El canal de Corint és una obra impressionant. Tallat a pic ara fa un segle, talla l?alè quan, com una ferida, veus avall, avall, el fi camí que hi fa el mar blau al llarg d?una mica més de sis quilòmetres, la terra lleument inclinada a banda i banda. Sembla estret però fa més de vint metres; la carretera tremoladissa el travessa i fa de tirant al continent ben a prop del gràcil i diminut pont del tren. Fantàstic. Ara sí que diem adeu a les senyores, que tornen enrere, cap a Nàuplia, no sense deixar de recomanar-nos que hi anem (ho vam fer, quan ja gairebé ni recordàvem les senyores que tan a gust vam traginar). Continuem camí sempre vorejant el mar, ara per una carretera que en comptes de seguir la cornisa nord del Peloponès, segueix la cornisa sud del continent; és a dir, ara tenim el mar a la dreta. Una altra meravella. La carretera i l?autopista de vegades s?entrellacen. La zona és despoblada, de tant en tant unes quantes cases, un petitíssim poblet, un hotel o un càmping encantadors. Des de la carretera que s?arrapa valenta al flanc de la muntanya l?espectacle de la costa, és fastuós, amb uns racons per quedar-s?hi sempre més. Davant, tancant el mar, la costa més est del Peloponès, que hi fa com una badia, l?illa d?Egina i, ja més a prop d?Atenes, refulgent en la tarda, l?illa de Salamina i els illots que l?acompanyen. Mentre fem via per aquesta carretera, la mar no deixa de temptar-nos. Parem en un petit lloc de mar que es diu Àgios Theòdori. La platja, inacabable, és de còdols fins, l?aigua és clara i transparent, les oliveres i els pins gronxen les branques sobre l?aigua.

Al cap d’un quart d’hora sortíem cap a Urgüp. El paisatge s’anava transformant lentament en el paisatge impossible de la Capadòcia, oníric, corbat —ni un angle recte—, suau —pura erosió—, eròtic, suggeridor, de faula, entre l’ocre i el rosat, enormement canviant a caprici del sol. El terreny s’anava ondulant poc a poc, perdia aridesa, es percebien els obscurs i profunds pous del desig del temps. Quan entres a la Capadòcia, tens la impressió d’entrar en un món irreal, on no hi ha temps, tot està parat, tens la sensació d’estar fora del món.
La carretera avança per entremig d’aquest prodigi. A banda i banda, les capricioses construccions rosades de l’erosió, la profunditat de coves a mig imaginades, refugis per a gent perseguida: la Capadòcia ha acollit amablement entre les seves corbes, en les seves entranyes, des de sempre, pobles perseguits. Més lluny, la mola impressionant d’Uçhisar, mig muntanya, mig poble, fins al punt que no saps on acaba l’una i comença l’altre, perquè, de fet, ni comencen ni acaben, formen un conjunt únic, compacte. Et quedes bocabadada davant un espectacle no per anunciat menys impressionant.
Urgüp també és mig poble, mig muntanya. És un poblet ple de pensions i hotels, atès que força gent visita la Capadòcia; però malgrat aquest peatge, és molt agradable. Permet la felicitat d’un lent passejar aturant-se a cada paradeta del basar a l’aire lliure mirant i remenant jerseis, nines, samarretes, turqueses i plates. Una pujada fastuosa fins al punt més alt d’Urgüp fa que puguis albirar-lo tot, la visió fugissera d’uns banys turcs, el sopar en una lokanta en la fresqueta vivificant de l’airet de la muntanya. Una delícia.

L’última setmana de novembre i la primera de desembre de 2013, l’autora va anar a Mèxic invitada pels tribunals electorals de la Ciutat de Mèxic i de Monterrey. Això va fer que sojornés en aquestes dues ciutats una intensa, assolellada i plena de ventures quinzena. El llibre que teniu a les mans recull les impressions d’aquesta tímida però meravellada aproximació i és un homenatge ple de gratitud a Mèxic i a l’estada.
A Mèxic DF.
De moment, no em calen taxis. Estic més contenta que un gínjol amb la meva flamant targeta de metro de plàstic recarregable. Cada viatge, amb tants transbords com vulgui, costa 3 pesos = 0,17 €! I el metro passa rabent cada mig minut. És prou net, i el sistema de transbord, senzill.
Indiscutiblement, la divisa que agermana els conductors de peseros [autobusos urbans] és: «Abans mort que no que em passin». Això els obliga a anar a tota castanya, a engegar rabents, a passar d’una marxa a l’altra fent espantoses estrebades als enormes canvis, a parar en sec i, sobretot, a agafar els revolts amb una mena de gosadia desimbolta i una mica derrapant. Malgrat això, sempre que vaig agafar un pesero, m’hi vaig sentir molt ben acompanyada i confortable, fins i tot quan no hi havia seient lliure i em tocava anar agafada (com una paparra: m’hi anava la vida) a la barra de prop de l’entrada, perquè el fet que vagin a tota bufa no implica que algun cop tanquin les portes; sempre les duen obertes de bat a bat. De tota manera, tant al metro com al pesero, gairebé sempre seia; si no hi havia lloc, algú me’l cedia. No vaig acabar d’escatir mai si era per vella o per blanca.

