Gabriel Galmés va ser un dels més destacats novel·listes en llengua catalana dels últims anys. Des dels seus primers relats fins a les quatre novel·les que va escriure, en tots els seus llibres s’hi reconeix una veu potent i singular. Però va ser també un escriptor de premsa notabilíssim i formidable. Faceciós, amb una bonhomia irònica d’arrel qui sap si més britànica que local, va saber ridiculitzar, amb un estil vigorós i fibrat, però ple tanmateix de veritable simpatia, les manies domèstiques que a cops han quedat establertes com a veritats respectables entre nosaltres. A 'Vull una estàtua eqüestre' s’hi reuneixen textos triats que va escriure per a la premsa dels anys 1990 a 2001. El lector hi trobarà el Galmés més exhilarant i impertinent, però també l’ésser humà càlid i entranyable que s’apropa al món amb la curiositat i l’empatia que solament els grans saben tenir.

Res en aquesta novel·la no és fals: ni les trifulgues d?una nit de dissabte d?uns personatges a la deriva (amb un seguit de situacions decididament còmiques i més aviat poc heroiques) ni la selva de plàstic que els fa de decorat. L?obsessió dels personatges per aparentar dignitat, i fins i tot glamour, ens fa oscil·lar entre la tendresa i el riure, i ens ofereix el retrat cruel d?un final de segle sense grans ideals però amb moltes majúscules. El rei de la selva és una novel·la d?amor.

La vida perdurable ens presenta, principalment, el despertar d’una consciència i una crisi sentimental. Però, més enllà de l’argument de base, els seus protagonistes -que es mouen en l’ambient ambigu d’una ciutat petita: Manacor, a l’illa de Mallorca- viuen la sensació dolorosa d’oscil·lar entre allò que és sòlid i allò que és fugisser; entre allò real i intocable i allò passatger i fictici; entre el que són les escorrialles d’una joventut despreocupada i el que significa l’edat adulta. com a les grans novel·les clàssiques, el retrat de costums no és una finalitat en ell mateix, sinó un mitjà per destriar, als comportaments humans, tot allò que la vida conté d’indefens i de feble.

Alguns personatges d?El rei de la casa (la primera novel·la de Gabriel Galmés) tenen avui trenta-cinc anys. Titus Palmer torna de Brussel·les, i Annabel Artigas, que havia estat el seu amor secret de joventut, s?ha casat amb Xim Valls. L?estupefacció d?un advocat que «no havia tingut mai la sensació de fer el que se suposa que fan les persones adultes», la fatxenderia de qui es creu un guanyador amb poders de seducció ilimitats i una Cati esbojarrada perfilen?conjuntament amb personatges del tot nous?un paisatge en què la dificultat per madurar s?alia amb el desconcert que provoquen la desaparició d?uns punts de referència i la incapacitat per crear-ne de nous amb prou poder de convicció. Gabriel Galmés ens mostra en aquesta novel·la, qui sap si amb una punta d?amargor, com el descobriment agredolç de la sensatesa s?obté lluny de la grandiloqüència i els grans propòsits.