El món de la televisió és a tot arreu i ho abasta tot: informatius, dibuixos animats, culebrons, tertúlies, concursos, anuncis... De la realitat construïda pel mitjà de comunicació més massiu, dels personatges que en viuen i hi viuen, i també de la solitud de cada espectador, ¿és possible fer-ne literatura d'alt voltatge? La resposta és en aquest poema-riu de Dolors Miquel, que ens proposa una mirada lúcida i reflexiva sobre el món que percebem des de la nostra solitària condició de televidents i sobre el seus efectes en la privacitat de la nostra vida íntima.

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l`any 1960, en un entorn idíl·lic i d`una gran felicitat. Als sis anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d`aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l`escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l`efecte que produiren les paraules sobre mi. En canvi no recordo l`arribada d`una tele, quan devia tenir uns quatre anys, a casa de la meva padrina.La meva família era un lloc on l`art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa, ni res que s`hi assemblés. Aquest fet va ser transcendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patia en mi l`anar de les generacions de la carn. D`aquests moviments subtils van néixer entre altres coses els meus llibres de poesia, entre els quals aquesta "Missa pagesa", segurament influïda per les anades a la Torre familiar, tal i com anomenem masia a tot Lleida.Dolors Miquel