Normalment imaginem les cases, i els edificis en general, com estructures sòlides, destinades a durar per sempre; tendim a oblidar que un dia van ser construïdes i no volem pensar en la seva desaparició tot i que tenim notícia a diari de cases que cauen per diferents causes: abandonament, forces de la natura, però també per demolició o destrucció deliberada, sigui en nom de la renovació urbanística o com a conseqüència de conflictes violents. ?En successió s?alcen i cauen les cases (...) Les cases viuen i moren? va escriure T.S. Eliot al seu poema ?East Cocker?. Cases que s?alcen i cauen, que viuen i moren, que es construeixen i s?enderroquen, edificis en moviment: aquí tenim el tema de fons d?aquest llibre, tractat des de la perspectiva de la seva representació en diversos mitjans expressius, i, molt especialment, en el cinema, el nou art que va inaugurar, l?any 1895, la producció i difusió d?imatges en moviment, amb una capacitat inèdita fins aleshores de mostrar processos que es desenvolupen en el temps. En el llibre es tenen en compte necessàriament les mutacions substancials en la forma de produir i de consumir les imatges en moviment que han tingut lloc al llarg de més de 12 dècades a partir de la invenció del cinematògraf, les més recents de les quals serien la imparable revolució digital i l?eclosió d?internet, així com la incorporació dels museus i centres d?art contemporani com a llocs d?exhibició de vídeos i instal·lacions audiovisuals realitzats per artistes. ?Les cases s?alcen i cauen?, ?les cases viuen i moren?: descripció de fets i comparació amb la vida humana. Representació i metàfora. Fent ús de les metàfores associades al fet constructiu, un dels temes del llibre, podem caracteritzar Edificis en moviment com una obra assagística flexible i oberta, construïda a partir de materials fragmentaris de diversa procedència: seqüències de films de ficció o documentals, paràgrafs de contes, novel·les o assajos, sèries fotogràfiques, seqüències de vinyetes de narratives dibuixades, escenes d?obres dramàtiques, peces de vídeo-art o audiovisuals d?instal·lacions artístiques. La construcció i destrucció d?edificis com a motius visuals i argumentals, així com la seva capacitat metafòrica, especialment en les obres narratives de ficció, constitueixen la columna vertebral del llibre. D?altra banda, una mirada atenta al context en què es desenvolupen aquestes experiències viscudes a través dels personatges de ficció, inevitablement situades en un lloc i un temps determinats, ens condueix a considerar aspectes generals que tenen un tractament aprofundit en altres camps del saber: l?arquitectura i l?urbanisme, l?art i la història, la filosofia i la psicologia, l?antropologia i la sociologia.

Ficció criminal a Barcelona. 1950-1963 té com a columna vertebral l'estudi d'un conjunt de pel-lícules que, seguint el camí obert per Brigada criminal i Apartado de Correos 1001, es van produir a Barcelona durant la década dels cinquanta i principis dels seixanta dins del gènere popularment conegut com a policíac. El comentari cronològic segons la data d'estrena a Barcelona de les seixanta-cinc pel.lícules considerades permet analitzar contextualment el sorgiment, l¿evolució i el final del cicle genéric més important de la cinematografia catalana. Tanmateix, l'aspecte cinematogràfic és només una part del llibre. El context dels films no es limita als condicionants sociopolítics o industrials; el gènere criminal es manifesta també en altres mitjans com ara la novel-la (llibres i col-leccions periòdiques, la rádio i finalment la televisió). Els diferents mitjans, així com la interelació entre ells, es tracten en capítols específics que aporten dades rellevants sobre aspectes de la cultura popular poc estudiats fins ara. A part de l¿excel-lència individual d'algunes de les obres analitzades, el conjunt d'elles reflecteix les difícils condicions en qué es movia l'activitat cultural en plena dictadura franquista, sota la qual les publicacions o estrenes teatrals en catalá tenien una dificultat afegida. Aquest rerefons històric es fa notar contínuament en el text.

La paraula laberint, en sentit figurat, és omnipresent en els mitjans de comunicació que donen compte de l'actualitat, on hi troben cada vegada més situacions i temàtiques complicades, confuses, inextricables.
L'any 1979 Roland Barthes va organitzar el seminari "La metàfora del laberint", amb la idea d'explorar la seva presència en disciplines molt variades: la mitologia grega, la filosofia, les formes plàstiques, la literatura, el cinema, l'arquitectura i l'urbanisme, els jardins, les matemàtiques, la psicoanàlisi. Aquest plantejament és una de les principals fonts d'inspiració de Laberints. Llocs, textos, imatges, films.
Altres esdeveniments coetanis al seminari de Barthes, com la novel·la d'Umberto Eco Il nome della rosa (El nom de la rosa), el joc informàtic Pac-Man o el film The Shining (El resplandor) de Stanley Kubrick van contribuir poderosament a la popularització del laberint. Aquest llibre recull les múltiples facetes d'aquest auge que ha arribat fins als nostres dies, sense oblidar la història mil·lenària dels laberints arreu del món.
Laberints presta una especial atenció als laberints com a lloc -sigui el laberint de Chartres, el d'Horta o el de Pontevedra- i a la presència del laberint en la cinematografia contemporània. Els llocs citats són exemples del sentit literal de la paraula laberint, una construcció amb camins entrecreuats que fan difícil orientar-se al seu interior, tot i que el seu recorregut té un significat simbòlic ben diferent en cada cas. D'altra banda, cap altre mitjà com el cine ha estat capaç de restituir artísticament d'una forma tan poderosa l'experiència del laberint, d'entrar-hi, de circular pel seu interior, de perdre-s'hi.
"Resoldre" el laberint significa explorar-lo en la seva totalitat
(Pierre Rosenstiehl)