Mestre immillorable a l’hora de modernitzar la tradició i, a través dels personatges del mite, mostrar-nos la incertesa i la vacuïtat de les accions humanes, Iannis Ritsos ens ofereix en aquest llibre de llibres la seva particular visió del món. Com afirma el professor Marcos en la introducció del volum, «en lloc de dirigir la vista cap al futur, el poeta gira els ulls vers el passat, mira cap a la seva terra d’origen i torna a la vida els personatges mítics instal·lant-los en un paisatge híbrid on conviuen els elms i les màscares daurades dels guerrers aqueus i troians amb els vulgars autobusos contemporanis de turistes estrangers». Aquesta és la quarta dimensió, on conflueixen totes les èpoques de la cultura grega, i que ens permet descobrir una de les obres més belles i singulars del segle XX.

L'exili i l’empresonament són una constant en l’obra de Iannis Ritsos. Repeticions aplega, per primera vegada en català, els poemes escrits durant el seu internament en el camp de concentració de Leros (1967-1968) i el seu arrest domiciliari a Karlóvassi de Samos (1968-1970), en el marc de la tristament famosa dictadura dels Coronels. Durant aquest període, Ritsos tornà a passar per l’amarga experiència de l’exili, ja viscuda anys abans, al final de la guerra civil grega (1948-1952), que li suposà, en aquella ocasió, la reclusió en els camps de concentració de Leros, Makrónissos i Àios Stratis. Aquest període de privació de llibertat i d’isolament físic i moral absolut, agreujat pel càncer que se li diagnosticà durant la seva estada a Leros, lluny d’atuir-lo, l’esperona fins al punt que les obres escrites durant aquest temps —que, quan no aconseguia de fer arribar clandestinament a l’estranger, sovint enterrava per salvar-les de la fèrria censura dels Coronels— són considerades unànimement per la crítica com els seus millors reculls.

¿I si Persèfone no va ser raptada per Hades, sinó que s’hi va lliurar sense oposar resistència, captivada per la virilitat del déu i desitjosa —lluny d’aquest món nostre tan tèrbol— de la llibertat que atorguen les ombres? ¿I si Àiax, el gran heroi, s’hagués plantejat la inutilitat dels combats, sabedor que cap victòria ni cap derrota no és nostra i que els honors no valen res? ¿I si Neoptòlem, el fill d’Aquil·les, ja s’hagués preguntat per què els homes són menats com xais a les guerres pels interessos dels altres? En aquest llibre, Ritsos esdevé un mestre insuperable a l’hora de modernitzar la tradició i, a través dels personatges del mite, fer-nos veure la incertesa i la vacuïtat de les accions humanes.

Micenes és avui un munt de pedres que visiten un sens fi de turistes, i el pas inexorable del temps gairebé ha esborrat el record dels palaus formidables, de la nissaga reial dels Atrides, de la glòria i la prosperitat d’antany. Només el geni de Ritsos pot aprofundir, gràcies a la literatura, en aquest record: una Electra vetusta i decrèpita que es passeja pels replecs de la memòria, Orestes arrossegat indefectiblement per un destí de venjança i el revellit Agamèmnon, que, tot just tornat de Troia, està a punt de ser degollat per la seva dona, ens fan descobrir d’una manera absolutament colpidora la vanitat de tot plegat.

L’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Ritsos, va anar a la casa atenesa de la poetessa Melissanthi per expressar-li el condol per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, la dona li va dir que l’acompanyaria fins al cap del carrer. I després un tros més, i un altre, fins que van arribar a casa d’ell. Després ella se’n va tornar. El carrer feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena que naixia. Aquesta senzilla anècdota que Doukaris explicà al seu amic va donar peu a aquest monòleg poètic, un dels més bells que s’hagin escrit mai.
[Traducció de Joan Casas]