confesar dónde había escondido el cadáver, que tardó semanas en aparecer. El crimen llegó a los periódicos y conmocionó a Francia. De ahí saltó a la política, y el entonces presidente Nicolas Sarkozy, en un gesto de oportunismo populista, apuntó hacia los jueces y las fisuras del sistema judicial, porque el asesino acumulaba un largo historial de detenciones previas.
Recomponiendo las piezas del puzle, este libro desgarrador aborda el macabro crimen, la reacción política, social y judicial, la personalidad del asesino y la investigación policial, pero sobre todo reconstruye la historia de la chica asesinada a través de sus mensajes en las redes sociales, del testimonio de su hermana gemela y del entorno en el que vivió. Y aparece la figura de alguien que llevaba mucho tiempo padeciendo la violencia masculina: hija de un padre que abusaba de su mujer, adoptada por una familia cuyo progenitor violó a varias chicas, incluida su hermana, Laëtitia ya era, mucho antes de saltar a los titulares de los periódicos, una víctima.
En parte crónica de sucesos, en parte novela de no ficción en la estela de A sangre fría y El adversario, en parte historia, sociología y denuncia política, este libro inquisitivo y perturbador recibió en 2016 el Premio Médicis y el Premio Le Monde.

Este es un libro sobre una familia francesa que en los años ochenta pasa sus vacaciones en una autocaravana, una casa rodante, y en ella recorre Italia, Portugal, España, Grecia, Marruecos? Es una historia personal, ya que la familia es la del autor cuando era niño, pero también colectiva, porque todas las familias aspiran a acariciar la felicidad en vacaciones. Es también un libro sobre la infancia como paraíso perdido; un homenaje de Ivan Jablonka a sus padres; una reflexión sobre la relación entre las generaciones y sobre el momento en que uno pasa a convertirse en padre y asume una responsabilidad hacia sus hijos. En sus páginas aparece una mirada histórica sobre Francia y Europa (y hay además pinceladas sobre Estados Unidos). Y asoman los horrores del pasado ?el padre de Jablonka, además de profesor en Stanford, fue un huérfano de la Shoá? y la esperanza de poder construir un mundo mejor para las nuevas generaciones, siguiendo ese precepto de la Declaración de Independencia americana del derecho a «perseguir la libertad». Tras la desgarradora crónica de Laëtitia o el fin de los hombres, Jablonka toma aquí como punto de partida la experiencia personal. Y construye una obra concisa, estructurada en capítulos breves, con aire de cuaderno de apuntes de apariencia liviana, pero que es un auténtico compendio de experiencias universales. El resultado es un texto híbrido y mestizo, que se mueve sinuoso entre la narración íntima y el ensayo sociológico y cultural. Y es en ese cruce entre géneros donde brota su seductora fuerza literaria.