La tardor em sobta és un dietari en què Francesc Parcerisas reflexiona sobre la fragmentació de l’experiència i la impossibilitat moderna de dotar de sentit el tot. Si per a Stendhal una novel·la era «un mirall que hom passeja al llarg del camí», els textos reunits en aquest llibre no són sinó bocins de miralls que l’autor ha aplegat meticulosament al marge de molts camins: reflexions, lectures, anotacions, cites, esbossos... Fragments cisellats o esquerps que de sobte es revelen parts fonamentals del sentit perquè amaguen, sota els mots que sovint ens són insuficients, les mirades encuriosides que l’autor ha projectat en cada moment sobre la vida, o que la vida ha projectat sobre ell, com la llum intermitent d’un far llunyà en la nit. Aquestes engrunes li donen l’oportunitat de reconstruir imaginativament—com ja va fer a La primavera a Pequín (2013) i a Un estiu (2018)—la part del tot a la qual tal vegada van pertànyer, com llampecs fugaços del relat vital que sempre estem reescrivint.

En les pàgines d’aquest dietari Francesc Parcerisas recull observacions, heterogènies i errants, escrites durant un estiu, entre passejades, visites a familiars i amics, i moments de calma dedicats a la lectura i a l’escriptura. Aquí, els mesos estivals semblen avançar a un altre ritme i són, com els records de la infantesa, el rerefons perfecte per a la contemplació desvagada i la reflexió punyent: «Jo, que sóc qui escriu aquestes línies, en realitat vaig arribar ja fa uns anys al final de l’estiu que en aquestes pàgines ara tot just s’enceta […]: sé com acabarà la història, […] i això, contra el que pugui semblar, em converteix en un déu desnonat, ridícul, sense cap poder». En aquest text—agut, elegant, amb tocs d’humor i, en alguns moments, escruixidor—Parcerisas un cop més fa el lector partícip de l’exercici de dotar la realitat de sentit mitjançant l’escriptura.

«Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció» posa de manifest el paper cabdal de l?activitat traductora al llarg de la història i en comenta amb ironia algunes de les raons i peculiaritats més curioses. Des dels paral·lelismes angoixants que vinculen els intèrprets d?Hernan Cortés amb els de l?exèrcit nord-americà a l?Iraq, fins a la proliferació de modernes versions shakesperianes que xuclen la sang de l?original. En un recorregut captivador i ple de reminiscències personals, la mirada de Francesc Parcerisas enfoca, sota les giragonses de gairebé tots els fets de la cultura, moments mig amagats en què la traducció se situa al centre de la vida, com ara la metàfora de l?illa japonesa de Dejima, la visió barroca amb què Alexander Pope presenta la seva traducció de l?Odissea als ulls dels lectors anglesos del segle XVIII o la contemplació d?«El gran masturbador» dalinià. El jurat del IV Premi Internacional d?Assaig Josep Palau i Fabre, format per Wolf Lepenies, Jordi Llovet, Tomàs Nofre, Tzvetan Todorov i Enrique Vila-Matas, va valorar especialment «Sense mans» «pel seu caràcter a mig camí de l?assaig memorialístic i l?especialitzat, fet des de l?experiència professional de l?autor com a traductor i professor i de la seva vivència com a home de cultura». IV PREMI INTERNACIONAL D?ASSAIG JOSEP PALAU I FABRE

Un observador, encuriosit i desvagat, descriu Pequín a través d’allò que veu des de la finestra o mentre passeja per una ciutat que li és del tot desconeguda i sorprenent; després, a les hores més impensades, anota els somnis reals que el desvetllen o treballa per homenatjar la poesia clàssica del país amb un grapat de traduccions indirectes. Distant, minuciós, astorat… Francesc Parcerisas ens descobreix la precarietat de la consciència europea, l’encís del badoc anònim i el goig de no saber gaire res. Amb una prosa elegant, plena d’incisos i records, de tocs d’humor i escepticisme, aquest dietari d’una estada a Pequín revalora amb entusiasme l’exercici de l’escriptura com a memòria i comprensió del món.