L'Illa Blanca és el títol que va donar Santiago Rusiñol a una sèrie de set glosses publicades a principis de l'any 1913. Aquest títol va fer fortuna i va passar a designar una determinada visió de l'illa d'Eivissa. Per tant, el mite de l'Illa Blanca és un mite modern, plenament vigent a partir dels anys trenta del segle XX, quan nombrosos intel·lectuals europeus, sobretot alemanys i espanyols, van passar per l'illa. En aquesta obra s'estudia la gènesi de la construcció d'aquest mite a partir d'unes idees que s'anaven transmetent plàsticament, literàriament i, també, encara que no en tinguem testimonis directes, oralment. El marc cronològic s'ha establert entre 1867, any en què l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria va arribar a l'illa per primera vegada, i 1919, any en el qual Joaquim Sorolla va visitar Eivissa. El mite de l'Illa Blanca parla d'un lloc irreal i utòpic, encara que amb coordenades geogràfiques concretes, però que només va existir en l'imaginari dels viatgers que el van construir. En definitiva, el mite de l'Illa Blanca respon al somni modern de trobar un lloc perfecte o ideal.