Boratin, músico de blues, se despierta una mañana y no sabe dónde está. Al parecer, intentó suicidarse saltando desde el puente del Bósforo. Tiene una costilla rota y ha perdido la memoria; aunque la amnesia no afecta los acontecimientos históricos ni otros detalles del mundo exterior, no sabe situarlos en el tiempo. En una peregrinación a la vez interior y exterior, Boratin intentará comprender quién era antes, quién es ahora y qué motivos pudieron llevarlo a saltar. Nadie parece dar demasiada importancia a su falta de recuerdos, pero para Boratin tanto la ciudad como él mismo se han convertido en un laberinto cuyos recodos están llenos de preguntas. Del vagabundeo del protagonista, de su búsqueda de sentido, se derivan interrogantes esenciales: ¿qué nos convierte en nosotros mismos?; ¿qué supone el pasado del lugar que habitamos para nuestra identidad?

Cuatro hombres comparten una estrecha celda subterránea en un centro de interrogatorio de Estambul. Para hacer el tiempo más soportable, comparten historias llenas de ternura y dolor, que giran siempre en torno a la ciudad que parece ignorarlos. Durante diez días se explican cuentos y experiencias personales, deseos y temores, anhelos de futuro y penas del pasado. Poco a poco convierten la ciudad en la protagonista real de la historia, en una parábola luminosa en la que conviven el sufrimiento y la ilusión, con todas sus contradicciones. La de Burhan Sönmez es una obra que no escatima recursos, incluido el humor, para relatar una tragedia. La novela es una carta de amor a Estambul, convertida en un palimpsesto cubierto tanto de sueños como de desesperación.

En Boratin, un cantant de blues de vint anys que ha intentat suïcidar-se saltant del pont del Bòsfor, torna a casa després d?una breu recuperació a l?hospital. Pateix una amnèsia parcial que no li permet recordar qui és però sí dades i fets històrics, tot i que no pot endreçar-los en el temps. Alliberat del dolor i la història personal que el va empènyer a intentar matar-se, el jove passa el temps passejant per Istanbul, reflexionant amb estranys i amics sobre què ens fa ser qui som, submergit en un laberint de narracions sobre la ciutat i el seu passat.
Burhan Sönmez guia de manera brillant el lector a través de la ment d?en Boratin i planteja dues preguntes cabdals: qui som, sense els records que ens configuren? I: quin paper juga en la nostra identitat el passat del lloc on vivim? L?autor ens ofereix un text ple d?històries que llisca, suaument, pels revolts i els significats de la memòria, el poder i la fortalesa humana.

Tancats dins d?una cel·la subterrània d?Istanbul quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona. Durant deu dies s?expliquen contes i vivències personals, desitjos i temors, anhels de futur i penes del passat; somnis. A poc a poc converteixen la ciutat en la protagonista real de la història, creant una paràbola lluminosa on conviuen el patiment i la il·lusió amb totes les seves contradiccions. Aquesta novel·la és un homenatge a la creació i a la compassió, una obra que barreja la perspicàcia i l?humor amb la tragèdia. Un triomf rotund de la imaginació i una carta d?amor a Istanbul, escenari de tota esperança i de tota desesperança, convertida per l?autor en una font de relats incontenible. «Aconsegueix el que molts declaren que voldrien fer, però molt pocs assoleixen: donar veu als sense nom.» Elif ?afak