Este volumen desmadeja algunos de los hilos de la constante, imparable y tenaz evolución de la lengua en la prensa. Se dedica a poner de manifiesto cómo la ideología se agazapa en ella a través del estudio de cientos de variadísimas noticias de las que se analiza los cambios acaecidos en los últimos años; especialmente los que conciernen a la forma a través de la cual la lengua envuelve y presenta la realidad. También a reseguir de qué maneras la lengua
se deja inscribir sutil o groseramente sentidos y juicios, matices y texturas cuando se trata de comportamientos humanos, sentimientos o pensamientos, prejuicios o deseos y, más concretamente, al influjo que los sesgos ideológicos tienen en el uso de la lengua respecto al sexo femenino.
Versa sobre dos aspectos complementarios de esta cuestión; en primer lugar se analizan algunos usos que inscribían en la lengua (que en ocasiones aún lo hacen) una consideración escasa, pobre o desvalorizadora de las mujeres y, en segundo lugar, se ven las modificaciones que están teniendo lugar en las diferentes formas de representar y visibilizar al colectivo femenino; es decir, qué estrategias nuevas de representación están emergiendo. En definitiva, de qué modos se habla de las mujeres, cómo se las ve, cómo se las valora, cómo se las explica.

"Durant aquest deu anys, no he pogut escriure sobre literatura tant com m'hauria agradat; d'altres ocupacions [...] m'han acotat molt l'espai. Malgrat això, he continuat aprenent alguns dels inèdits i inesperats viaranys que agafa molts cops l'escriptura. I si fa deu anys parlava del rau-rau que suposa haver de deixar definitivament un article -una ressenya-, mentre escrivia les pàgines que ara presento, també he après que res mai no queda definitivament clausurat, que sempre pots tornar-hi, mirar d'arrodonir-ho, afegir-hi, retallar-hi, modificar-ho, intentar polir-ne alguna punxa. I si bé és ben veritat que la sensació de moderada insatisfacció és inherent al fet d'escriure, també és cert que escriure, que la pàgina (o la pantalla) en blanc, és un dels plaers més satisfactoris que hi ha, una de les joies més enlluernadores que existeixen."
Deu anys després de l'aparició de Dona finestrera, Eulàlia Lledó torna per celebrar les escriptures femenines que més l'han commoguda. Eulàlia Lledó aplega i reescriu alguns dels seus articles, conferències, ponències i ressenyes sobre algunes de les figures femenines més destacades del món literari internacional i català; Maria-Mercè Marçal, M. Antònia Salvà, Jane Austen, Colette, Charlotte Perkins Gilman, i un llarg i lluminós etcètera.

Aquest llibre recull deu anys de la meva vida.
Abraça una bona part dels articles sobre literatura i també de les ressenyes que he escrit des que ara farà uns deu anys vaig començar a publicar-ne a diversos llocs.
El llibre s'estructura en dues parts ben diferenciades. La partició en dos es deu al diferent caràcter que tenen els articles i les ressenyes. La primera part la conformen els articles. En un principi els havia dividit en uns apartats que recollien, per una banda, els articles que parlaven d'una sola autora, per una altra, els articles que parlaven de literatura més en general, dedicava un altre apartat a la gaia literatura i encara un altre a la novel·la negra. Fins que em vaig adonar que fent això incorria, ho confesso, en una jerarquització de temes i autores que sempre he procurat de criticar en els meus escrits. Hi ha ressenyes que m'agraden més que altres; dins l'assaig em vaig sentir especialment inspirada, per exemple, fent la crítica dels llibres de Victòria Sau o d'Hélène Cixous; hi ha poques escriptores que m'exaltin tant com Virginia Woolf o Marguerite Duras; la novel·la negra i la ciència-ficció em diverteixen i m'estimulen enormement; m'apassionen les gaies paraules; m'enamoren tantes vides creuades, tants destins entortolligats; plogui el que vulgui si tinc a les meves mans un llibre d'Austen o de les Bronté; m'entusiasma la novel·la... La lectora o el lector comprovarà si aquestes coses, i encara d'altres, es noten. Finalment, podria acabar explicant per quina raó aquest llibre tracta gairebé només sobre literates, ho diré utilitzant les mateixes paraules que Virginia Woolf va fer servir a Una cambra pròpia: "La veritat és que les dones sovint m'agraden força. M'agrada la seva manca de convencions. M'agrada la seva plenitud. M'agrada el seu anonimat. M'agraden..."