Els contes clàssics són aquells que tots coneixem. Bé, més o menys... Cadascú a la seva manera. Perquè quan eres petit, a tu et van explicar que en Polzet deixava bocinets de pa pel camí; al teu company de classe, que el que anava llençant eren pedretes blanques i, segons la versió del veí del tercer -que no és de l'escola dels germans Grimm ni de la de Perrault-, el que anava deixant en Polzet per trobar el camí de tornada eren rodanxes de mortadel·la d'olives. Una cosa semblant succeeix en aquesta divertida versió de la Caputxeta Vermella que ha escrit Biagio Bagini i ha il·lustrat Marcella Moia. La història comença com tots sabem: la mare de la protagonista li lliura un cistell amb el berenar per a l'àvia. Però ben aviat, els diferents lectors formularan preguntes al narrador, que també serà diferent en cada pàgina. I amb les respostes de cada narrador, la història avançarà com tots coneixem. Bé, més o menys...

Los cuentos clásicos son aquellos que conocemos todos. Más o menos... Cada uno a su manera. Porque cuando eras pequeño a ti te contaron que Pulgarcito dejaba miguitas de pan en el camino; a tu compañero de clase, que lo que iba tirando eran piedrecitas blancas, y según la versión del vecino del tercero, que no es ni de la escuela de los Grimm ni de la de Perrault, lo que tiraba Pulgarcito para recordar el camino de vuelta eran lonchas de mortadela de aceitunas. Algo parecido sucede en esta divertida versión de Caperucita Roja que ha escrito Biagio Bagini e ilustrado Marcella Moia. La historia comienza como todos conocemos, con la mamá de la protagonista entregándole la cestita con la merienda para que se la lleve a su abuela. Pero muy pronto, diferentes lectores le formularán preguntas al narrador, que cambia siempre al girar la página. Y con la respuesta de cada narrador, la historia avanzará como la conocemos. Más o menos...