Cuando criticar a la escuela y a los profesores parece un deporte nacional, Gregorio Luri tiene la valentía de escribir esta lúcida autocrítica, serenar los ánimos y animar a la acción. Con un relajante toque de humor y con el optimismo como premisa básica, el autor hace un análisis del paso de la escuela moderna a la posmoderna, de las confusiones a las que ha llevado el relativismo y el escepticismo moral, del nuevo valor de la multiculturalidad o del papel de las nuevas tecnologías en la relación maestro-alumno. Y defiende con contundencia la autoridad del maestro, la responsabilidad de la comunidad y la educación de los valores.
Por eso, La escuela contra el mundo es un manifiesto a la esperanza, y es que el optimismo no sólo es posible, sino que es el primer deber moral del educador.

El neoconservadorisme americà «Un nou fantasma recorre el món. És el fantasma del neoconservadorisme. Totes les forces de la vella Europa s’han unit en santa aliança per lluitar contra aquest fantasma». Després d’aquest inici irònic, i defugint aproximacions simplistes i posicionaments ideològics reduccionistes, l’autor d’aquest magnífic i estimulant assaig analitza l’atzarós recorregut intel·lectual dels neoconservadors americans o «neocons», des de Trotski a Allan Bloom passant per Leo Strauss i Carl Schmitt.
Els neoconservadors no han aparegut arran de l’elecció de George W. Bush o de la segona guerra del Golf, sinó que tenen els seus orígens en els cercles trotskistes novaiorquesos dels anys trenta. El que avui anomenem «neoconservadorisme» és, doncs, un moviment polític de perfils difosos, format per generacions diferents –lligades entre si per la figura de Ronald Reagan– que van viure experiències polítiques molt diverses, des de l’antiestalinisme i el New Deal, fins a la caiguda del mur de Berlín i l’11-S.
Els «neocons» estan units al voltant d’un credo fonamentat en aspectes com ara la necessària sintonia entre objectius morals i interessos fonamentals de la nació; la recuperació de les virtuts tradicionals i dels valors morals; l’apropiació política del «born-again»; la seva fèrria oposició al multiculturalisme; la desconfiança cap a les institucionals internacionals; un exercici de l’hegemonia nord-americana que recorda el concepte gramscià i una confiança cega en la superioritat moral dels Estats Units.
En definitiva, aquest text –mereixedor del Premi IDEES d’Assaig Breu 2005– és un assaig brillant, ben documentat, desapassionat però apassionant que ens ofereix algunes pistes imprescindibles per a entendre un dels corrents polític i intel·lectual més influent i controvertit del nostre temps.
BIOGRAFIA AUTOR
Gregorio Luri
(Azagra, Navarra, 1955) és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, treballa com a professor de Filosofia en un institut de batxillerat. Ha publicat, entre d’altres, L’aventura d’una ciutat (Grijalbo, 1991), El proceso de Sócrates (Trotta, 1998), Prometeos. Biografía de un mito (Trotta, 2002). Amb Esbós del vol de l’àliga
(Columna, 1998), va guanyar el Premi de Poesia «L’Espurna del Clot» de 1998.
En aquesta mateixa col·lecció ha publicat al 2004 El criteri perdut, obra que va rebre una menció especial del jurat del Premi IDEES d’Assaig Breu en l’edició de 2003.

Una anàlisi amena del projecte escolar i educatiu del segle XXI.
La crisi de la institució escolar –els seus motius de fons, no les reformes legislatives conjunturals– és un tema que causa preocupació i provoca debats aferrissats entre els diversos col·lectius implicats.
Alguns signes de la decadència de l’escola podrien ser la desaparició de l’esforç personal de l’alumne i la seva substitució per didàctiques de l’interès; el «zapping» com a forma predominant de la pràctica intel·lectual; la renúncia progressiva a la redacció de textos complexos i a la seva exposició oral; la progressiva introducció de pràctiques de «debat», que reforcen el costum de l’alumne de blindar-se darrere de la seva opinió; o el dogma que el paper fonamental de l’escola és el foment de l’autonomia de l’individu.
En aquest esplèndid assaig –que va rebre una menció especial del jurat del Premi IDEES d’Assaig Breu en l’edició del 2003–, Gregorio Luri afirma que aquesta realitat significa la fi del projecte pedagògic de l’escola republicana francesa i del model de societat que aquesta volia contribuir a crear (en la que la instrucció pública, la ciutadania i la república formaven un tot).
A través d’un subtil joc de desvetllaments successius, l’autor defensa la importància de la responsabilitat personal (que significa assumir el deute que l’alumne té amb la societat i amb les generacions que l’han precedit) i critica l’absència dels conceptes de «criteri», «virtut» i «voluntat» en el vocabulari (i en la pràctica) pedagògic actual.
BIOGRAFIA AUTOR
Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955), doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, treballa com a professor de Filosofia en un Institut de Batxillerat. Ha publicat, entre d’altres, «L’aventura d’una ciutat» (Grijalbo, 1991), «El proceso de Sócrates» (Trotta, 1998) i «Prometeos. Biografía de un mito» (Trotta, 2002). Amb «Esbós del vol de l’àliga» (Columna, 1998), va guanyar el Premi de Poesia «L’Espurna del Clot» de 1998.

La paternidad dejó hace tiempo de ser un acto fortuito. Antes se aprendía con el día a día, con la experiencia y se salía adelante como buenamente se podía. Hoy no. Hoy ser padres es una decisión tomada a conciencia, planificada al detalle, que requiere de formación continuada y que debe ejercerse con responsabilidad, presión constante y miedo al fracaso. La paternidad se ha profesionalizado.
Y eso justamente es lo que este libro viene a desmentir. Gregorio Luri aboga por volver al sentido común, por poner en valor la sabiduría práctica de las familias. Se trata de aprender de nuestros aciertos y de nuestros fracasos y, sobre todo, a tener la seguridad de que pase lo que pase, nada hay más importante que el amor mutuo.
En definitiva, un libro que evita aconsejar y aleccionar y que con buen humor y un punto de ironía pretende invitar a la reflexión sobre el arte de la educación, desde los pequeños hábitos hasta los principios morales. Se trata de aprender a preocuparse menos para poder educar mejor.