Aquest assaig té lloc a la cua d?una oficina de correus. N?hi ha per a una bona estona. Després d?intercanviar quatre paraules amb l?home que té davant, Adrià Pujol Cruells es llança a especular: ¿Què passa quan ens posem a pensar al voltant del llenguatge, aquesta espècie d?eina que ens fa humans i amb què ens expliquem el món; aquesta mena de presó mental de la qual no podem fugir, però que ens serveix per dir la paraula llibertat, que ens és tan indispensable per fer literatura com per escriure la llista de la compra; aquest invent que permet els idiomes, els argots, les arengues i les declaracions d?amor?
Esmolades i amb un sentit de l?humor de vegades hilarant, les reflexions de l?autor (que apunten tant a ell mateix com als altres) són volgudament provocadores per tal de dur el llenguatge i la producció literària al centre d?una disquisició que es vol lliure i sense traves.

El golafre és víctima i culpable. La golafreria ha passat de ser una ofensa a Déu a ser un pecat social. Llevat dels dies assenyalats en què el tiberi i el descontrol són de recepta, i tret dels que tenen butlla per càrrec o per ofici, la golafreria desbridada se sol veure de mal gust. La gola ha mutat en malaltia: ha passat de vici voluntari a infortuni hereditari, de pecat de rics a pecat de tots, de depravació individual a tendència social. Hem socialitzat les virtuts, però també les tares. Amb una prosa d'una gran riquesa expressiva, Adrià Pujol ofereix un recorregut molt singular per la tradició literària, cinematogràfica, artística i iconogràfica d'Occident al voltant de la gola. La sèrie «Pecats capitals» pretén oferir una visió fresca i rigorosa de cada «pecat» a càrrec de noves veus de l'assaig català.

El glotón es víctima y culpable. La glotonería ha pasado de ser una ofensa a Dios a ser un pecado social. Salvo en los días señalados en los que la comilona y el descontrol son de recibo, y aparte de los que tienen bula por cargo o por oficio, la glotonería despendolada suele considerarse de mal gusto. La gula ha mutado en enfermedad: ha pasado de vicio voluntario a infortunio hereditario, de pecado de ricos a pecado de todos, de depravación individual a tendencia social. Hemos socializado las virtudes, pero también las taras. Con una prosa de gran riqueza expresiva, Adrià Pujol ofrece un recorrido muy singular por la tradición literaria, cinematográfica, artística e iconográfica de Occidente en torno a la gula. La serie «Pecados capitales» pretende ofrecer una visión fresca y rigurosa de cada «pecado» de la mano de nuevas voces del ensayo.

Barcelona té l’habilitat de viure immersa en un batibull considerable. Els Jocs Olímpics, el Fòrum, els okupes, les acampades, els preus que pugen, la gent que passa i els carrers, que es queden. La ciutat és un rusc de passions. Uns l’adoren. D’altres la cremarien.
Després d’enlluernar la crítica amb Escafarlata d’Empordà i Alteracions, Adrià Pujol s’atreveix ara a disseccionar, amb intel·ligència, perspicàcia i ironia, la ciutat i de retruc el país.

Llegir, escriure i publicar són activitats correlatives, però a la vista de segons quines obres això no és cap axioma. N?hi ha que sembla que s?hagin posat a escriure sense haver llegit gaire, i n?hi ha que fan l?efecte d?haver publicat sense haver acabat d?escriure prou. O no és una guia per escriure obres potables o per deixar-ho córrer. Parla de tècniques i d?estructures, enumera recursos, desvela algun truc i fins i tot cita Aristòtil. Anima a llegir bé abans d?escriure gaire, i desincentiva la publicació perquè sí, amb exemples rutilants. Llegir hauria de ser un exercici silent i en general pelat d?exhibicionisme. Escriure també, tot i que de vegades les vel·leïtats empenyen cap enfora. Publicar ja és un gest totalment extravertit, col·lectiu i sorollós. Llegir, escriure, publicar... o no. Potser aquest llibre pot ajudar a decidir què més convé.